Iñaki Rubio i Jesús Moncada juguen a la botifarra
L’andorrà Iñaki Rubio fa jugar a la botifarra als personatges de Pau de Gósol, la novetat de Comanegra pel setembre. També Jesús Moncada els feia jugar a Històries de la mà esquerra (Club Editor, 2023).
A Pau de Gósol, l’escriptor Iñaki Rubio relata l’estada de Pablo Picasso en aquest poble del Berguedà l’any 1906. Al llibre, una de les apostes de Comanegra per al proper mes de setembre, Rubio procura dibuixar l’ambient del poble i l’encerta imaginant que un de les poques distraccions fa més de cent anys seria la partida de botifarra al cafè:
“—Contro! —diu un dels jugadors, alçant la veu per demostrar que té bon joc. La resta es remouen a la cadira sense badar boca.
—Recontro! —contesta amb aire desafiant el qui havia escollit el trumfo; a l’instant, amagant-les, tots miren les cartes que els han tocat i intenten fer-se una idea del joc dels contraris. Calculen que els punts d’aquesta mà poden decidir els guanyadors de la partida. Tots callen, inclosos els espectadors, que han compartit una mirada de complicitat”.
Ja se sap que la botifarra la va inventar un mut.
També a Històries de la mà esquerra de Jesús Moncada, reeditada fa no res per Club Editor, juguen a la botifarra. O a la manilla, com en diuen en algunes comarques de Ponent. Situem-nos en un cafè de Mequinensa, al començament del primer relat del llibre, “Joc de caps”: “L’establiment, dels de columnes i espills on es podien sorprendre velles imatges blavoses, com vagues taques de fum, era gairebé buit. Només al fons, a la dreta de la taula del billar, davall del gran rellotge de paret que marcava les dues d’un migdia de trenta-dos anys enrere, els jugadors de manilla feien la partideta quotidiana. (....)
—Cavall de copes.
—Jo poso el rei.
—A passeig l’as! Mira que n’arribes a ser, de cap de soca, Bartomeu. Quantes vegades t’haig de dir que eixida de cavall és eixida d’animal!”.
‘El senyor de les mosques’, qüestionat
Enguany fa quaranta anys que l’autor d’El senyor de les mosques, William Golding, va guanyar el Nobel de Literatura i trenta que va morir. A La humanitat, el filòsof Rutger Bregman es carrega la teoria pessimista de Golding.
El 1983 William Golding rebia el Premi Nobel de Literatura “per les seves novel·les que, amb un art narratiu realista i amb una diversitat i universalitat del mite, il·luminen la condició humana en el món d’avui dia”. La seua novel·la més important, El senyor de les mosques, retrata la degradació (fins arribar a la violència) de les relacions en un grup d’adolescents que naufraga en una illa deserta. És una fàbula sobre la maldat que batega dins de tots els humans des de ben menuts.
Fa tres anys, el filòsof neerlandès Rutger Bregman (Westerschouwen, Països Baixos, 1988) va publicar La humanitat (Empúries, 2021), que relatava recerques científiques, històries reals i noves teories que mostraven una realitat molt diferent de la imaginada per Golding. Amb una singular barreja de realisme i optimisme, Bregman explica una història real (la dels nàufrags de l’illa d’Ata) que va tenir un final totalment diferent del d’El senyor de les mosques i començava a espigolar manifestacions crítiques amb Golding. Com la del biòleg Frans de Waal: “No hi ha cap evidència que faci pensar que els infants es comportarien d’aquesta manera”.
Bregman descobreix que el premi Nobel de Literatura va ser “un home turmentat: alcohòlic, depressiu, pegava als fills” i que, en una ocasió, va admetre: “Sempre he entès els nazis, perquè soc com ells per naturalesa”. I va sumant proves en contra d’aquesta visió pessimista de la humanitat, de manera que, en el seu volum, no només dona proves en contra de Golding sinó també de Maquiavel i de les teories més conservadors a favor de la contundència policial (teoria de les finestres trencades) o la repressió a les presons.
L’experiment de Doris Lessing amb editorials i crítics
Al recull Les presons on triem viure (Ed.62, 2023), Doris Lessing, Nobel de Literatura del 2007, explica què va passar quan va enviar una obra seva a les seves editorials amb un pseudònim.
Les presons on triem viure és un interessant recull d’articles de Doris Lessing on explica un experiment revelador: “Vaig escriure dos llibres que vaig signar amb un altre nom, Jane Somers, i els vaig enviar a editors com si fossin d’una autora desconeguda. Ho vaig fer per curiositat, i per subratllar certs aspectes de la maquinària editorial i dels mecanismes que regulen les ressenyes. El primer, The diary of a good neighbour, va ser rebutjat per le meves dues editorials principals. Una tercera me’l va acceptar, i també tres d’europees (...) [Al Regne Unit] van sortir algunes ressenyes que, com passa amb la majoria de les novel·les noves, van ser breus i sovint condescendents”. En canvi, a França i als països nòrdics, on els llibres van sortir signats per Lessing, va rebre més bones crítiques que mai.
