Nikos Khuliaràs: màgia (narrativa) hel·lènica

Afronte la lectura de L’altra meitat amb la mirada tan verge com la de qualsevol dels lectors d’aquesta peça, amb un desconeixement absolut de l’autor i la seua obra. Sé per la contracoberta que Nikos Khuliaràs fou un important artista plàstic (les il·lustracions del llibre són seues) i que, com a escriptor, va ser traduït a un grapat de llengües europees. També descobrim que aquest llibre és el primer que es pot llegir en català. El desconeixement no és símptoma de res: la literatura europea circula entre nosaltres amb relativa fluïdesa pel que fa als autors francesos, britànics, germànics o italians (els nòrdics, darrerament, també funcionen), però la resta d’escenes literàries solen ser un misteri. 

I tot i que no és ràpid ni automàtic accedir a l’univers Khuliaràs, de seguida t’adones de la seua singularitat. El primer dels relats, «Allò», t’endinsa en un món estrany, amb un personatge que viu amb un «animal» que s’alimenta «exclusivament de lletra itàlica de mida 8».  El conte genera curiositat i una mica de perplexitat. Convida a seguir endavant amb unes certes prevencions que són dinamitades per «L’altra meitat», la magnífica narració sobre personalitats escindides que dóna títol al recull i que té un tancament grandiós.

La prosa tallant i rítmica d’«El permís», com feta amb metrònom, i el seu sorprenent final, amb el narrador reptant els lectors amb fatxenderia a creure en una increïble història, aconsegueixen traure’ns un somriure. Un to que conserva, amb matisos, «L’home fatal», un dels relats no del tot arrodonit. No és el cas de «Com una pel·lícula muda», una història d’amor commovedora, amb tots d’humor i una certa fatalitat, com de tragèdia hel·lènica, un segell que, juntament amb l’aire màgic, de realisme vist des de dalt, impregna bona part dels escrits.

«El vailet, la mestressa i l’esperit» és un dels contes que juga amb una situació absurda, una mica agafada amb pinces -la revenja, no sabem si conscient, d’una tortuga emparedada-, però amb resultats suggeridors, sorprenents. En aquest moment de la partida, tanmateix, trobem a faltar un punt de lirisme, una prosa més concloent literàriament parlant. «Dues imatges de Tirana» i les seues flaires poètiques, o el to enigmàtic de «La nit dels pobles muntanyosos», trenca amb aquella sensació d’esquematisme i funcionalitat. 

Khuliaràs sap visitar també registres més elaborats, però l’ordenació dels textos té la virtut també d’alterar els ritmes de lectura: el breu i  sorneguer «La foscor», el relat més bèstia i divertit, ens fueteja una mica, transmet una saludable intenció d’enjogassament, com ara el futbolístic «El forat». «L’hora que és igual per a tots», un relat bonic, commovedor, fa retornar el conjunt a un cert equilibri líric no exempt de mala bava, com ara en «El gat», un dels relats, en tot cas, menys convincents.

Sortosament, el tram final és estupend. «El bany d’en Pavlos Kondosakos» té un punt de gamberrisme deliciós i, com en bon part dels relats de L’altra meitat, no tots, està magistralment tancat. «El transistor» no és un conte excepcional, però és un dels més curiosos: parla d’un jubilat «malalt dels renyons» que ha de suportar la pressió sonora de tres bars, dos cafès i vuit inquilins noruecs. «Des d’aquests punts (...) s’emetien a la vegada -constantment i a tot volum- diverses peces musicals malavingudes, des de hard rock, fins a Julio Iglesias, cosa que creava una cascada d’antilhel·lenisme sonor que arrasava la regió com un huracà».

Les dues últimes peces, sobre el petit Damianós Filolias, «El tercer cel i l’estil solitari que hi cremava», completat amb un monòleg final, són d’una plasticitat i un lirisme ben colpidors. Deixen la sensació de triomf de les lectures satisfactòries i inesperades.