“Aquesta pluja que ho banya tot, treu de ses coses l’olor del món; aquesta pluja no té un hivern, només té un dia un poc xerec”, canten els mallorquins Antònia Font en un dels seus temes de sempre. I això mateix, una pluja copiosa, un bany de realitat amb aigua bullint en ple estiu, ha sorprès el PP en la primera sessió parlamentària de la quinzena legislatura espanyola.
Després de setmanes i setmanes recordant que havien sigut la força guanyadora de les eleccions del 23 de juliol, amb més vots i escons que ningú, Alberto Núñez Feijóo i els seus han constatat que el resultat d’uns comicis és únicament el primer plat del sistema polític conegut com democràcia parlamentària. El segon és la constitució de les dues cambres, mentre que la investidura d’un president o presidenta no arriba fins a les postres.
La mallorquina Francina Armengol, expresidenta del Govern balear, ha estat escollida nova presidenta del Congrés. Ho és en representació del PSOE, la formació a què representa, però, en realitat, la seua figura transcendeix el socialisme clàssic. És per això que Pedro Sánchez l’ha considerada la candidata idònia.
Catalanoparlant, va estudiar Farmàcia a la Universitat de Barcelona (UB), una època en què va militar al Bloc d’Estudiants Independentistes. Més tard, quan ja exercia com a apotecària a la farmàcia familiar, va enrolar-se al PSIB, una formació amb la qual no sols ha estat vuit anys presidenta de les Illes durant gràcies a un pacte amb Més per Mallorca i Podem, sinó també alcaldessa d’Inca i presidenta del Consell de Mallorca. Coneix a fons cada graó de l’administració local i autonòmica i ara accedeix a l’hemicicle espanyol per la porta gran.
Amb ella a la presidència del Congrés, PSOE i Sumar mantenen intactes les opcions de revalidar el govern de coalició –en minoria– que els socialistes van conformar amb Unides Podem en gener de 2020. Es tractava del primer executiu multicolor d’ençà de la Segona República, amb la participació activa d’ERC, el PNB, EH Bildu i el BNG, quatre formacions sobiranistes sense les quals la legislatura anterior no hauria tingut gaire recorregut.
Els resultats del 23J van afegir un ingredient de complexitat més. Les dues formacions progressistes d’abast estatal van aconseguir salvar els mobles –en conjunt, van passar de 161 diputats a 152– però a l’equació anterior calia incorporar-hi Junts per Catalunya, un grup que no s’havia significat per la col·laboració en l’àmbit parlamentari. Una força liderada pel binomi format per Jordi Turull i Laura Borràs, amb Carles Puigdemont com a far estratègic.
Malgrat la convicció expressada per Sánchez de poder formar govern i l’optimisme que també desprenien les declaracions de Yolanda Díaz, qui va delegar en l’exdiputat dels comuns Jaume Asens la feina d’aproximació a Junts, els inputs que provenien de Waterloo no certificaven aquest optimisme.
Desblocatge parcial
Com els fitxatges futbolístics estiuencs, però, els dos equips informaven d’un “principi d’acord” una hora i mitja abans del termini legal establert, que era la sessió constitutiva del Congrés, fixada a les 10 hores del dijous 17 d’agost.
Els quatre punts de l’acord eren tan fefaents com havia exigit Puigdemont. D’una banda, el compromís de sol·licitar l’ús oficial del català, l’èuscar i el gallec a les institucions europees –materialitzat per escrit, pel ministre d’Afers Estrangers, José Manuel Albares– i les Corts espanyoles. I, d’una altra, la promesa d’una comissió d’investigació sobre els atemptats del 17 d’agost de 2017 i d’una altra sobre “les clavegueres de l’Estat i el cas Pegasus”.
De seguida que es filtrava aquesta entesa, els set diputats d’Esquerra compareixien davant la premsa per ratificar-la. En el seu cas, això sí, circumscrivien els compromisos adquirits pel PSOE als tres últims punts. Per tant, l’ús de les tres llengües cooficials al Parlament europeu semblava exclusivament atribuïble a les converses amb Junts.
Els uns i els altres, Junts i Esquerra, s’han afanyat a deixar clar que els avanços obtinguts no guarden cap relació amb la possible investidura de Sánchez. Això formarà part, diuen, d’una negociació posterior, que començarà de zero i inclourà demandes de pes com una llei d’amnistia que incloga tots els investigats pel procés sobiranista català i una consulta autodeterminista.
De fet, Esquerra, en una nota enviada a la premsa que més tard fou esmenada, feia referència a la fi de la repressió contra l’independentisme “per les vies legals necessàries, entre elles una llei d’amnistia”. L’encaix d’una figura com aquesta en la legislació espanyola és només un dels maldecaps que esperen a Sánchez a la tornada del seu descans estiuenc.
El president espanyol, però, també disposa d’algun as a la màniga. És conscient que l’aritmètica actual del Congrés és tan favorable als interessos de Junts que difícilment voldran malbaratar-la amb una convocatòria electoral de resultat molt incert.
Si Puigdemont li haguera posat en safata al PP la presidència de l’hemicicle, els incentius de Sánchez a l’hora d’optar a una investidura hagueren caigut en picat. Amb la majoria absoluta del Senat i 12 de les 17 autonomies en mans dels populars, una Mesa del Congrés sotmesa als interessos de Núñez Feijóo hauria arredonit una cursa d’obstacles insuperable.
En canvi, que la majoria de la Mesa estiga en poder del PSOE i Sumar –en tenen cinc dels nou membres– possibilitarà que Armengol fixe el debat d’investidura quan Sánchez considere que té opcions de treure’l endavant. En cas que el candidat socialista no reunisca els suports escaients, s’obrirà un període de dos mesos després dels quals, si continua no havent-hi president o presidenta, caldrà convocar unes altres eleccions.
Feijóo, en fora de joc
I és que el PP ix molt tocat, tocadíssim, de la sessió constitutiva de l’hemicicle. L’anunci de l’acord entre PSOE i Junts ha provocat que els populars tiren pel recte i no cedisquen cap dels quatre seients a què tenien dret en la Mesa. Així, Vox se n’ha quedat sense i no ha tardat a manifestar el seu malestar. A la votació presidencial, els 33 parlamentaris de la ultradreta votaven un candidat propi, el valencià Ignacio Gil Lázaro, com a president de la Cambra.
Finalment, doncs, Cuca Gamarra, la candidata proposada per Núñez Feijóo, a penes era capaç de reunir 139 vots: els 137 del PP, el de la Unió del Poble Navarrès (UPN) i el de Coalició Canària (CC), formació que havia adoptat una posició ambigua i que es mostrava partidària de situar un representant del PNB a la presidència.
El seu posicionament favorable a la investidura de Sánchez, ara bastant més improbable però no descartable, faria que la majoria plural sumara 172 vots, i PP, Vox i UPN, 171. En aquest sentit, els socialistes, per investir el seu aspirant, tan sols haurien d’aconseguir l’abstenció de Junts.
Amb tot, el PP no deixarà de pressionar el monarca, Felip VI, perquè designe Feijóo com a primer candidat a la investidura. Però el seu argument piramidal, la victòria en vots i escons el 23 de juliol, xoca amb la certificació que seria incapaç d’arribar als 176 escons requerits, o en el seu defecte, a una majoria simple. La presència de Vox en qualsevol entesa capitanejada pel PP actua com a repel·lent.
Aviat farà un any i mig, en assumir la presidència del partit, Feijóo va anunciar que deixaria pas a un altre líder en cas de no ser capaç de destronar Pedro Sánchez en els comicis previstos en 2023. No obstant, després d’haver acumulat un poder municipal i autonòmic extraordinari –en molts casos, de bracet de Vox–, ara observa amb incredulitat que no ocuparà La Moncloa si no hi ha una repetició electoral que li siga beneficiosa.
Perquè, en efecte, tampoc no és segur que una segona volta li’n beneficie. Un aprimament excessiu del grup de Vox podria deixar-lo lluny dels 174 escons que, amb els dos parlamentaris d’UPN i CC, li permetrien arribar a la xifra màgica de 176. Sobretot perquè, en aquest cas, Sumar avantatjaria Vox a moltes demarcacions i podria arrabassar-li alguns diputats clau. No debades, les darreres enquestes projecten un increment de la intenció directa de vot a les formacions progressistes, les guanyadores morals indiscutibles del 23J.
La magnitud de la trompada d’aquell dia va reflectir-se en el discurs, breu però intens, de la nova presidenta del Congrés. En una Mesa dominada per les formacions progressistes, amb el suport de tots i cadascun dels grups sobiranistes catalans, bascos –sense negociar-hi res, a canvi del seu vot– i gallecs, Francina Armengol va anunciar que, des del següent ple, ja seria permès expressar-se en les llengües catalana, basca i gallega. Amb referències a Salvador Espriu –“tracta de comprendre i estimar les formes de parlar dels teus fills”– i a María Zambrano –“que els pobles d’Espanya s’entenguen”– per tal de mostrar el “país real” eixit de les urnes. Un Estat que molts es neguen a acceptar.
La reacció a Twitter de l’alcalde de Madrid, el popular José Luis Martínez-Almeida, n’era prou eloqüent: “Madrid, capital de España, seguirá siendo el refugio de todos los españoles leales a su Constitución. Ciudadanos que no quieren ser más que nadie, però tampoco menos. Sánchez ha permitido que los golpistas sean decisivos en la legislatura que hoy se ha iniciado”.