El budisme ocupa, al Principat, un gens menyspreable cinquè lloc pel que fa a la quantitat de centres de culte. Bé, els budismes, en plural, tal com ho expressa el catedràtic d’història Francisco Díez de Velasco, autor del llibre El budismo en España: Historia, visibilización e implantación (Akal, 2013). No debades és una confessió amb tantes tradicions, escoles i corpus doctrinals diferents que hom s’hi pot perdre. A Catalunya, i d’acord amb El mapa de les minories religioses, publicat el 2014, les dues variants dominants són el budisme zen i el tibetà, que congreguen un terç i la meitat llarga dels seus adeptes respectivament. La resta, en percentatges d’un dígit, se la reparteixen les variants Terra Pura, Soka Gakkai, Rimé, meditació Vipassana o escoles sense determinar.
El cert és que el Principat i el país en el seu conjunt ocupen una posició important en el rànquing estatal quant a llocs de pràctica estable d’aquesta religió. Catalunya encapçala la llista amb més d’una quarta part dels centres de culte, i el País Valencià hi ocupa el tercer lloc amb el 13%. Les Illes van per la sisena posició, amb el 6,25%. Tot plegat representa el 46% dels centres del total de l’Estat, 68 dels quals són principatins, d’acord amb xifres d’Idescat de 2014.
La història del budisme català pren forma a partir de 1977, amb l’arribada dels primers mestres budistes d’origen occidental i l’obertura a Barcelona del centre Karma Kagyu, avui anomenat Samye Dzong, després que el tulku —la reencarnació d’un mestre anterior—, Akong Rinpotxé, visités la ciutat. En paral·lel, el mateix any, els lames Zopa Rinpotxé i Thubten Yeixé, part de l’escola Gelugpa, visitaven l’illa d’Eivissa. L’any 1981 també es fundava el primer dojo de budisme zen al Principat amb l’arribada de Taisen Deiximaru. Aquest reportatge, però, se centrarà, exclusivament, en la versió majoritària del budisme al territori: la tibetana.
Hi ha una coincidència temporal entre l’extensió del budisme i l’eclosió del new age i el moviment hippie arreu. Una correlació que es traduïa, entre els anys 60 i els 70, en viatges de potencials creients occidentals al nord de l’Índia i del Nepal, on ha radicat el budisme dels tibetans a l’exili, que van permetre exportar aquesta saviesa oriental a través de mestres formats allà. Un interès de l’anomenat “món Occidental” per la filosofia oriental que no és nou. Dels textos del mateix Johann Goethe, des que va fundar amb Friedrich Schlegel la disciplina de la indologia, podem inferir un interès pel budisme, malgrat que mai no el va referir explícitament. O, com a mínim, sobre això ha reflexionat Manfred Osten, membre del consell consultiu de la Societat Goethe de Weimar, que veu en l’obra de Faust una significativa influència budista.
El professor de mindfulness i traductor de tibetà clàssic, Ferran Mestanza, de fet, situa l’interès occidental pel budisme entre persones de classe mitjana o mitjana-alta. “Gent amb formació o fins i tot intel·lectuals”, afirma Mestanza, qui creu que això s’explicaria pel fet que el budisme es pot comprendre des d’una vivència atea o agnòstica. “Rarament hi trobaràs persones d’origen immigrant, llatinoamericà, asiàtic o magrebí”, rebla l’expert. Sobretot, per una qüestió material, de renda, que es tradueix en certs nivells d’estudis.
El cert és que l’ecosistema on s’origina el budisme compta amb una tradició intel·lectualment riquíssima. La visió eurocèntrica considera la Grècia clàssica l’origen de tot pensament. Però al segle VI aC, Ajita Kesakambali, coetani de l’hel·lè Tales de Milet, ja establia les bases de l’escola materialista de Txarvaka. Una tradició obertament ateista i empirista. És en aquest substrat on es podria configurar el diàleg entre ciència i espiritualitat que ara defineix el budisme, una confessió que té cura i la promou la seva pròpia versió secular i la promou.
Una història d’exili
Pels volts del mateix segle que Kesakambali establia les bases del materialisme indi, naixia Siddhartha Gautama a Lumbini, en la casta guerrera de la república Shakya, part del regne de Kosala de l’antiga Índia. La decisió d’abandonar la vida de luxes que el seu dret de bressol li atorgava per esdevenir un ascètic engegaria el procés reflexiu del qual emanarien les ensenyances que prendrien el seu nou nom: Gautama Buda. Des de la tradició budista s’assegura que, per no ser seduït per la vida ascètica, iniciaria un procés de meditació indefinit a recer d’una figuera fins que trobés la veritat. Als 35 anys assoliria la il·luminació i, amb ella, començarien dècades de prèdica que estendrien el budisme per mig continent asiàtic.
Al llarg dels segles següents, el budisme va prendre forma a través de diferents concilis successius. Però l’expansió a gran escala va ser possible per l’acceptació de les ensenyances de Buda per part l’emperador Asoka, de Maurya, a l’antiga Índia. Una decisió motivada per la culpa que li provocà la violència i la destrucció que ell mateix havia generat durant la guerra de Kalinga. El tercer concili fou convocat pel mateix Asoka l’any 250 aC. Entre els edictes que l’emperador va emetre hi havia el d’estendre les creences de Gautama Buda arreu, el món grec inclòs.
Amb el pas dels segles, sense que n’hagin quedat documentats els motius, el budisme evolucionaria en dues grans tradicions: la hinayana i la mahayana. La primera, també coneguda com el llinatge dels antics, donaria lloc a la tradició theravada i s’establiria a Birmània, Cambodja, l’Índia, Laos, Sri Lanka i Tailàndia. El budisme tibetà s’origina al caliu de la tradició mahayana tal com l’entenia Nagarjuna, un filòsof d’origen indi que visqué entre els segles II i III. Un altre cop, i com també va passar amb el cristianisme, la conversió d’un sobirà va ser clau per a l’assentament de la religió: l’assumpció d’aquestes creences pel rei tibetà Songsten Gampo al segle VII. Avui el budisme tibetà té una presència significativa a Bhutan, Mongòlia, Nepal, a Sikkim —Estat associat a l’Índia— i a la Xina, de la qual, de fet, forma part el Tibet des que el 1950 l’envaí l’Exèrcit Popular d’Alliberament xinès.
Quatre anys després d’aquella efemèride va nàixer Thubten Wangtxen, fundador de la barcelonina Casa del Tibet. L’ocupació quedaria lluny de “l’alliberament pacífic” que la narrativa oficial xinesa tractava de vendre. El 1959, quan Wangtxen tenia cinc anys, el govern comunista de Mao aixafà una temptativa d’aixecament que provocà importants moviments de refugiats. La mare del monjo ara establert a Barcelona fou una de les 90.000 víctimes de la contraofensiva de l’Exèrcit Popular. Durant la resposta militar es van destruir, també, un nombre inquantificable de temples.
L’èxode a l’últim va acabar a Dharamsala, al nord de l’Índia, on s’establí Thubten Wangtxen i qui avui és el dalai-lama, líder espiritual del budisme. Bona part de la comunitat on es configuraria tota una religió acabava exiliada. Avui, aquesta localitat índia aixopluga el Govern tibetà a l’exili, al Parlament del qual Wangtxen ocupa un dels seus 45 escons, corresponent a Europa. En aquesta cambra, 40 seients són per als refugiats a l’Índia, dos per als tibetans dels EUA, un d’Austràlia i dos per als tibetans europeus. Segons Ferran Mestanza, paradoxalment, l’ocupació ha tingut un efecte cohesionador per al budisme tibetà sencer. “Els dalai-lama eren els líders del Tibet i ara són els líders de la causa”, assegura.
Quatre tradicions
La pràctica del budisme i les fases que cal superar per assolir la il·luminació s’organitzen de manera piramidal. A la base, que pren el nom de hinayana, hi ha les anomenades quatre veritats nobles. Un nivell per sobre, al qual s’accedeix un cop que hom ha incorporat els estadis de les dites sis perfeccions o els sis paramites, hi tenim el mahayana: la motivació altruista. Posteriorment, al budisme tibetà hi ha el vajrayana, per sobre els anteriors i al qual s’arriba a través de dos estadis: d’un costat, la negació del jo i la impermanència i de l’altre, el patiment. Aquest últim és resultant de la concentració, que depèn del compliment dels preceptes que constitueixen la pràctica de la moral. Al capdamunt, simbòlicament, hi ha Buda: el nivell màxim de transcendència desconegut fins avui en la resta de religions amb presència destacada al nostre territori.
Es dóna un paral·lelisme entre el desplegament històric del budisme i els nivells d’accés i trànsit a la il·luminació. Una correlació més que nominal. El president de la Coordinadora Catalana d’Entitats Budistes, Pepe Aponte, utilitza la metàfora del creixement de Barcelona: la part antiga de la ciutat estava, primer, encotillada per les muralles medievals. Igual que la ciutat, el budisme fa caure els límits doctrinals, i els seus rituals i les seves pràctiques es van eixamplant per incorporar nous elements.
Potser una de les diferències essencials respecte a altres religions és el fet que un practicant, potencialment, pot accedir al nivell de Buda. El treball ritual que sosté comporta fer aflorar el que Aponte anomena “llavor búdica” i fer un esforç en el qual la meditació té un paper clau. És una relació no teista en què la manera per arribar a la culminació del viatge espiritual que proposa el budisme tibetà està organitzada en quatre escoles: la Nyingma, la Kagyu, la Sakya i la Gelug.
La Nyingma és coneguda, també, com l’escola de les traduccions antigues. Un apel·latiu degut al fet que fou fundada en les primeres traduccions de les paraules de Buda del sànscrit original al tibetà clàssic. Nyingma, de fet, significa ‘antic’. L’escola es configurà un segle després que el budisme s’assentés al Tibet. Al cap d’un parèntesi —entre els segles IX i X després de Crist— en què els monarques tibetans deixen d’adherir-se de forma entusiàstica al budisme, aquesta religió viuria un nou impuls del qual sorgirien la resta d’escoles, l’última de les quals va ser la Gelug, la del dalai-lama actual.
Ferran Mestanza explica, de manera simplificada, que les diferències entre escoles van en funció de l’èmfasi que posen en el monacat, l’orde de monjos; o en el laïcat, des d’on els practicants assumeixen el budisme de manera secular. Creure en la figura del monjo et fa bastir monestirs, i un monestir no deixa de ser una institució arrelada al territori. De totes les escoles, les que més incideixen en la qüestió monacal són els Gelug i els Sakya, i els que menys els Kagyu i els Nyingma.
Pepe Aponte, part d’aquesta última escola, recorda que el budisme tibetà Nyingma es practicava, sobretot, a les cases. Això la relegava a l’àmbit privat, al cor de les llars, i d’aquí Aponte infereix que aguantés el buit institucional que se li va fer, al budisme, durant el parèntesi en què va deixar de ser la religió dels reis tibetans. “Va aguantar molt bé perquè no tenia estructures, ni aparents ni visibles, com ara grans monestirs, que és el primer que es pot destruir”, explica Aponte.
Aquesta renúncia a la institucionalitat ha tingut com a efecte que mai no hi ha hagut un dalai-lama Nyingma i que el seu primer líder espiritual no s’investeix fins a l’exili de mitjan segle XX. I en part, segons Mestanza, aquesta eventualitat seria el que explicaria que la seva sigui l’escola amb menys presència al territori. Però el cert és que aquestes distincions no tenen massa sentit en un país occidental com el nostre.
La directora del centre Lama Tsongkhapa de Palma, Pilar Salvador, considera que entre les diferents escoles no hi ha diferències doctrinals. Els 108 volums d’ensenyaments literals de Buda —l’equivalent a més de 13 bíblies— i els 200 volums del cànon clàssic de l’Índia són comuns a totes les aproximacions. Segons Salvador, una emfatitza més l’estudi i l’altra més la pràctica. La Gelug, la seva, dóna més importància a l’estudi, al debat i a la lògica, per exemple. Però, d’acord amb la seva pròpia experiència, escollir una escola o una altra no té tanta relació amb una tria racional com qui és el mestre amb qui prens contacte amb el budisme. “Si el nostre mestre hagués estat Kagyupa, nosaltres seríem Kagyupes”, rebla la mallorquina.
Kagyupes i Gelugpes van arribar alhora. Al principi del reportatge recordàvem que el tulku Akong Rinpotxé i els lames Zopa Rinpotxé i Thubten Yeixé arribaren a Barcelona i Eivissa, respectivament, l’any 1977. Amb ells, les dues tradicions esmentades s’estendrien pel país. Després de l’obertura de Samye Dzong, abans Karma Kagyu —part de la tradició homònima— es fundaria el Dag Shang Kagyu a la localitat ribagorçana de Panillo, on hi ha un dels monestirs budistes més primigenis.
El cert és que totes les fonts consultades han insistit que les diferències entre escoles són de matís i pràctica. El lama Drubgyu, del monestir de Panillo, explica a EL TEMPS que, essencialment, “totes duen al mateix punt”. L’escola Kagyu, i més concretament la manera com l’entenen a Bhutan, l’Estat d’on provenen pràcticament tots els lames de Dag Shang Kagyu, valoritza la retirada per integrar la pràctica espiritual a la vida. Fou una de les motivacions per les quals es va triar la localitat prepirinenca on hi ha el monestir: per les possibilitats d’aïllament que permet. És un lloc tranquil i solitari.
A hores d’ara, a Panillo hi ha set lames bhutanesos juntament amb els nous lames que ja han realitzat la retirada imperativa de tres anys: així se’ls ha ordenat.
Per provar de mostrar la fotografia general de les quatre grans tradicions, entrevistem el lama del monestir de Pedreguer (Marina Alta), Rintxén Gyaltsen. Nascut a l’Uruguai i crescut als Estats Units, Gyaltsen va prendre contacte amb el budisme a través d’un grup secular interreligiós de llatins prop de Nova York. En el seu anhel per formar-s’hi, i a la recerca d’un sistema complet, coherent i amb una tradició viva amb mestres i mentors que el poguessin guiar, va optar per fer el pas cap a la font dels ensenyaments. Viatjà a l’Índia i al Nepal i s’hi va estar 10 anys. No hi havia en ell, aleshores, la voluntat de ser monjo, sinó una inquietud genuïna pel desenvolupament espiritual. Quan el seu mestre, Txogye Tritxen Rinpotxé, el veié preparat, decidí enviar-lo a Pedreguer per tenir cura del monestir fundat recentment.
Gyaltsen subscriu la tradició Sakya, que també fa seu el monestir del Garraf, Sakya Tashi Ling. Un altre element en comú de totes quatre tradicions és la dimensió secular que permeten. El mateix Rintxén Gyaltsen ha col·laborat amb programes pedagògics per formar docents per provar d’introduir la meditació a les escoles. I és per aquesta via que moltes persones fan el pas d’abraçar el budisme.
Diàleg amb la ciència i altres afers terrenals
Pilar Salvador considera el budisme “una ciència que explica com funciona la teva ment” més que no pas una religió. Una via d’accés a una recerca personal o espiritual l’efectivitat de la qual estaria contrastada, perquè “funciona molt bé per resoldre els teus problemes”. Segons la mallorquina, seria la motivació de molts per continuar aprofundint en els preceptes del budisme.
Tot plegat és una qüestió que depèn de cadascú. Hi ha qui veu en els ensenyaments de Buda un camí espiritual i hi ha qui està interessat per la part més científica del budisme. Una relació que no és incompatible, segons Salvador, ja que una part no se sosté sense l’altra. El progrés en aquestes creences es dona a través del pensament lògic, l’estudi i la comprovació fenomènica dels ensenyaments. Potser per això va ser relativament natural que el dalai-lama, de la tradició Gelug, decidís obrir un diàleg amb la ciència.
És una iniciativa més personal que lligada a la seva escola, explica Ferran Mestanza. El referent espiritual del budisme tingué un tutor personal britànic, cosa que va exercir una gran influència en ell. Els tibetans vivien reclosos en les seves muntanyes i la seva pròpia cultura. Però el dalai-lama, de petit, es veia periòdicament amb un estranger occidental que l’educava: un anglès que veia el món des d’un prisma científic. De menut li agradava muntar i desmuntar rellotges, recorda Mestanza, i afirmava que si no hagués acabat de monjo hauria estat enginyer.
Totes les escoles acceptaren de bon grat aquest diàleg amb la ciència, precisament per com de carismàtica i venerada és la figura del líder religiós. Cal dir, però, que l’exili també n’ha tingut un paper. L’ocupació xinesa del Tibet, pràcticament, va forçar el diàleg amb Occident. Una comunicació, cal dir-ho, que els ha funcionat des que el budisme s’ha estès arreu i per l’efecte cohesionador que ha tingut sobre les escoles, des que el dalai-lama esdevé una icona i no sols una figura lligada a un sol país. Un producte paradigmàtic d’aquesta connexió és Matthieu Ricard, un biòleg francès i membre de l’Institut Pasteur, que vesteix l’hàbit de monjo budista.
Dels elements propis dels ensenyaments de Buda, ciència de la ment, religió i filosofia convergeixen per armar el corpus d’aquesta creença. Així, “la dimensió científica i filosòfica del budisme poden ser introduïdes a nivell secular”, considera Rintxén Gyaltsen, qui recorda que molts professors de psicologia s’estan formant en la meditació, malgrat els riscos que ell mateix hi veu. Per a Gyaltsen, el problema radica a no definir amb claredat les dimensions secular i religiosa. El dalai-lama té un discurs de dos nivells: el que diu als devots no té res a veure amb el que sosté davant la comunitat científica. Rintxén Gyaltsen abomina els cursos de meditació que es presenten com un substitutiu de la meditació budista. “El budisme no va ser dissenyat per atendre l’estrès, la depressió i altres coses així. Pot donar algun benefici en aquest sentit, però hi ha eines encara més eficaces per atendre aquesta necessitat terapèutica”, conclou ell.
Part del budisme també té una pota posada en la causa per l’alliberament del Tibet del jou xinès. Thubten Wangtxén és, probablement, un dels millors exemples de la lluita per “un Tibet lliure en una Xina democràtica”. Wangtxén titllava d’“egoista” fa un parell d’anys, els practicants del budisme que es desinhibien del compromís amb el seu país. La implicació d’aquest monjo, també de l’escola Gelug, es va traduir en la seva tasca en la demanda de l’Audiència Nacional espanyola de processar dos ministres xinesos pel seu paper en l’ocupació tibetana. La iniciativa obtingué com a resposta una reforma legislativa del Partit Popular (PP) que posava fi a la justícia universal a l’Estat espanyol, segons la qual qualsevol país pot jutjar una persona estrangera sospitosa d’haver comès crims de lesa humanitat. D’aquesta manera, el 2014, l’Estat espanyol cedia davant les pressions de la Xina perquè el procés no tirés endavant.
Rintxén Gyaltsen té clar que vol situar-se al marge de la política del país del Tibet. Considera el proselitisme de Wangtxén legítim, però l’opció d’ell i dels seus és desenvolupar el dharma, la seva espiritualitat. “El budisme tibetà no es limita a la geografia o al país del Tibet”, explica Gyaltsen. El lama de Pedreguer parla de “poble dels Himàlaies”, un terme que inclou Bhutan, el nord del Nepal, el nord de l’Índia o Caixmir Ladhak. I recorda que els bhutanesos han desenvolupat una versió pròpia del budisme tibetà Kagyu.
Ferran Mestanza considera que l’exili dissol la identitat tibetana. El Tibet és com tota l’Europa occidental i hi ha molta varietat ètnica i cultural. Entre els practicants hi haurà qui consideri que els budisme no s’ha de barrejar amb la política i qui cregui que una cosa no es pot deslligar de l’altra, com Thubten Wangtxén, diu Mestanza. La tradició Kagyu bhutanesa és més propensa a la renúncia dels afers terrenals. També els del seu propi país, el Bhutan. Però en general, la despolititzada és l’opció majoritària entre els practicants del budisme.
Sigui com sigui, i independentment de l’escola que hom esculli, el budisme tibetà és, probablement, una de les religions búdiques més ben cohesionades. En essència, el respecte per la divergència forma part, de manera consubstancial, dels diferents prismes. La tolerància envers l’alteritat és un principi regit pels paramites budistes, i tots els lames coincideixen a dir que, al final del trajecte espiritual, totes les escoles duen al mateix punt: a Buda. No són pocs els joves catalans que se senten cridats per aquestes ensenyances.
Fa un parell d’anys, al Teotapes organitzat per l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura, Thubten Wangtxén explicava l’anècdota de com, de manera regular, algunes persones acudien a ell en moments difícils de la vida. Un dels assistents feia broma sobre com agradaria això als capellans catòlics. En general, el budisme desperta simpaties, i les vies d’accés són múltiples. El cert és que poques religions tenen un diàleg tan fructífer amb la ciència, i encara menys preveuen que els seus practicants puguin arribar a ser el seu propi Déu. És per tot això, potser, que l’interès pel budisme no decreix al territori. Ans al contrari. I és així com hom enceta el trànsit pel camí de Buda.