—En els últims anys s'ha popularitzat el terme Antropocè per referir-se a un nou període de la Terra marcat per les interferències que els humans hem generat en les dinàmiques naturals dels ecosistemes. No obstant això, vostè suggereix un nou concepte, Wasteocè. Quines limitacions té, en la seua opinió, el concepte d'Antropocè per explicar l'època que vivim?
L'Antropocè és un terme que ha fet fortuna, sobretot en el debat acadèmic, però no només. Crec que el seu èxit es deu, principalment, a la seua 'simplicitat': l'Antropocè sembla poder explicar la crisi socioecològica contemporània amb una narrativa senzilla. En poques paraules, l'Antropocè és l'era de la dominació humana sobre la Terra.
En el meu llibre, em centro en tres punts que semblen problemàtiques en la narrativa de l'Antropocè: la utilització d'un controvertit 'nosaltres'; la cosificació del problema -les emissions de CO2-; i els límits de la narrativa global.
El 'nosaltres' de l'Antropocè és el 'nosaltres' humà: la narrativa de l'Antropocè diu que tots els humans som responsables de l'actual crisi ecològica. Però aquesta concepció menysté les desigualtats socials i racials. També ignora la mateixa història, com ho demostra la teoria del deute ecològic: quant costaria reemborsar als països colonitzats pel que hem furtat? Fins a quin punt el nostre desenvolupament s'ha basat en aquest furt de recursos? En definitiva, no tots els humans i les comunitats són igualment responsables.
"La crisi ecològica és sempre, també, una crisi social".
Per tot això, s'han proposat altres noms per a la nova època, entre ells, Plantationocenè i Capitalocenè (era de les plantacions i era del capitalisme). Aquestes propostes desafien la hipòtesi que existeix un indistint 'nosaltres', el qual és responsable de la crisi ecològica.
En segon lloc, crec que és un error centrar-nos sempre en les emissions de CO2: ens centrem a solucionar la cosa -les emissions- però no anem a l'arrel del problema, que són les relacions socioecològiques que provoquen la cosa.
En tercer lloc, l'Antropocè és una narració global, parla del sistema Terra en el seu conjunt, però la seua narrativa no serveix per a molts llocs i temes específics. El seu abast, doncs, és limitat.
—Vostè proposa el terme Wasteocè per explicar l'era que vivim. Què significa, exactament, aquest terme?
El Wasteocè és part de l'aflorament de nous termes i conceptes nascuts dins i contra la narració de l'Antropocè. Ja he mencionat el Capitalocè, per exemple, al qual el Wasteocè està estretament relacionat. La paraula deriva de l'anglès waste, el qual significa 'fem'; però waste no és només un substantiu, sinó també un verb, el qual indica precisament l'acció de llançar, malbaratar.
El Wasteocè no tracta els residus com objecte; més bé, pensar en el Wasteocè significa emmarcar els residus com a malbaratament, és a dir, com relacions socioecològiques que creen persones i llocs malbaratats.
El Wasteocè no és l'era en què els residus estan per tot arreu, no és una etiqueta elegant per lamentar la brutícia de les nostres ciutats. El Wasteocè és una manera d'explicar les dinàmiques per les quals classifiquem allò que té valor i allò que no ho té.
—Escriu vostè en el llibre que "el mar mediterrani a hores d'ara és l'epítom del Wastocè". Per què?
Si considerem el Wasteocé no com una qüestió de residus, sinó com un assumpte relacionat amb allò que no té valor, aleshores està clar que el mediterrani és el epítom del Wasteocè. Perquè és allí, en les fronteres entre el món ric i la resta que es decideix qui i què té valor i què és allò que no val res. Rebutjar significa sobretot això: dividir i establir jerarquies.
Sovint quan es pensa en la crisi socioecològica contemporània -i sovint es parla de crisi ecològica i prou, tot oblidant que és sempre un conjunt de qüestions ecològiques i socials- es diu que estem tots en el mateix vaixell. Però això és només una explicació parcial de les coses. Perquè si aquest és el mateix vaixell, aquest vaixell en qüestió és el Titanic, doncs no tothom viatja en les mateixes condicions. En el Titanic, el naufragi no va ser per a tots igual; es van salvar sobretot els de la primera classe i es van ofegar principalment els de tercera classe. És a dir, van morir els descartats dels cinc continents, aquells que no valien res, ni mereixien la nostra consideració.
"El capitalisme no és compatible amb una sortida justa de la crisi socioecològica"
El règim del Wasteocè es basa en dos pilars: el primer, l'extracció de valor, fins i tot a costa de sacrificar la vida; el segon, allò que en anglès s'anomena othering, el que significa la creació d'un altre diferent d'u mateix. En les fronteres de la fortalesa en què s'ha convertit Europa, la lògica del Wasteocè produeix humans de rebuig. I les aigües del mediterrani és el lloc on acaben morint. Mantenir l'ordre de les coses i establir qui ha d'estar a cada costat d'aquesta frontera és del que tracta el Wasteocè.
—Així doncs, és el Wasteocè una impugnació al capitalisme com a model basat en l'opressió de les persones, les comunitats i els territoris?
Sovint es pensa en la crisi ecològica com un territori neutral, un espai on el poder, les injustícies i les desigualtats no compten. Quantes voltes hem sentit que la qüestió ambiental no té color polític i que cal combatre la seua politització? Crec que la crisi ecològica és sempre, també, una crisi social. El poder està dins de les qüestions ecològiques i no es pot fer sostenibilitat sense justícia.
Diuen que l'activista mediambientalista i sindicalista Chico Mendes va dir que "l'ecologisme sense lluita de classes és només jardineria" i em sembla que tenia molta raó. I el fet que Chico fora un sindicalista i un ecologista aclareix molts falsos mites sobre el conflicte entre treball i naturalesa.
En resum, el meu llibre és radicalment anticaptalista perquè no crec que el capitalisme siga compatible amb una sortida justa de la crisi socioecològica. Qui ha de pagar la transició? Els treballadors o els amos? Cap on va aquesta transició? Cal simplement un ajust ecològic als modes de producció i consum actuals o necessitem -com crec- una transformació radical, imaginar una societat diferent?
—Vostè va nàixer a Nàpols, una ciutat que, històricament, ha lidiat amb un greu problema de gestió de residus. El llibre recorre altres ciutats, però també Agbogloshie (Ghana), Tuzla (Bosnia-Herzegobina), Vajon (Itàlia) o cementiris de Luisiana. Què tenen en comú tots aquests llocs?
Jo vaig nàixer a Nàpols i he viscut allí durant dècades. Vaig començar la meua emigració lentament, primer a finals dels anys noranta i després, definitivament, el 2004. El llibre, sovint, barreja la meua biografia i la meua investigació. En això, soc molt fidel a l'ensenyament feminista, a propòsit de que allò privat és sempre polític; i jo afegiria: també és científic. L'estudiosa feminista estadounidenca Donna Haraway va escriure sobre el truc de Déu -com ella el va anomenar-, és a dir, d'aquella pretensió de
"El Wasteocè és una manera d'explicar les dinàmiques per les quals classifiquem allò que té valor i allò que no en té".
l'investigador de produir saber tot observant des de fora, com si fora un déu omniscient i desencarnat. En el meu llibre -i, en general, en la meua feina- no hi ha trucs ni humans ni divins. Estic allí, en les pàgines del llibre, amb la meua biografia, el meu cos, que emmalalteix i es cura de covid-19, com explico en el llibre, amb les meues conviccions polítiques, de forma que no m'oculto darrere una falsa neutralitat.
L'Antropocé és fortament desencarant, global, quasi eteri. El Wasteocé, en canvi, és encarnat, local, fet de sang i toxines. Per això, encara que he proposat una categoria interpretativa general, he escrit un llibre fortament narratiu. El Wasteocé no és una teoria sinó una narració que es fa visible a través d'algunes històries. Nàpols, Tuzla, Agbogbloshie o Cancer Alley, a Luisiana, són com finestres en el Wasteocè, punts d'observació des dels quals les relacions de rebuig es tornen visibles, materials, concretes. No es tracta de llocs particularment bruts i plens de fem, sinó d'històries que revelen la lògica del Wasteocè: són els inferns que serveixen per refrescar els paradisos per a uns pocs.
-Front a propostes com la doctrina del xoc, de Naomi Klein, vostè assegura que "la violència lenta és el tret distintiu del Wasteocé". Què vol dir amb això?
La doctrina del xoc ens explica com situacions extremes, com ara els desastres ambientals o les crisis econòmiques, es converteixen en oportunitats per a l'especulació financera i per realitzar experiments socials i polítics autoritaris que reforcen les desigualtats i els privilegis.
En canvi, el concepte de violència lenta ens explica que, sovint, els efectes negatius d'un determinat tipus de desenvolupament es manifesten de manera lenta i quasi imperceptible. La contaminació és un cas exemplar de la violència lenta. Ara bé, aquesta violència lenta no exclou la violència explosiva. Un exemple és l'incident de Bhopal a l'Índia, de l'any 1984: d'una banda, hi hagué l'explosió com a violència immediata i la mort de quasi dues mil persones; d'una altra banda, la contaminació lenta de tot el que va comportar la malaltia i posterior mort de milers de persones en els anys posteriors al desastre.
Ara bé, observar la violència lenta és important perquè és més fàcil d'ocultar i ignorar. Perquè no hi ha dubte que la lògica del Wasteocè produeix opressió i violència -ja siga sobtada o lenta- i amb elles produeix també un sistema que no només posa en pràctica tal violència, sinó que també i, sobretot, la normalitza i la invisibilitza.
—Vostè suggereix que un pilar fonamental per al sosteniment del Wasteocè és el del control de la narrativa. M'ho pot explicar?
El Wasteocé no és fàcil de detectar, ni de vore. Per descomptat, si mirem al voltant, podem veure moltes deixalles, però veure les coses no fa més clares i evidents les relacions que produeixen aqueixes coses. Això és degut al fet que les relacions de descàrrega produeixen dos tipus diferents de toxicitats: d'una banda, l'encarnació de les relacions capitalistes en el teixit de la vida, en els cossos i en el medi ambient, tot produint ecologies tòxiques al servei dels beneficis privats (allò que Banerjee va anomenar necrocapitalisme).
D'una altra banda, la generació i el manteniment de narracions tòxiques, és a dir, narratives que silencien la injustícia, imposen una veritat oficial i esborren qualsevol alternativa possible. És per això que el Wasteocè és invisible als nostres ulls.
Així doncs, les narratives que he explicat abans i que relato en el llibre -Nàpols, Tuzla, Cancer Alley o Agbogbloshie- serveixen precisament per a això: per fer visibles les relacions de descart que fa el Wasteocè. Són històries emergents, que fan evident les realitats tòxiques del Wasteocè.
Un exemple ens ajuda a entendre-ho més bé: aquest any es compleixen 60 anys de la catàstrofe del Vajont, un terrible desastre hidroelèctric que va ocórrer al nord d'Itàlia i va causar al voltant de 2.000 morts. L'any 2002, el cementiri de les víctimes va ser completament reconstruït. En el seu lloc, es va crear un memorial de les víctimes molt ascètic, similar als memorials de la guerra (del tipus bloc de marbre amb els noms de les víctimes). Era un espai completament diferent del cementiri on els familiars havien plorat i recordat les seues víctimes. En aquell vell cementiri hi havia una làpida on es podia llegir: "Brutalment i covardament assassinats per la desatenció i l'avarícia humana, encara esperen la justícia per aquesta infame culpa. Una massacre premeditada". D'aquella pedra i d'aquestes frases no hi ha ni rastre en el nou memorial.
"El Wasteocè és una manera d'explicar les dinàmiques per les quals classifiquem allò que té valor i allò que no ho té".
És aquí on es percep una fractura entre la memòria oficial, la qual té per objectiu anestesiar el dolor, convertir-lo només en dol i plor, i una memòria popular feta de ràbia i desig de justícia. Vajont és un exemple paradigmàtic.
Així doncs, el Wasteocè també necessita imposar una narració tòxica que invisibilitze la història (de fet, Vajont mai ha sigut part de la història col·lectiva d'Itàlia); normalitze la seua violència (és un accident natural) i domestique la memòria (el cementiri anestèsic que he descrit).
El Vajont és només un exemple de les narratives que invisibilitzen i normalitzen la injustícia. És la mateixa narrativa que s'utilitza quan hi ha una epidèmia de colera i es diu que la culpa és dels pobres perquè no presten atenció a la higiene. D'acord amb la narrativa tòxica, si les persones emmalalteixen en una comunitat pobra és perquè no tenen un estil de vida adequat. Si el capitalisme hidroelèctric provoca dos mil morts, cal plorar en silenci i evitar la ira. Una comunitat que no és capaç d'escriure la seua pròpia història està preparada per transformar-se en fem.
—Quines haurien de ser les estratègies per fer front al Wasteocè?
Una de les qüestions importants del Wasteocè és que ens volen fer creure que cadascú de nosaltres estem a soles. O més que sol, ens volen fer creure que cadascú lluita contra la resta per salvar-se a ell mateix i a la seua família. Ho va dir Margaret Thatcher: "No hi ha societat, hi ha homes i dones individuals i famílies".
Però jo estic convençut que Thatcher es va equivocar: les comunitats existeixen i en els moments més difícils es mobilitzen. Mentre que les relacions de rebuig -el motor del Wasteocè- es basen en el consum i l'alteració, les pràctiques comunals tenen per objectiu reproduir els recursos i les comunitats. Sostinc que el que és oposat al rebuig és la comunalització i no el reciclatge, perquè la comunalització desmantella el projecte d'alterització; crea comunitat; i té el potencial per soscavar el règim de Wasteocè. Poso l'èmfasi en la comunalització en lloc dels béns comuns perquè crec que és important passar d'un discurs sobre les coses a un discurs sobre les relacions. La comunalització és la infraestructura socioecològica que produeix els béns comuns entesos no com a simples objectes sinó com a conjunt de relacions.
—En els darrers anys s'ha posat molt de moda el concepte d'economia circular, és a dir, aquella que tracta de minimitzar els residus mitjançant el reciclatge. La UE és capdavantera d'aquesta proposta que, en teoria, persegueix disminuir el consum de recursos naturals. Què opina vostè a aquest respecte?
Crec que reciclar és important, sobretot per una raó cultural. Ningú es pregunta ni vol saber què passa amb els residus producte del seu consum. Algunes estadístiques diuen que llancem la majoria del que compren en sis mesos. Reciclar significa, sobretot, recuperar la consciència que produïm una muntanya de residus. El gest diari de seleccionar els diferents tipus de residus i dipositar-los on siga necessari ens reconnecta almenys un poc amb un cicle de la matèria que havien esborrat per complet.
Les meues reserves a propòsit del reciclatge no volen ser, de cap manera, una invitació a no reciclar. Com vaig dir, és un pas important. Però també existeix el risc d'un enfocament molt individual, que és l'enfocament que agrada a l'ecologisme neoliberal, el qual aspira que les coses continuen com fins ara.
Les decisions individuals són importants, però no ho són tot. Cal organitzar-se, demanar la reducció del consum, fer aliances amb els xicotets productors, exigir als polítics polítiques solidàries. No soc un expert en economia circular, però la meua impressió és que, com totes les paraules de moda, també pot convertir-se en una paraula buida. Estic convençut que és necessari internalitzar els costos; algunes produccions són possibles perquè els costos recauen en la col·lectivitat.
—Què opina sobre la proposta del Green New Deal, la qual pretén fer una economia més verda i sostenible?
Aquesta és una pregunta difícil perquè, per una banda, qualsevol mesura per evitar el col·lapse ecològic és benvinguda. Per l'altra banda, també és cert que la crisi és tan dramàtica que requeriria mesures més radicals.
El Green New Deal europeu té el mèrit important de trencar amb l'ortodòxia neoliberal, en la mesura que reivindica la intervenció pública de l'economia. El mercat no és sagrat ni savi i si el deixem al seu lliure albir no ens salvarà, sinó que ens conduirà al col·lapse. L'altre mèrit important és haver obert el debat a propòsit de què cal fer per fer front a la crisi socioecològica.
Des del meu punt de vista, més important que el pla europeu són les moltes propostes que s'han generat per respondre, criticar i millorar el pla. La Fundació Rosa Luxemburg ha fet una revisió de les propostes radicals -podríem dir d'inspiració eco-socialista- sobre el Green New Deal. Als Estats Units, el Red Deal va imaginar una transició inspirada en les lluites i les cultures indígenes. La Fundació de la Societat Oberta de Sud-Àfrica va publicar un fullet on es preguntava com seria un People's Green Deal.
Soc particularment sensible a aquest tema perquè amb el meu projecte Occupy Climate Change!, finançat per l'agència sueca Formas, hem tractat de dissenyar un pla climàtic per Nova York, amb l'objectiu que aquest servisca com a model per a altres plans climàtics des de baix.
Trobo que tots aquests plans són interessants, però serveixen, sobretot, per salvar el sistema tal com és. A mi m'interessen més els plans que aspiren a canviar el sistema de forma radical.