Agatha Christie va ser, ella mateixa, un manual de ficcions delictives convertit en un llenguatge literari suggerent i addictiu. Fidel al seu credo, l’escriptora plantejava en Assassinat a l’Orient Express els elements que la van fer reconeixedora en un món —el literari— on el misteri i un ampli nombre de lectors mai no acostumen a tenir l’aplaudiment de la crítica. Pel que fa al cas: un escenari únic, un crim per resoldre i unes anades i vingudes amb sospites, falsos culpables, girs i l’enginy d’un personatge tan carismàtic com Hercules Poirot. Malgrat que el llibre és un encomiable prodigi de transversalitat lectora, l’any 1974 el conegut desenllaç es feia encara més popular amb l’adaptació de Sidney Lumet. El cineasta va aplicar els dots d’un ofici pràcticament artesanal al servei de la trama, un elenc actoral de primeríssima línia, i una mà precisa en la resolució d’un crim on tothom —novel·la i pel·lícula precedents, sumats al pòsit de la sapiència popular— serà un escull insalvable per gaudir com caldria d’aquesta nova versió, perquè no hi ha cap altre element que sobrepassi la història i en faci un producte digerible per satisfer les expectatives que ens empenyen a entrar a una sala de cinema. De fet, la pregunta és: què pot aportar a aquest univers tan icònic una versió orquestrada per Kenneth Branagh?
Tocat per la vareta de Shakespeare, el talent del director de Molt soroll per no res i Els amics d’en Peter fa allò per a què ha estat dotat: portar el film a una concepció més teatralitzada de l’escena i controlar uns actors que tornen a ser de primera (encara que, en gran part, tots acaben sent personatges desdibuixats, des d’un Johnny Depp cada vegada més caricaturitzat en la imatge que tenim d’ell mateix, fins a una Penélope Cruz insulsa, passant per un Willem Dafoe risible). Branagh, en la bona voluntat de moure’s per terrenys coneguts, acaba empantanegant una història que necessita diferenciar-se per poder subsistir en temps de fotogrames fugaços i que, per desventura dels 10 euros que val l’entrada, es queda en terra de ningú, entre la lleugeresa i la seriositat. Ni carn ni peix, massa ràpidament traçada per ser un exercici important, i massa fútil per ser irònica. Potser per fer el contrapès a la seva pulsió teatral innata, Branagh també li afegeix allò que Lumet no va poder fer —ni molt probablement, voler: recrear-se en els exteriors, plasmar la bellesa impactant d’uns escenaris espectaculars i concebre el tren com un vehicle propulsat a la velocitat dels darrers prodigis d’última generació. És a dir: centrar-se en l’embolcall més que en la sorpresa que amaga un interior corcat, sovint causant de les pitjors malifetes que hi ha rere bona part de l’activitat delictiva.
Branagh també vol presentar un Poirot més còmic, un gourmand maniàtic amb una espontaneïtat que l’apropi al públic contemporani. Però en l’intent de fer un personatge per on vehicular un misteri de la vella escola, el realitzador acaba perpetrant un llast per a la resolució de l’enigma final i del mateix film. El misteri acaba sent càndid, amb una conclusió innecessàriament ensucrada i emotiva, amb subratllats musicals impropis de l’essència d’un detectiu que vol anar més enllà del “mètode, l’ordre i les petites cèl·lules grises” per “escoltar més” el seu cor, com ell mateix confessa, a la fi. Certament, és el que acaba passant, però sense una bona mà que condueixi aquest trànsit a fi de bé.