Quan Jeanne Ponté va voler anar cap a casa, va trobar un home que li bloquejava el camí a la sortida. La francesa sortia d’una reunió amb uns lobbistes i ja a la sala de conferències havia notat que un home més gran la mirava fixament. Un cop es va acabar la reunió, va caçar la dona de la mateixa manera que un depredador captura la seva presa. L’home va agarrar el muntant de la porta i va posar el braç com una porta just sota els pits de la dona. El legislador va dir: “Sembla que ets nova. Per què no prenem alguna cosa?”.
Ponté era una dona segura d’ella mateixa que havia estudiat dret i que té un grau del Col·legi Europeu d’elit de Bruges, però no va saber com havia de reaccionar. Només feia unes quantes setmanes que treballava al Parlament Europeu i no volia provocar un escàndol en una de les seves primeres reunions oficials. “No volia fer-ne un drama”, diu. Al final es va armar de valor i va empènyer el braç a un costat. L’home, un delegat alemany, encara és membre del Parlament Europeu.
La trobada de malson, que es va produir el juliol del 2014, es va convertir en la primera nota d’un dietari que Ponté ha dut des d’aleshores. En aquest petit llibre amb una coberta floral ha documentat l’assetjament a què han fet front ella i les seves companyes al Parlament Europeu de Brussel·les. “No vull acceptar que aquest tipus de comportament és normal”, diu. “Vull crear solidaritat entre les persones afectades”. N’ha recollit més de 50 casos. La nota més recent és de fa només un mes.
Al Parlament Europeu li agrada anar al capdavant del suport als drets de les dones dels països en vies de desenvolupament, però, quan és l’hora de protegir les dones del seu espai, aquesta ànsia es redueix. Sembla que la institució ha negligit un problema de sexisme que fa anys que està estès.
Des que un nombre creixent de dones va començar a revelar experiències d’agressions sexuals com a part de la campanya #MeToo als Estats Units, les dones de Brussel·les també s’han pronunciat. Ara, el Parlament ha aprovat una resolució que demana als líders que contractin experts independents. “No podem resoldre això internament”, diu el socialista francès Edouard Martin. “Qualsevol que vulgui resoldre aquest assumpte de manera interna li treu importància”. Tot i que la resolució tenia el suport d’una clara majoria al Parlament, no és legalment vinculant.
Fa força temps que hi ha indicis de problemes. El gener del 2017 diversos membres del comitè antiassetjament van escriure una carta de reclamació al llavors president del Parlament Martin Schulz. Argumentaven que s’havien de millorar les precaucions contra l’assetjament i l’abús tan aviat com fos possible. Només ara, però, després de gairebé un any i diversos escàndols concrets, el successor de Schulz, l’italià Antonio Tajani, pren mesures. Té previst presentar les seves propostes a final d’any.
«Jo seia allà com una pedra»
Per a la Victòria, les propostes de Tajani arribaran massa tard. La britànica seu en una cafeteria a l’altre costat del carrer de l’impressionant edifici parlamentari i vaga per l’espai una barreja d’idiomes plena de colors. És l’hora de dinar. La Victòria parla en veu baixa mentre descriu el seu assetjament. El juny del 2009 acompanyava el seu cap a dinar juntament amb diversos companys. L’àpat havia de servir per planejar una campanya electoral i hi estava convidat un assessor polític alemany.
La Victòria, que aleshores tenia 22 anys, seia al costat de l’alemany. “De sobte va posar la mà sota el meu cul”, recorda. “Jo seia allà com una pedra, i no sabia què havia de fer”. La mà va estar-se allà durant cinc minuts o més. Quan dues companyes van sortir a fumar, la Victòria va anar amb elles malgrat no ser fumadora.
Terry Reintke, de 30 anys, és una de les persones que volen posar fi a agressions com aquestes. Ni tan sols els legisladors se salven dels comentaris sexistes, diu Reintke, una membre del partit dels Verds de Gelsenkirchen a Alemanya. Un parlamentari de Polònia, per exemple, membre del partit de dretes conservador Llei i Justícia (PiS), va lloar l’alta proporció de dones al Parlament Europeu en una reunió del comitè: “Això significa que, com a mínim jo, tinc alguna cosa per mirar”.
Reintke és una de les poques dones que s’atreveixen a parlar obertament sobre l’assetjament sexual. A principi de setembre, abans de la campanya #MeToo, va fer un discurs al Parlament sobre com havia estat assetjada a l’estació de tren de Duisburg. “Un home va venir darrere meu i em va posar la mà entre les cames”, va dir. Reintke va rebre moltes mostres de respecte per la seva aparició, però a Facebook va fer front a maldat i odi. “Finalment algú t’ha tocat”, va ser un dels comentaris més suaus.
És sabut que les estructures de poder tradicionals —director home, empleades dones— faciliten l’abús. El fet que les legisladores i les assistentes a Brussel·les treballin lluny de casa i que els esdeveniments i les grans quantitats d’alcohol substitueixin els àpats a casa amb la família ho agreugen. Aquest sentiment d’estar en un viatge estudiantil és especialment intens quan els parlamentaris es troben un cop al mes a Estrasburg.
Per si fos poc, el Parlament Europeu encara és una estació de pas per als homes que algun cop van ser importants. Els antics comissionats, els antics líders de partit i diversos polítics de renom passen els últims dies de la seva vida aquí. “Molts tenen la sensació que no em pot passar res aquí”, diu Martin, el socialista de França.
Queixes sobre els mecanismes existents
Això també fa que sigui difícil organitzar una ajuda per a les dones afectades. Tot i que fa diversos anys que hi ha un comitè assessor dedicat a les queixes per assetjament, la seva feina no ha tingut gaire efecte. “És poc realista creure que les dones afectades es dirigirien a un comitè format per parlamentaris europeus”, diu Terry Reintke. “És a dir, a aquelles persones que haurien de condemnar qui seu al costat o el seu company del grup parlamentari per tal que passi alguna cosa”. Això explica per què l’antic ministre de Medi Ambient francès i parlamentari europeu Yves Cochet és un dels pocs que ja han estat acusats d’assetjament. El Sunday Times britànic informa que va fer insinuacions inapropiades a una companya de 25 anys, suposadament escrivint-li un missatge que deia que hauria de compartir “passions, somnis i fantasies” amb ell.
Ja el juliol de 2013, fa més de quatre anys, el síndic de greuges europeu, una autoritat independent dedicada a les queixes, havia determinat que el comitè antiassetjament no havia complert el seu deure. Una dona que buscava ajuda el maig de 2011 a causa de l’assetjament sexual no va poder presentar la seva versió dels esdeveniments fins a octubre de 2012. “El termini de 10 dies per a una vista inicial no es va complir”, es queixa l’informe demolidor dels auditors de la Unió Europea.
No obstant això, la presidenta del comitè antiassetjament, Elisabeth Morin-Chartier, descarta involucrar assessors externs en casos individuals. “El procés s’ha de mantenir confidencial i intern”, diu.
La situació de Jeanne Ponté ha millorat des que el seu cap, Edouard Martin, va reorganitzar l’oficina. La francesa seu a la catorzena planta de l’edifici del Parlament de Brussel·les i sosté el seu diari a les mans, amb una fulla de ginkgo premsada entre les pàgines.
En una de les notes, descriu com un company del grup parlamentari li va enviar un correu electrònic a mitjanit amb fotografies que li havia fet d’amagat durant una reunió. Abans d’aquest correu, l’home ja li havia demanat de sortir diverses vegades. El matí següent, li va preguntar si li havien agradat les fotografies. “En tinc més”, va dir. Jeanne Ponté va consultar un advocat i el seu cap li va assegurar que en el futur un altre assistent s’encarregaria de treballar amb l’assetjador.
Ponté va demanar que el nom de l’autor del correu de mitjanit i el del legislador alemany que la va molestar a la porta en els seus primers dies com a assistent es mantinguessin en confidencialitat. “Per a mi, no es tracta d’una història curta que surt a les notícies”, diu. “Vull veure canvis estructurals”.