La revolució mexicana i Pancho Villa van tant de la mà com la cervesa Coronita i un tros de llima. La figura d’aquest general, que realment s’anomenava José Doroteo Arango Arámbula, desperta una adhesió creixent entre els habitants del gegant centreamericà.
Quan es compleix el primer segle de la seua mort, esdevinguda el 20 de juliol de 1923, El Centauro del Norte ja s’ha convertit, pràcticament, en una icona pop. Com a comandant de la Divisió del Nord, la seua actuació fou determinant per a la caiguda del president Victoriano Huerta, que va perdre el càrrec el juliol de 1914, quan no feia ni un any i mig que hi havia accedit.
Com a màxim responsable de l’estat de Chihuahua, on acabaria morint víctima d’un escamot, Pancho Villa va exercir un domini abassegador. Entre les seues accions més recordades, l’expropiació de terres dels grans propietaris per posar-les a l’abast dels camperols, o l’embargament dels comerços per posar-hi, en substitució seua, administradors afins.
Villa, un bandoler experimentat que ja havia aconseguit fugir de la presó, sempre fou una mena de Robin Hood a la mexicana. Més endavant va polititzar-se i aguditzar, encara més, el seu esperit revolucionari. En primer lloc, enrolat en les files maderistes com a deixeble fidel de Francisco Ignacio Madero, president del país entre novembre de 1911 i febrer de 1913, quan va ser rellevat per Huerta.
El seu olfacte militar, descomunal, va fer-lo famós en ben poc temps. El seu paper fou clau en algunes de les batalles més anomenades: la de San Andrés, Santa Isabel, Ciudad Camargo o Las Escobas. El caracteritzava la seua contundència extrema, raó per la qual no deixa de ser un personatge polèmic.
La violació massiva de dones a Namiquipa i la massacre que el desembre de 1915 va provocar a San Pedro de la Cueva, a l’estat de Sonora, en què va executar més d’una vuitantena d’homes, potser siga la més recordada de totes. D’aquell poble, únicament van poder sobreviure els infants i les dones, separades de la resta de la població pel mateix Villa. Ni la mediació del sacerdot local, Andrés Avelino Flores, no va servir per salvar la vida de ningú. Fins i tot ell va ser assassinat aquell dia.
Pancho Villa va sembrar molt d’odi, i la seua mort, planificada fil per randa, va ser-ne conseqüència directa. El president Álvaro Obregón, arribat al poder el desembre de 1920, va ordenar eliminar-lo. Oferia sucoses quantitats de diners a alguns generals de l’exèrcit amb què mantenia sintonia. Va comptar, igualment, amb el suport tàcit o explícit dels Estats Units d’Amèrica, que també consideraven Villa un element perillós.
La mort va produir-se quan es dirigia a la localitat de Parral, on tenia lloc una celebració familiar. En un revolt del trajecte, armats amb rifles i pistoles. Va rebre’n 15 impactes.
Un pare entendridor
Res no evita, però, que Pancho Villa siga evocat, encara avui, com un heroi del poble mexicà. La seua dimensió s’ha eixamplat amb el pas del temps i només rivalitza, en termes de fervor popular, amb Emiliano Zapata.
Guadalupe Villa, historiadora i neta del general, contribuïa a engrandir el mite del seu iaio en una entrevista recent a la BBC. El descrivia com una persona que, per damunt de tot, estimava profundament els xiquets. “Volia que s’educaren, pensava que només així Mèxic eixia endavant”, afirmava en declaracions a aquest mitjà. “La seua manca d’accés a l’educació escolar va fer que s’hi obsessionara, gaudia d’allò més escoltant com llegien els menuts”, afegia.
Evidentment, ella no el va poder conèixer. De fet, quan va morir, son pare, fill de Pancho Villa, a penes tenia 9 anys. Això sí, en aquell curt període de temps va ensenyar-lo a nedar, a muntar a cavall i a disparar. “Com a parella havia de ser deplorable, però com a pare sempre fou molt responsable”, indica Guadalupe.
Al si de la família no agraden, ni de bon tros, les referències dels historiadors a la trajectòria del iaio, fins al punt que això ha generat el trencament de relacions entre alguns dels seus membres. Una germana de Guadalupe Villa, que també es dedica a la historiografia, va escriure un llibre en què detallava alguns dels capítols més sanguinolents, cosa que va enutjar, i de quina manera, una tieta. No n’han parlat mai més.
I és que, malgrat el costat fosc que ningú no amaga, la figura de Pancho Villa és reverenciada per la majoria de mexicans. El Govern d’Andrés López Obrador ha declarat el 2023 “Any de Francisco Villa, el revolucionari del poble”.
“Per bé que la Revolució va acabar fracassant, molts mexicans s’identifiquen amb Villa perquè va nàixer pobre, va patir moltes injustícies i una persecució terrible. Semblava condemnat a viure en la misèria i se’n va sortir”, argumenta la neta Guadalupe.
La seua efígie, com la de Zapata, és ben present als carrers del país. Hi ha estàtues dedicades a ell en desenes de poblacions. Un “sant laic”, tal com el descriu Guadalupe Villa.
“És impressionant com de vigent continua sent, potser perquè la gent li dona més valor a la seua tasca revolucionària i a la recerca de la justícia social”, sentencia la neta.