Eleccions 21D

"Hem de refer els lligams que tradicionalment hi havia al nostre país"

Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943) és l'encarregat de tancar la llista per Barcelona de Junts per Catalunya. L'expresident del Parlament català i també exlíder d'Unió Democràtica és de les poques persones de pro d'aquest partit que es mantenen dins la família convergent en aquests comicis. Amb ell parlem del fitxatge d'Espadaler pel PSC o del Democrates.cat per ERC. També de com veu el futur d'un país que el preocupa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dels partits sorgits d'Unió, uns van amb el PSC i altres amb ERC, vostè és dels pocs que continua en el partit que prendria el relleu de CDC. Per què?
La implosió d'Unió Democràtica va ser una pugna entre els que la veien, simplement, com un partit centrista i oportunista i els que pensàvem en el missatge dels Carrasco i Formiguera i Vilada d'Abadal. Ells, tenien un discurs nacional molt definit sobre el que és Catalunya i un desig de justícia social molt potent. Uns han continuat amb el centrisme, d'altres han barrejat una mica el concepte de demòcrata cristià català amb la idea d'un nacionalisme centrat en ERC i altres ho hem deixat i no tenim cap partit i estem orfes en aquest moment.

Però, vostè, de qui se sent més a prop?
Jo em sento molt a prop de mi mateix. Crec que Catalunya és una nació que té el dret a l'autodeterminació. Crec, també, que això s'ha de fer per una via possibilista, no per una via testimonial. A més, crec que la nostra societat catalana del segle XXI, que està en un món globalitzat sense ànima, el projecte d'independència ha de significar crear una comunitat el més humana possible.

No l'apropa això a l'humanisme cristià d'Oriol Junqueras?
Bé, Junqueras no és l'humanisme cristià. Ell participa de l'humanisme cristià i, de la mateixa manera que ell ho fa, jo també en participo una mica. No és aquesta correlació política el punt significatiu, sinó les actituds que cadascú empren.

Quines actituds diferencien a Junts per Catalunya d'Esquerra Republicana?
No, ara el que més hi ha és el que ens uneix. Volem l'autodeterminació de Catalunya, que l'Estat espanyol deixi de ser repressiu i que els que estan a la presó en surtin. Aquest és el sentit d'unitat pel qual jo treballo. No tenir cap partit em dóna aquesta possibilitat d'entendre aquesta visió àmplia de la política catalana.

Bé que concorren per separat, però...
Per estratègies. Però jo ja sóc gran i en aquestes coses no m'hi poso. Ho deixo pels joves.

Què el va sorprendre més, que PSC decidís anar amb Units per Avançar o que Units per Avançar decidís anar amb els socialistes?
Crec que és un pacte de conveniència. És veritat que els que venien d'Unió van tenir uns grans fracassos electorals i han d'anar amb alguna potència que els ajudi a subsistir. Això s'uneix amb una visió que ara en diuen de reconciliació, que és una paraula molt maca. Aquesta, però s'ha de fer entre aquells que defensen una Catalunya de manera radical en diàleg amb l'Estat que ha de canviar d'actitud respecte a Catalunya. La resta són paraules que difícilment tenen vigència en el context polític actual.

Personalment, com s'ha sentit en sentir a Duran i Lleida demanar el vot pel PSC?
Jo sempre he procurat tenir un gran respecte per totes les opcions polítiques. Al senyor Duran i Lleida, tot i que no estic d'acord en moltes de les manifestacions que fa, el respecto.

Creu que ERC no va apostar per la llista única per una qüestió de càlculs electoralistes?
Hem d'evitar furgar en el perquè anem separats. Hem de buscar el punt comú de tots pel bé de l'autodeterminació i no entrar en pugnes entre els uns dels altres. Tindrem temps, a partir del 21D, de pensar com s'hagués pogut fer millor. Ara necessitem la màxima coordinació possible.

És un fracàs que no s'hagin aconseguit fer els punts programàtics conjunts?
Per mi sí. Hi hauria d'haver una transversalitat de la gent independentista per deixar ben clar quin és l'objectiu final. No ha estat positiu, però hem de reclamar que no ens fem mal en la lluita electoral.

On hi ha els punts de desacord?
No ho sé. A més, ara no entraré a valorar-ho. Aquesta pregunta me l'ha de fer el dia 22 de desembre.

Un dels punts que plantejava JxCat era el d'investir Puigdemont?
Sí. A veure, jo crec que un dels punts importants per anul·lar el 155 és la resposta del poble de Catalunya de dir que això ha estat només un parèntesi i que el que volem és tornar a agafar el fil.

No contempla cap altra investidura que no sigui la de Puigdemont?
Per nosaltres, aquesta és la nostra proposta electoral. Després, el poble de Catalunya té la darrera paraula i veurem que passa. Ara, personalment, crec que la dignitat de Catalunya es manifesta més clarament tornant a recuperar el govern desposseït en nom del poble de Catalunya.

Encara que JxCat no fos la força majoritària, caldria investir Puigdemont?
Sí, aquesta és la meva posició.

Però, hauria de ser una línia vermella per a fer pactes?
A veure, la línia vermella és que no guanyin els que volen reduir Catalunya a una simple província d'Espanya. Com ho volia Felip V i ho va voler Franco. Aquesta és la fonamental. L'altre és una línia de lucidesa davant del moment actual. Malament aniríem que comencéssim a furgar les diferències estratègiques i que, per l'objectiu que proposem, ens tiréssim terra a sobre.

Si Puigdemont hagués de mantenir-se a l'exili, creu que estaria capacitat per exercir de president?
El dia 21 el poble decidirà. Si decideix que hi hagi aquesta restauració de la presidència això forçarà una dinàmica política a Espanya en què si volen entrar en un diàleg positiu amb Catalunya, hauran de prendre decisions que no siguin repressives, sinó de possibilisme.

Què li fa pensar que Espanya voldrà entrar en aquest diàleg?
Que sempre tindran una ferida oberta tota la vida. Perquè el catalanisme independentista no és un fet accidental. Si no obre un diàleg sincer, sempre tindrà aquest gran problema.

Bé, però li comporta rèdit a altres zones d'Espanya...
Això és ben cert, però resulta que Catalunya és una pedra a la sabata prou crítica per estar per sobre dels interessos partidistes. Un dia o altre, Espanya, si el món lúcid del país es posa a analitzar-ho, veurà que sense un diàleg no hi ha solució per Catalunya. Afegeixo que aquest diàleg no és amb la tercera via, sinó entre l'independentisme i el centralisme d'Espanya.

Si això no fos possible i Puigdemont s'hagués de quedar a l'exili, creu que podria assumir ser president?
No ho sé. Això és una cosa que haurà de decidir ell mateix. Si és el poble de Catalunya que li atribueix la presidència, haurà de jutjar si la pot exercir o no.

Creu que seria idoni per Catalunya que el seu president executiu estigués a l'exili?
No ho sé.

Si no hi hagués majoria aritmètica per fer un govern independentista, s'obririen les portes d'un possible pacte amb el PSC?
Ens estem avançant al dia 22 de desembre. El que cal ara és centrar-nos molt en aquestes eleccions que són tan importants. No podem sortir de la hipòtesi que hi haurà majoria independentista. Fer-ne d'altres dilueix el nostre missatge. Durant una campanya electoral hem de definir el nostre missatge que és que som capaços de tenir majoria absoluta independentista. Que la gent voti, després, a partir de la voluntat popular, per complexa que sigui, els partits haurem de trobar la sortida política.

Les files del PDeCAT són les que van dubtar més davant la declaració d'independència. Perquè un independentista hauria de seguir confiant en el seu partit?
Em sembla que la fidelitat a la institució de la Generalitat l'ha demostrada amb escreix el mateix president. Ha buscat, per defensar-ho, una sortida a l'estranger, per protegir-se de la repressió que l'hagués deixat inert. Aquesta fidelitat, em sembla, és la que dóna força a aquesta opció.

Va ser un error marcar un full de ruta amb terminis i formes tancades?
Personalment, crec que sí. Per anar per la via unilateral s'han de donar dues condicions bàsiques: que hi hagi un altíssim percentatge de gent que hi estigui d'acord i que hi hagi alguna complicitat d'alguna potència mundial. Són dues condicions que no es donaven i exigien un procés més llarg. Hi ha hagut un moment d'una certa frustració, però que les energies de la societat catalana que es van posar molt del costat de la independència, ara hem de ser llestos i veure que això va a llarg termini. La força de la societat civil l'hem d'indicar perquè, Catalunya endins, tinguem un projecte el més humanitzat possible. Hem de saber una política específica de Catalunya perquè política i societat civil vagin a l'una. De tal manera que les limitacions competencials sempre quedin superades per la voluntat de la societat.

Per tant, per vostè amb l'1 d'octubre no n'hi ha prou per fer efectiva la República Catalana?
No. Una cosa és la declaració d'una voluntat inequívoca que volem una República. L'altra la implementació d'un procés pel qual a Catalunya, en un inici marcat per uns límits que ens constrenyen, sapiguem crear Catalunya enfora, però també Catalunya endins. El procés constituent l'hem de focalitzar a construir amb una visió d'un humanisme bàsic transversal. Després aquest procés és el que ha de trencar la frontera que tenim i exigir l'autodeterminació.

Després del 21D què caldria fer per fer efectiva la República?
Cercar la transversalitat i establir un diàleg entre les forces polítiques en cercles concèntrics. Primer, en el grup dels convençuts de l'autodeterminació. Un segon amb els que, tot i no estar-ne convençuts, no s'hi tanquen en banda. I, finalment, també amb aquells que voten els partits unionistes, perquè també són catalans i formen part de la percepció política que hem de tenir els que estem a favor de la independència. Això vol dir, un canvi de clima considerable. Hem de refer els lligams que tradicionalment hi havia al nostre país, d'una complexitat el més ample possible respecte Catalunya. Aquest és el sentit d'aquest 21D, tornar a guanyar el prestigi de la política, per les formes i pel fons.

S'ha perdut aquest prestigi?
Sí, jo crec que sí. Hem entrat en una dinàmica molt partidista. A mi em sembla que els representants dels partits unionistes han fet més de corresponsals del govern de Madrid a Catalunya més que no pas de pedagogs de Catalunya amb els seus partits centrals. Això ha generat una distància excessiva i entre tots hem consolidat aquest estil de fer política que s'ha de revertir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.