Eleccions 21D

“Puigdemont podria assumir ser investit president?”

Jenn Díaz (Barcelona, 1988) és una de les noves cares d'aquestes eleccions. Forma part de Catalunya Sí, el grup d'independents que dona suport de la llista d'ERC. L'escriptora, que reconeix que abans del 20 de setembre no parlava mai de política al Twitter, ocupa el número 8 de la llista. Amb ella parlem de la seva decisió de per el salt a la palestra parlamentària i del rumb que ha de prendre el país.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Creus que amb l’1 d’octubre n’hi va haver prou per seguir amb el projecte de la República Catalana?
L’1 d’octubre es va dur a terme en unes condicions lamentables que em sembla que amaguen molta ètica, molta voluntat i molta dignitat. Vaig sentir un orgull immens sabent que hi havia tota aquella gent defensant les escoles, les urnes i els vots. Que hi hagués tota aquella gent votant diu molt de la determinació que hi ha cap a la República. Però, crec que l’1 d’octubre se l’ha de mirar en el context que va ser. Hi ha molta gent que va marxar a casa seva per por. Sincerament, em sembla que l’1 d’octubre és un mandat molt clar i que l’hem de tirar endavant. També és veritat que, en el moment en que ens fan acatar unes eleccions que són il·legítimes i imposades, tenim una nova oportunitat de demostrar que no ens fan por les urnes i no ens fan por els vots.

Per tant, ara mateix no n’hi ha prou?
Crec que aquestes eleccions seran el referèndum que Europa necessita. L’1 d’octubre, amb tota la violència, tenim ara una segona oportunitat de poder demostrar al món, ja no només amb les nostres eines, sinó també amb les que ens han imposat poder-ho tornar a dir. Que totes aquelles garanties que demanaven, que ara ningú posi en dubte què és el que vol el poble de Catalunya. Falta saber si ells entendran aquestes eleccions com un referèndum o no.

Creus que Europa ho entendrà així?
M’agradaria pensar que sí.

També ho pensava molta gent que l’1 d’octubre ho entendrien així.
Sí, jo mateixa pensava que l’1 d’octubre seria un abans i un després pel que fa a Europa. També és cert que la situació que es va viure va desviar l’atenció del resultat. Es van fer ressò de la violència policial i potser van obviar que hi havia un munt de gent votant per la República. Europa, pel meu gust, ha estat massa prudent.

Ara que s’implica en aquestes llistes, li han explicat quines són i d’on venien les amenaces de les que parlava la Marta Rovira?
Jo no hi era en aquestes reunions. Però tinc clar que Marta Rovira té tota la meva credibilitat. No crec que tingui cap paper que sigui el de mentir. No crec que ERC sigui un partit que s’hagi dedicat a dir mentides. A més, veien com a funcionat el 155, l’1 d’octubre i fins a quin punt tota aquesta gent està disposada a fer el que sigui per la unitat d’Espanya, no m’estranya. De fet, ells, a moltes rodes de premsa i entrevistes en parlaven. Com és que ens sorprenem tant? Hem vist imatges de la Guàrdia Civil atonyinant dones grans. Què ens fa pensar que s’aturarien?

Si ja era d’esperar, com diu, per què es decideix seguir amb la via unilateral? S’ha pecat d’ingenuïtat?
No hi era. Però des de l’independentisme s’ha fet autocrítica. És possible que ningú s’ho esperés. Ingenuïtat? Prefereixo un país ingenu a un país cínic o amb vocació d’agressivitat. Més no et puc dir, perquè m’ho he mirat des de fora i no tinc tota la informació.

Està esgotada la via unilateral?
D’ara en endavant, tot allò que s’ha volgut fer com a autogovern i el Tribunal Constitucional ha tombat, cal tirar-ho endavant com a República. La unilateralitat és un invent que ens han volgut imposar des de l’Estat espanyol. En el moment en què tu deixes votar el 27 de setembre de 2015 i l’1 d’octubre, hi ha un mandat i uns dirigents que decideixen tirar-lo endavant. No em sembla que sigui unilateral, no es fa d’esquenes a ningú. Hem sigut bastant transparents. Unilateral em sembla, més aviat, el 155. Tinc la sensació que ells s’han imposat infinitament millor sense urnes.

Amb l’amenaça de violència i la poca predisposició que fins ara ha tingut Europa, com cal seguir endavant si el 21D hi ha una majoria independentista?
El que està clar és que el Govern d’Espanya ha dit que és mentida que hi ha violència sobre la taula. Això vol dir que si el 21D hi ha majoria independentista no parlaran de violència. Perquè ells l’han negada. Per tant, hem de celebrar que ells no en parlaran. Les eleccions el que feien era acabar amb el que ells deien que era una tensió. No veig per què ells haurien de seguir ni amb el 155 ni amb la repressió.

D’acord. Llavors, com se segueix endavant?
Haurem d’esperar què diuen els vots i com està la situació. Fins avui, el que està clar és que tenim presos polítics. Si es revaliden els mandats de l’1 d’octubre i el 27 de setembre s’ha de seguir endavant, implementant la República, sense terminis, sense anar d’esquenes a la gent.

Què vol dir anar endavant?
Vol dir que totes aquelles lleis que han fet des dels partits sobiranistes i que han sigut tirades avall pel Tribunal Constitucional puguin seguir endavant amb el Parlament. Que hi hagi nous passos endavant per arribar a recuperar el govern legítim, les institucions i fer totes aquelles lleis que fan república. Com s’ha de fer? Això ho haurem de veure després del 21D.

Si es tornen a tombar aquestes lleis, creus que s’haurien de plantejar noves mobilitzacions de defensa com les de l’1 d’octubre?
Implicar la gent sempre és una bona opció. Fer costat a la gent i que les coses no es facin només als despatxos i els puguin defensar al carrer em sembla bé. Al cap i a la fi és la gent la que ens ha dut fins aquí.

Ets conscient que la posició política que agafes a partir d’ara pot ser també un objectiu de la repressió estatal?
En sóc conscient. Seré coherent en tot moment i treballaré per allò que em sembli legítim. Si no estigués disposada a assumir-ho crec que ni aniria a la llista ni acceptaria anar tant amunt.

Tot el que no fos una victòria àmplia d’ERC seria un fracàs?
Si el poble de Catalunya decideix una altra cosa, dir que seria un fracàs em sembla donar per fet que no hi ha una altra manera bona de pensar que no sigui la nostra i que el que se surti d’això s’ha de censurar.

Una decepció?
Abans de parlar de decepció, hem de fer feina aquestes setmanes per intentar que això no passi.

Està descartat un pacte amb Catalunya en Comú després de les eleccions?
Hem d’esperar a veure quina serà la realitat que trobarem. Hi ha dos camins que venen abans, que és recuperar el govern legítim i les institucions. Crec que no es pot tancar la porta als Comuns. Ells hauran de triar si volen anar de costat amb els del 155 o amb els que no tenen por a posar les urnes.

I al PSC se li pot tancar la porta?
Crec que sí. Ells formen part del bloc del 155 i amb el 155 no crec que puguem fer gaire cosa. Quina mena de garantia pots tenir d’un partit que es diu d’esquerres però va del costat de l’ultradreta a les manifestacions?

Si l’independentisme guanya les eleccions, sigui quin sigui el repartiment de forces, Puigdemont ha de ser president de la Generalitat?
Hi ha una cosa que està clara. Hi ha un president legítim que és Puigdemont. En funció dels resultats s’haurà de veure, no només quines seran les forces, sinó també quina serà la realitat personal de cadascú. No hem d’oblidar que Puigdemont està a l’exili. És a dir, el nostre candidat és Junqueras. En cas que volguessin investir Puigdemont, realment ho podria assumir? Està a l’exili.

Per tant, no creus que sigui la millor opció investir Puigdemont?
Primer s’ha d’esperar i mirar quines són les forces que hi ha o no hi ha. No crec que això vagi tant de noms com de veure què diuen els ciutadans de Catalunya.

Investint un altre president, no s’estaria donant legitimitat a aquestes eleccions?
Entenc el que m’estàs dient. El que passa és que hem de ser realistes també. Hi ha un govern legítim que nosaltres volem revalidar. Si no fos per recuperar les institucions i el govern legítim no estaríem acatant aquestes eleccions imposades. Però, insisteixo, hem de veure quines són les opcions reals i la situació personal dels candidats.

Aleshores, si Puigdemont segueix a l’exili i desconeixem quina serà la situació de Junqueras, creus que l’opció més pragmàtica seria que Marta Rovira fos investida presidenta?
Això s’hauria de veure. A mi, tot el que sigui que Marta Rovira faci passes endavant em sembla una bona opció.

Vas començar a escriure en castellà i hi ha un moment en què passes a escriure en català. Aquest canvi, canvia també la teva percepció política?
Vist ara, sembla com una jugada mestra. Començo a escriure llibres en català, de cop, al cap de dos anys, entro en la política en un moment decisiu. Escriure en castellà era una qüestió personal. Amb la meva família, sóc castellanoparlant, la família del meu pare és de Badajoz, tot i que nascut a Sant Joan Desvern i me mare és d’Osuna, un poble de Sevilla i va venir amb quatre anys. Per tant, jo pensava, sentia i m’enfadava en castellà.

Quan vaig conèixer el qui ara és el meu marit, els percentatges van canviar completament. De parlar en castellà el 90% de la meva vida, ara és tot el contrari. Això s’havia de notar a la meva literatura. La meva escriptura està molt impregnada de qui sóc jo i com visc la realitat. Quan vaig començar a escriure en català no va variar en res la meva visió de la política catalana. Però sí que per haver fet les promocions del llibre arreu de Catalunya m’ha fet tenir una visió més global del que vol dir el poble de Catalunya. Vaig començar a tenir un termòmetre del poble català molt vinculat als llibres i la lectura.

Perquè decideixes sumar-te a la llista d’ERC?
Abans del 20 de setembre jo no feia gaires comentaris que parlessin de política. Tenia la sensació que la meva manera de fer política era a partir de l’escriptura i, per tant, de política que en parlessin els experts. Aquell dia prenc consciència que d’aquí a uns anys jo no podria mirar enrere i veure que, amb tot el que estava passant a Catalunya, vaig decidir ser discreta i parlar només a través dels meus llibres. Per començar, perquè els meus llibres no parlen de política, parlen de l’àmbit domèstic, que també el trobo important, però no em lligava. Vaig haver de fer un pas endavant mentalment i ser conscient que amb allò que estava passant no em podia limitar a ser l’escriptora que parla de llibres i feminismes i responsabilitzar-me de l’època que m’ha tocat viure.

D’altra banda, durant tot aquest temps he tingut la sensació com a ciutadana que el meu perfil de persona castellanoparlant, del Baix Llobregat, de classe obrera, se l’estaven apropiant uns partits amb qui jo no estava d’acord. Tenir l’oportunitat d’anar a una llista amb ERC em permetia reclamar aquest espai que alguns s’han volgut fer seu. Tinc la sensació que l’Estat espanyol ha volgut fer creure a la resta d’Espanya que l’anticatalanisme també té una contrapartida antiespanyolista. M’he vist amb la responsabilitat d’explicar que aquest anticatalanisme no té el seu paral·lel aquí. A mi no em faran creure que la meva família d’Extremadura o els meus orígens d’Andalusia són l’enemic, ni ho és la ciutadania espanyola.

A més, jo com a dona, sempre estic mirant el món fent números de si hi ha tants homes per tantes. No puc reclamar que hi hagi dones a primera línia de la política prenent decisions i amb un discurs públic que parli de manera natural del feminisme i que després em proposin anar de número 8 d’una llista i dir que no.

Qui et ve a buscar per anar a les llistes?
La meva primera reunió és amb Marta Rovira. A ella l’havia conegut a la presentació d’un llibre. No pots conèixer a molts polítics en les presentacions de llibres. Això és un valora afegit que potser ella no explota per discreció, però crec que és molt important. No puc dir que fos una desconeguda, però no havíem parlat mai les dues a soles. Durant uns dies, jo pensava que volien que fes un llibre amb una visió literària del moment actual. La primera opció no podia ser que volguessin que anés a la llista. Hi anava amb tota la meva ingenuïtat.

Et fa por que l’entrar en política faci que se’t deixi de valorar com a escriptora pel que escrius?
Sí. Sí. El que passa és que, per exemple, quan vaig començar a fer columnes en El Periódico, tenia molta por de que el fet de donar la meva opinió de manera més immediata, que això restés importància als meus personatges de ficció. Fins i tot que em poguessin encasellar com la dona que parla sempre d’escriptores, madrastres i dones. En el moment en què t’exposes públicament, corres el risc de tenir l’etiqueta. Em preocupa que tingui més pes la meva vessant política que la d’escriptora. Però, això només ho puc solucionar fent feina. Fent que el meu proper llibre sigui una evolució respecte l’anterior. Si jo presento un llibre de qualitat, per molt que sigui política, la gent valorarà el llibre. Però sí, si que fa por.

Laura Borràs o Bel Olid?
[Riu i mira el responsable de premsa] Bel Olid pel feminisme i Laura Borràs per la literatura. Crec que són imprescindibles i que fem un trio molt bo que pot fer bona feina des de la cultura i des del feminisme. Per tant, em sembla que l’equilibri entre les tres representa molt bé les llistes en les que anem. En tot cas, ens coneixem d’abans, fem feina d’abans i crec que serà una entesa entre les tres. Més enllà de la política tenim com a objectiu comú que és fer de la cultura un eix social. No hi ha discussió possible.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.