Els crítics

Podem sobreposar-nos a l’absència de talent?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La solitud de l’escriptor i el vertigen que té davant l’abisme de la pàgina en blanc, just quan la maquinària d’una història es posa en funcionament, és un tema que ha estat prou recurrent al llarg de la història de la literatura i, per extensió, també en el cinema. L’assumpte té un punt de diví, de màgic, d’insensat, de tortuós. Perquè, de fet, el geni creatiu viu sempre en el xoc, en el diàleg que hi ha entre la matèria i la no matèria, entre el buit sideral i l’arribada d’una idea que pugui ser desenvolupada. És paciència, és ofici i és patiment, perquè no és gens fàcil jugar a ser un déu. Potser per això el tema és una de les grans obsessions dels creadors des que el temps és temps, des que el perdem —el temps— en inventar històries que després voldrem compartir i que siguin escoltades. De biopics —com l’excel·lent A quiet passion (Terence Davies, 2016) centrat en la vida de no-escriptora d’Emily Dickinson—, fins a faules on l’autor és qui posa ordre als esdeveniments, creant la història al mateix temps que aquesta s’està vivint —La jove de l’aigua (M. Night Shyamalan, 2006), reivindicable joia que juga amb la convenció del prototípic “viatge de l’heroi”—, el cinema n’és ple, convertit en un subterfugi per a flagel·lació dels mateixos creadors, que exhibeixen en públic les fuetades d’aquest procés.

El autor és una petita pel·lícula que s’afegeix a la nòmina de films que hi han reflexionat. Des d’un punt de vista més cru, estranyament estimulant i sense deixar de ser interessant, malgrat les enormes imperfeccions que té. Basada en El móvil, la primera novel·la de Javier Cercas —publicada originalment l’any 1987 conjuntament amb quatre relats curts més—, el film seria si fa no fa l’encreuament que sorgiria si poséssim en una batedora d’enginys La colmena, de Camilo José Cela, i Adaptation: El lladre d’orquídies (2002), dirigida per Spike Jonze i escrita per Carlie Kaufman. D’una banda, un retrat costumista i íntim de la vida ordinària d’una escala de veïns, amb un protagonista (Álvaro, un afinadíssim Javier Gutiérrez) que sembla un passerell, i possiblement ho sigui, però que té una gestualitat que ens remet al rictus desconcertant d’Hannibal Lecter. De l’altra, un rosari de secundaris tan estrafolaris que acaben sent normals, tan normals com permet una escala de veïns a l’ús. I, amanint-ho tot, el conflicte: Álvaro es separa de la dona, Amanda (María León), reconeguda autora d’un best-seller rutilant, i decideix tirar endavant amb el somni de ser un escriptor de “literatura de la bona”. Entra en acció el seu professor (Antonio de la Torre), que l’esperona a trobar la inspiració en la realitat, en allò que passa i rodeja la vida ordinària d’un autor i que el converteix en transmissor de la vida. La màquina, aleshores, comença a desbocar-se, i així teixeix un laberint que sacseja el tema de la novel·la dins de la novel·la. 

El autor
Manuel Martín Cuenca 

Espanya, 2017
Durada:112 minuts
Guió: Manuel Martín Cuenca, Alejandro Hernández, sobre la novel·la de Javier Cercas
Repartiment: Javier Gutiérrez, María León, 
Antonio de la Torre, Adriana Paz
Gènere: drama literari.

El film acaba sent desconcertant: una història que planteja girs continus, però que no mostra cap sorpresa. Amb tot, és prou interessant en la recreació d’un món sòrdid on tot és pertorbador, on patim per la viabilitat del projecte i on també testimoniem la contradicció del sector —perniciós i sobreexplotat— de l’autoajuda, aquell que proclama que, si pots i t’hi esforces, pots sobreposar-te a la manca de talent. Però el talent no és producte de cap mercadeig, per això aquest relat s’esforça a demostrar-nos el talent inexistent d’un personatge sinistre per a qui la vida —de ficció o real— no té cap mena de sentit. Exemple de la confusió d’un món obsedit a fer-ho tot producte de la nostra imaginació.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.