Nascut a Barcelona el 20 de novembre de 1931 dins d’una família modesta —el seu pare era un petit llibreter— Josep Fontana era un nen quan va esclatar la Guerra Civil. Va fer els seus estudis primaris i secundaris en els grisos i difícils anys de la primera postguerra i a finals dels anys 40 entrà a la Universitat de Barcelona per estudiar història. Sovint ell mateix ha recordat el trist panorama d’aquell centre, encara força marcat per la victòria franquista, per la purga política de bona part del seu professorat, per l’existència d’uns plans d’estudis obsolets i per unes classes de baixa qualitat. La seva vocació, però, fou superior a aquestes dificultats.
Un fet decisiu que consolidi aquesta voluntat serà la coneixença i íntima relació amb un professor excepcional, Jaume Vicens i Vives. En efecte, Fontana es formà al voltant de Vicens i, lògicament, s’implicà en la proposta del seu mestre de posar al dia la ciència històrica a Catalunya, de renovar-la i de vincular-la a la historiografia mundial. La influencia de Vicens serà, així, decisiva atès que també l’estimulà a completar la seva formació en centres universitaris estrangers, cosa no gens fàcil a mitjan anys 50. L’any 1957 Vicens el cridarà a incorporar-se a la docència universitària dins la nova Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona. No ha d’estranyar, doncs, que Fontana manifesti amb orgull haver estat membre de l’escola formada al voltant de Jaume Vicens i Vives. Sempre l’ha considerat com un dels seus mestres, juntament amb Ferran Soldevila i Pierre Vilar.
Fontana haurà de suportar no poques dificultats professionals després de la prematura mort del seu mestre, quan les enveges que despertava entre alguns col·legues mediocres i rancorosos caigueren al damunt de bona part dels seus deixebles. Va haver d’enfrontar situacions laborals precàries i discriminacions en els primers anys de la que seria una llarga i constant dedicació a la docència universitària. Malgrat que l’any 1966 fos expulsat per motius polítics de la Universitat de Barcelona pel rector García Valdecasas, un parell d’anys després pogué incorporar-se a la Universitat Autònoma de Barcelona, on exercirà una tasca destacada en la seva etapa fundacional. També va ocupar la càtedra d’història econòmica a la Universitat de València abans de tornar de nou a l’Autònoma; i finalment ha acabat fent classes a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
No hi ha cap dubte que Fontana ha tingut una influencia decisiva en els estudis universitaris catalans i valencians i ha deixat la seva gran petjada en la constitució de diferents equips d’historiadors que avui se senten amb orgull els seus seguidors. Ha estat un professor conegut pel rigor amb què sempre ha preparat i exposat les seves lliçons, per la seva seriositat, pel respecte vers els seus alumnes i per la capacitat d’estimular-los. És un d’aquells professors que mai no ha faltat a unes classes que sempre estaven plenes d’estudiants. Perquè, com ell mateix sosté, “abans que investigador, sóc un professor”.
La història ha estat i és la seva gran passió. I penso que en el seu cas aquesta paraula pot emprar-se perfectament en tots els seus sentits etimològics, i amb tota mena de sinònims: la història l’ha sentida com una vocació, com una afecció, fins i tot com una obsessió.
No faré ací un repàs del seu currículum, ni una relació de les seves nombroses obres, ni esmentarem els nombrosos premis i les distincions que ha rebut. No cal, només vull destacar la gran rellevància de les temàtiques a què s’ha dedicat i la transcendència social i, fins i tot, política de les seves aportacions científiques.
Josep Fontana publicava l’any 1971 La quiebra de la monarquía absoluta, una tesi molt innovadora que explicava per què fou inviable el règim absolutista a Espanya després de la pèrdua de bona part de l’imperi colonial americà, atès que el sistema de la hisenda dels Borbó es mantenia econòmicament gràcies als recursos que venien d’ultramar. Aquesta transcendental aportació, aviat es va veure seguida d’altres obres que venien a mostrar amb un rigor excepcional i un estil extremadament atractiu les nombroses contradiccions de la revolució liberal a Espanya durant la primera meitat del segle XIX. Fontana analitzava amb deteniment les limitacions i les carències que hi havia en el camp polític perquè a l’Espanya de llavors hi hagués un autèntic exercici de les noves llibertats. I les grans dificultats existents perquè la majoria del camperols poguessin accedir a la propietat de la terra. I en el camp social, com ara que el retard econòmic espanyol impedís la creació de mecanismes potenciadors de la mobilitat social i de la promoció laboral.
Fontana, durant quaranta anys, ens ha ofert un conjunt d’explicacions convincents sobre com Catalunya, pel fet de tenir un model de desenvolupament econòmic i social més avançat i més modern que la resta de l’Estat, es va veure hipotecada i frenada, ja des de mitjan segle XIX, per les pors de les classes dirigents espanyoles. Perquè, segons Fontana, aquests sectors van prioritzar la defensa dels seus interessos particulars i van hipotecar la possibilitat de construir una societat més avançada. D’aquesta manera el segle XIX espanyol, com també el XX, estarien farcits, com ell mateix ha escrit, “d’aspiracions no realitzades i de problemes mal resolts”, de projectes de canvi econòmic i polític abandonats a mig fer, o fets fracassar per aquells que veien en perill els seus interessos particulars.
Les obres de Fontana ens han servit, així, per explicar els orígens i els camins que ens han dut a molts dels problemes actuals. Ens han mostrat com les situacions socials injustes no són el resultat d’unes circumstancies inevitables, sinó que sempre han estat el fruit d’unes decisions polítiques interessades, de les prioritats imposades pels grups socials que han ocupat els llocs dirigents. Aquesta és també la gran significació política de la majoria dels seus llibres. Són unes aportacions de gran influència no sols en el terreny científic i acadèmic, també constitueixen unes reflexions aclaridores, que han ajudat a obrir els ulls a un parell de generacions. Si en un primer moment, durant els primers anys 70, en els moments finals del Franquisme, les obres de Fontana significaren una alenada d’aire fresc, ara podem constatar que també han tingut una gran influencia en el pensament polític més contemporani.
Si avui analitzem què ha aportat i què significa la seva obra dins de les historiografies catalana i espanyola hem de convenir, d’entrada, que els seus llibres són d’aquells que perduren malgrat el temps passat des de la seva publicació. Les seves tesis, modificades i matisades constantment per ell mateix, són d’aquelles que han arrelat, que han estat acceptades fins i tot per historiadors que pensen de manera molt diferent. I, a més, hi ha l’excel·lent forma d’escriure i de saber transmetre reflexions i suggeriments lúcids sobre el passat que fan molt més comprensibles els problemes del present.
Josep Fontana, amb els seus llibres, ens mostra que posseeix una concepció reeixida i seriosa del que ha d’ésser la feina de l’historiador en un país que desitjaria ser normal. Som molts que coincidim a pensar que ell ha marcat uns nous camins i ha obert moltes vies a l’estudi i la interpretació del nostre passat. Ha mostrat que té una ambició intel·lectual excepcional en plantejar-se sempre preguntes oportunes, adients i necessàries, i perquè ha estat sensible a donar respostes a les demandes socials plantejades. Els qui el coneixem sabem que darrere del seu posat seriós i sever, hi ha una persona de fàcil accés, que sempre mostra actituds desinteressades i generoses
I al seu rigor científic, a les seves aportacions sòlides, i difícilment qüestionables, hem de sumar, a més, el seu clar compromís amb el país, amb la societat que viu, és a dir, la seva responsabilitat social com a historiador. Ell mateix s’ha definit amb paraules ben aclaridores: “Pertanyo a aquella espècie, encara no extingida, dels qui pensem que el futur serà de la raó. Però, dins d’aquesta espècie, sóc de la variant que ha après que això no s’aconseguirà sense més... sinó com a resultat del treball i de la lluita de tots plegats”.
Penso que és del tot pertinent vindicar amb ell, avui més que mai, l’ús de “les armes de la raó” com a instrument imprescindible per combatre les nombroses desraons que sembla que dominen les grans decisions polítiques i econòmiques. Fontana, com el seu mestre Vicens, sempre ha estat conscient que la història no és un mer exercici d’erudició acadèmica, sinó que implica un compromís de servei amb la societat i amb el país. I que l’ofici d’historiador consisteix bàsicament a fer entendre als altres els orígens, les causes i la natura de molts dels problemes que tenen avui les nostres societats per tal de saber-los encarar.
L’any 2004, Jordi Nadal, amb la seva contundència habitual, va escriure: “Josep Fontana és, sense discussió, l’historiador més destacat i més complet, i a molta distància de la resta, dels qui avui treballem a la península Ibèrica i l’Amèrica Llatina”. Nadal atorgava tres atributs rellevants a l’obra de Fontana: “és extremadament ambiciosa, excepcionalment reeixida i notablement compromesa”. Disset anys més tard, podem verificar que aquests atributs atorgats a la tasca historiogràfica de Fontana no sols es mantenen sinó que s’han reforçat amb nombroses aportacions d’una lucidesa poc comuna.