CRÒNIQUES VALENCIANES

Ferri-Baldoví: tu a València i jo cap a Madrid?

La idea circula, de fa uns quants mesos, pel cap d’alguns dirigents del Bloc Nacionalista Valencià, la formació majoritària al si de Compromís: es tractaria de situar Fran Ferri com a referent de la coalició al Congrés i que Joan Baldoví retornara a València el 2019 per desenvolupar tasques de govern o de lideratge del grup parlamentari. Una història de pel·lícula que podria inspirar la vida real.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un cop descartat Pere Mayor, molt mal vist per un sector nombrós del partit, Fran Ferri semblava tenir-ho tot a favor per fer-se càrrec de la Conselleria d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Turisme. Era la vesprada del 26 de juny de 2015 i el Bloc havia d’elevar la seua proposta definitiva. Ferri, que acabava de fer 31 anys i acumulava una legislatura d’experiència a les Corts, no sols comptava amb el suport d’uns quadres joves cada vegada més influents, sinó que també era l’aposta predilecta de Mónica Oltra, la sòcia d’Iniciativa i referent indiscutible de Compromís.

Però, de la mateixa manera que alguns havien vetat Mayor, d’altres van posar pals a les rodes de la candidatura de Ferri. Un dels quals Joan Baldoví, a qui tothom, al si del Bloc, sempre escolta amb atenció.

—Fran, tens molt de futur, ets massa jove per cremar-te en una conselleria.

L’escollit, finalment, va ser Rafael Climent, qui no generava un gran rebuig, un bé suprem en política. De fet, Ferri, en veure que no reunia el suport unànime de l’executiva, va preferir deixar-ho estar i centrar-se en la seua feina de diputat. Seria designat síndic del grup de Compromís.

L’arc parlamentari, tan esmicolat, obliga a negociar a fons cada paràgraf de cada llei, encara més tenint en compte que els socialistes i Compromís necessiten els vots de Podem, que no forma part del Consell. Una tasca fosca que no és prou valorada. Com passa arreu, els portaveus de l’oposició gaudeixen de molta més visibilitat que no els d’aquells grups que donen suport al Govern.

El 2019, quan se celebraran les següents eleccions valencianes, Ferri ja haurà encadenat vuit anys com a diputat. Potser serà el moment de buscar estímuls nous. Unes noves sensacions que Baldoví també anhela experimentar, segons va reconèixer el 27 de maig d'enguany, a la festa amb què Compromís va celebrar, a València, els dos primers anys al Consell i tot d’ajuntaments.

En aquell ambient distès, precedit pels crits de “Baaaaaldo, Baaaaaldo!” de la militància, el líder de Compromís al Congrés dels Diputats va confessar que sentia enveja dels seus companys d’escenari perquè, després de tants anys fent la contra a Mariano Rajoy, tenia ganes de “rebre canya”, per comptes de donar-ne.

—De tots els que esteu ací dalt, sóc l’únic que està a l’oposició, i no m’agrada... I no m’agrada, no m’agrada... Jo de major vull ser com vosaltres. Jo vull manar allà. Jo de major vull ser útil, vull prendre decisions.

Baldoví va matisar que es referia a la política espanyola, el seu àmbit d’actuació, però qui més qui menys va imaginar-lo al capdavant d’una conselleria o, si més no, del grup parlamentari. D’aleshores ençà, algunes veus del Bloc suggereixen un intercanvi de papers entre ell i Ferri. Un canvi de ciutat com el del film Tú a Boston y yo a California, en què València i Madrid serien les destinacions creuades.

Un canvi factible?

Així com hi ha pel·lícules inspirades en la vida real, hi ha històries de pel·lícula que perfectament podrien succeir en la vida real. És el cas d’aquesta?

“He vist complert el meu desig de ser diputat a les Corts en una legislatura en què el PPCV no tinguera majoria absoluta”, explica Ferri a aquest setmanari, “fins i tot he tingut la sort de comprovar què significa ser diputat d’un partit que forma part del Consell”. Amb vista al futur, però, no descarta res: “Si em diuen que m’he de quedar com a síndic, ho faré; ara bé, tampoc m’importaria iniciar una nova etapa a la meua vida, mai no he estat més de quatre o cinc anys ocupant la mateixa funció”.

La hipòtesi d’emigrar laboralment a Madrid no l’incomoda. És una ciutat que li agrada, creu que s’hi trobaria a gust. No obstant això, Ferri desconeix què farà d’ací a un any i mig. Podria retornar a l’empresa del sector de l’automoció on ara està d’excedència. Allà fa temps que li demanen que canvie els escons pels seients de cotxe que fabriquen. La legislatura passada va ser capaç de compatibilitzar la tasca de diputat amb la d’enginyer, un modus vivendi impossible de mantenir a partir de l’estiu de 2015, en assumir la sindicatura del grup.

I és que, a Fran Ferri, l’encisa la seua professió, estrenada el 2009 i que li ha proporcionat diverses alegries. Va dissenyar, per exemple, un indicador de la cadena de subministrament gràcies al qual els directors de cada planta controlen tot el procés de producció, des de l’inici fins a la fi, una idea exportada a les filials de l’estranger.

Amb el seu to pausat habitual, típic dels practicants de ioga, Ferri insinua que podria retornar a la iniciativa privada. “És que m’agrada molt la meua feina!”, exclama. Costa de creure, però, que un valor tan sòlid del Bloc —i, per extensió, de Compromís— s’allunye de la primera línia política sense que s’haja consolidat el canvi iniciat el 2015.

En aquest sentit, l’experiència de Ferri és un valor important. Per les característiques del seu càrrec, no té la rellevància pública de Baldoví o Vicent Marzà, conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. Són les dues cares més conegudes de la formació nacionalista, i conjuntament amb Oltra i l’alcalde de València, Joan Ribó, les icones principals de Compromís. Els quatre fantàstics. Ha arribat el moment que Ferri faça un pas endavant i esdevinga una altra cara tan popular? L’altaveu del Congrés, que ja ha servit perquè s’escoltara la veu de Joan Baldoví, seria la millor plataforma. 

El salt de Baldoví —de Sueca a la fama— s’ha degut a les seues intervencions com a diputat de Compromís a la carrera de San Jerónimo. De 2011 a 2015 en solitari i, des d’aquell any, acompanyat de tres diputats més: Marta Sorlí, Enric Bataller i Ignasi Candela. Un minigrup inserit al grup mixt que ha obtingut una visibilitat inusitada. Mai no havia existit una representació valenciana —amb perfil propi— tan sorollosa. La fragmentació extrema de l’hemicicle, a més, possibilita que quatre diputats decanten majories.

“Costa molt llaurar-se aquesta imatge”, adverteix Baldoví a EL TEMPS. “Tenir entrada a Madrid no és senzill, comporta un temps i un esforç”, afegeix. A la seua esposa li havia promès que, cas de ser escollit diputat, només s’hi estaria una lesgislatura, de 2011 a 2015, i ja duu tres eleccions estatals a l’esquena. Les fallides de 2015 van forçar les de 2016, i la precarietat amb què governa Rajoy pot provocar que s’avancen les següents. Tot plegat resulta imprevisible. 

En gaudeix tant, que Baldoví no ho considera un treball: “Açò no és com anar a l’hort”, li diu a la dona quan ella li recrimina les hores que hi aboca. Fins i tot, no descarta, ni de bon tros, continuar-hi assegut alguns anys més: “Ho ha de decidir el meu partit, sóc un militant disciplinat que està a la seua disposició... Vull retornar-li tot el que m’ha donat”.

El corrent d’opinió que somia un Baldoví conseller o al capdavant del grup parlamentari a les Corts valencianes ho fa plenament convençut de l’èxit que també hi tindria. Baldo, com li diu tothom, és dels que mai no falla, no dubta a fer un forat a l’agenda quan aquesta —tan atapeïda— li ho permet. No importa el lloc ni l’hora: sempre que pot, hi és.

Això li ha fet guanyar-se l’estima immensa dels seus. Una estima transversal. El pis que tenia llogat a Madrid —ara prefereix anar d’hotel— era una base d’operacions dels companys que visitaven la ciutat. El piso franco de Compromís.

L’àncora de la coalició a Madrid es troba tan a gust que acostuma a maleir les paraules que va pronunciar sobre el seu pas fugaç per la política estatal. No li importaria repetir. S’hi veu més allà que no com a conseller o com a diputat a València, però no tanca cap porta: “No tornaré a dir que no faré alguna cosa, no siga cas que me’n torne a penedir”, somriu.

Repatriació, sí o no?

L’operació repatriar Baldoví té defensors i detractors. N’hi ha que ho veuen interessant, recomanable i tot, i d’altres que vacil·len. Siga com siga, la coordinadora nacional del Bloc, Àgueda Micó, es felicita perquè “el valencianisme estiga generant lideratges tan potents com els de Joan Baldoví , Fran Ferri o Vicent Marzà”. “No fa tant, teníem un sol líder, Enric Morera, cosa que ja no passa”, rebla.

Ara com ara Micó situa el canvi de papers de Ferri i Baldoví en l’esfera de la “política ficció”. “Tant l’un com l’altre seran allò que vulguen, tenen capacitat suficient, transmeten molt bé la nostra ideologia, la idiosincràsia d’un valencianisme obert, intel·ligible, a la recerca de l’hegemonia”, exposa.

La número 1 del Bloc entén que, si Rajoy convocara eleccions en els pròxims mesos, “el candidat de la coalició seria Baldoví”. I si les eleccions foren d’ací a un any, el novembre de 2018, quan els comicis valencians ja estarien a la cantonada? “Aleshores continuaria sent el millor candidat, seria positiu que Baldo continuara fent la seua feina. No sé què passarà a llarg termini, però”.

Hi ha res més potent que representar el teu país al Congrés? Baldo és la veu valenciana a les comissions més importants. Apoderar el valencianisme també significa fer-se escoltar a Madrid”, recorda Micó. “Davant un possible escenari recentralitzador, hem de focalitzar correctament la postura de Compromís; Fran podria aconseguir-ho, és clar que sí, però no hem d’oblidar la posició tan assentada que ja hi té Baldo, amb una valoració i una popularitat bastant elevades, segons les enquestes del CIS”.

“M’encantaria veure Joan Baldoví a les Corts o al Consell; per damunt de Madrid hi ha el nostre país, allò nacional ha de prevaldre sobre allò estatal”, assenyala Mònica Álvaro, portaveu adjunta de Compromís a l’hemicicle valencià, “tenir-lo a prop cada dia seria una sort”. “Per edat, origen i estil polític, Fran és diferent, però no genera conflictes i ha demostrat grans dots negociadors”, destaca Álvaro. Sense alçar el volum, amb sigil, Ferri ha reeixit com a mediador a la legislatura en curs.

“Si els terminis electorals quadren, podria ser una bona jugada”, opina ella sobre el teòric intercanvi de funcions. A parer seu, “Baldo pot ser allò que li vinga de gust, s’ho ha ben guanyat, és una persona que es deixa la pell pel partit i que no ha perdut el seu perfil municipalista”. 

 

Joan Baldoví i Fran Ferri durant el míting que va posar fi a la campanya estatal de Compromís-Podem en 2015. A la primera filera, d’esquerra a dreta, hi ha Baldoví, Íñigo Errejón, Mónica Oltra, Pablo Iglesias i Ada Colau. A la segona filera, Irene Montero, Mireia Mollà, el periodista i escriptor britànic Owen Jones i el mateix Ferri. / Miguel Lorenzo

La relació entre Ferri i la síndica adjunta del grup, Mireia Mollà, és molt cordial. El 2019, la també regidora il·licitana de Compromís —afiliada d’Iniciativa— haurà completat 12 anys a les Corts i podria promocionar al Consell o bé emigrar al Congrés. Ben pocs se la imaginen novament com a diputada a València. La carambola en qüestió podria fer que reeditaren el tàndem actual a Madrid.

Els partidaris del retorn de Baldoví al·leguen un altre motiu —no minso— per fonamentar la seua estratègia: compartir amb Oltra el control de Compromís. En aquest moment, a ulls de la ciutadania, el seu domini de la coalició és notable, no disposa d’un contrapès: Baldoví és a 350 quilòmetres i Marzà gestiona una de les dues conselleries més complexes. Per a alguns, la presència diària de Baldoví a València “reflectiria millor la coralitat de la coalició”. D’altres, en canvi, entenen que això ja es produeix ara: “Oltra és la imatge de Compromís a València, i Baldoví, la de Compromís a Madrid”. El temps dirà si mai compartiran govern o, en el pitjor dels casos, grup parlamentari. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.