Els Crítics

Amor, família i altres malalties

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'èxit de la comèdia romàntica implica complir un patró que és tan previsible com efectiu. Els elements hi són, just a l’abast de qualsevol realitzador amb ganes i un mínim de gust intel·lectual, però el veritable quid de la qüestió és veure com te’n surts d’un poti-poti de llocs comuns i acabes salpebrant-los amb el condiment adequat per esquivar-ne la insubstancialitat més insofrible. La gran enfermedad del amor (The Big Sick) és un fantàstic exemple de com una pel·lícula pot escapar d’allò que s’espera d’ella sense que decebi en cap moment. Produïda per l’inefable Judd Apatow —productor d’èxits com Verge als 40, Superbad o Bridesmaids, films que voregen per l’extraradi de la comèdia d’embolics habitual— i liderada en pantalla per Kumail Nanjiani —un dels rostres més estimables de l’stand-up comedy americana actual—, explica la història real del seu protagonista i de la seva parella, Emily V. Gordon, per mitjà d’una alenada de realisme que actualitza els tics de Woody Allen i els dota de versemblança moderna, deixant les sinuoses notes del jazz per abraçar l’indie-rock de Vampire Weekend o Arctic Monkeys.

Nanjiani, que ha optat pel cinema i no per un monòleg a la recerca de la rialla hilarant a l’hora d’explicar la seva història, demostra que una comèdia romàntica pot fer-nos somriure sense gags de dubtosa moral escatològica i sense facècies estúpides, i també que pot explicar la bogeria de l’amor —perquè l’amor fa perdre l’oremus, com mana el tòpic i centenars de cançons tronades— lluny d’un arquetipus de Barbies i Kens al qual ens ha sotmès el blockbuster més carronyaire. Aquí no: ni els protagonistes són guapos, ni són infal·libles, ni tenen la vida tan solucionada que es puguin permetre el luxe de fer el dròpol, i bé que hauran de lluitar, tal com fan els homes i dones de bé, per la idea d’un amor que val la pena i que comença quan en Kumail i l’Emily (interpretada per Zoe Kazan) es coneixen després d’un monòleg i, de manera instantània, entren en el xoc cultural d’haver de superar les expectatives que tenien els pares d’ell, pakistanesos de devota —i estricta— fe musulmana que el voldrien veure aparellat amb una noia del mateix origen i creences. Per si no n’hi havia prou, els pares d’ella (una parella d’intel·lectuals amb D.O. Manhattan, interpretada per Holly Hunter i Ray Romano) entren en acció per acabar d’establir un cúmul de relacions inusuals que allunyen definitivament la pel·lícula d’aquell patró previsible que ens portaria al límit tolerable de consum d’almívar.

Hi hem de sumar un bon mostrari de secundaris que apareixen només el que és just i necessari, i que condueixen el relat sense entorpir-lo: des de la família pakistanesa que es reuneix al voltant d’una taula, fins als companys d’escenaris i comèdia, amb acudits innocus que els acaben fent entranyables. Un conjunt que posa el llaç a un film que emana frescor, confidència i complicitat, que se sap intranscendent, però que resulta autèntic i que acaba commovent des de la senzillesa i fent-nos partícips d’aquella bogeria quotidiana que és la malaltia de l’amor. Sempre des de l’equilibri entre la comicitat i el drama, una pel·lícula que, de tan petita, acaba sent gran, tal com són les nostres vides ordinàries.

The Big Sick

Direcció: Michael Showalter

Estats Units, 2017

Durada: 119 minuts

Guió: Emily V. Gordon, Kumail Nanjiani

Música: Michael Andrews

Fotografia: Brian Burgoyne

Repartiment: Kumail Nanjiani, Zoe Kazan, Holly Hunter, Ray Romano

Gènere: Comèdia romàntica, drama

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.