En Stranger Things tot s’ha multiplicat per dos. Hi ha un monstre més gran, més poders paranormals i més referències que mai a la cultura popular dels 80 (Sean Astin inclòs). La segona temporada és una versió XL de la primera i, per tant, juga a l’aposta segura. Té més a veure amb una seqüela cinematogràfica que amb una segona temporada televisiva, en el sentit que una segona temporada acostuma a presentar elements nous per fer evolucionar la ficció, mentre que una seqüela sovint repeteix allò que ja ha funcionat a la primera part. Els germans Duffer mostren aquesta intenció de manera clara canviant el logotip de la sèrie i posant-li un dos gegantí al darrere que ens avisa que han plantejat la nova temporada en termes de repetició, intentant tornar a assolir aquell efecte màgic de la primera temporada, que va aconseguir fer-nos viatjar a les sales de cinema de la nostra joventut, com si de cop i volta tornéssim a ser aquells nens que van al·lucinar amb Els Goonies. La segona temporada assoleix perfectament aquest objectiu, gràcies sobretot al fet que la química dels nens protagonistes s’ha mantingut intacta, cosa complicada tenint en compte que ara són famosos arreu del món.
Malauradament, intentar repetir allò que ja s’ha fet té l’inconvenient que pot fer-se previsible, especialment si el guió no gestiona bé les sorpreses de la trama. Poques coses hi ha més irritants que adonar-te del que passarà abans que els personatges ho descobreixin, i més en una sèrie que vol que l’espectador segueixi tot el que passa a través dels ulls dels protagonistes i reaccioni al mateix temps que ells davant dels fenòmens extraordinaris que passen. A la primera part de la temporada també hi ha hagut un canvi de to que l’ha portat a territoris més foscos emocionalment parlant. Enfosquir les trames de personatges com Eleven ha estat el camí triat per aprofundir d’alguna manera en el que ja s’havia treballat a la primera temporada, però en el procés s’ha deixat de banda l’esperit aventurer que havia definit Stranger Things. Per un moment s’ha posat massa seriosa i ha fet patir molt l’espectador d’una sèrie que no deixa de ser un festival de la nostàlgia on ens ho passem bé identificant referències mentre naveguem per territoris coneguts i, per tant, segurs. Afortunadament, ha recuperat el to habitual a mitja temporada rebaixant el drama gràcies a les interaccions entre Steve i els altres nens, particularment amb en Dustin, amb el qual forma un duet memorable, i amb el tractament humorístic de la relació entre Nancy i Jonathan.
El tram final és pur Stranger Things, tan energètic i vibrant, tan emocionant i ple de referències, que quan arriben els últims episodis ja estem disposats a oblidar els errors (fins i tot a perdonar un personatge com Billy, que acaba tenint un paper tan ínfim que, si l’eliminéssim de la sèrie, la història no se’n ressentiria). Quan arriba el ball escolar, ja estem completament vençuts per la capacitat de Stranger Things de portar-nos per territoris familiars però alhora fer-los seus amb una facilitat sorprenent. No podem oblidar que aquesta és una sèrie construïda des del principi com una seqüela (una combinació del que millor funciona) de tots els referents en què s’inspira i per tant és més recicladora que innovadora. Els seus creadors en són conscients i fins i tot s’han permès alguna meta-referència en aquet sentit a través d’un diàleg entre Lucas i Max (“la història és poc original”, li diu ella). El punt fort de la sèrie és la fagocitació de referències i el desacomplexament amb què fa servir i reivindica el gènere del fantàstic d’una manera com mai s’havia fet a la televisió. En aquest sentit, Stranger Things és única, i la segona temporada ha estat exactament el que en podíem esperar.