Fi de cicle amb 'Goliath'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Actualment vivim en una de les èpoques més brillants del món de les sèries, però les ficcions que són realment originals són excepcionals amb relació a la quantitat de sèries que només varien lleugerament fórmules anteriors. Des de fa dècades, la indústria de les sèries als Estats Units viu en un cicle de quatre frases: 1. innovació 2. imitació 3. saturació 4. destrucció. És a dir, que primer hi ha una sèrie que sorprèn a través d’alguna innovació i té èxit, després aquesta sèrie és imitada per diverses sèries i a continuació hi ha massa sèries semblants, que porten a una saturació de l’espectador. Finalment, vénen les cancel·lacions, la finalització massiva de molts d’aquests clons torna el cicle al punt inicial. Aquest cicle és el producte d’una dicotomia permanent en una indústria que es divideix entre la necessitat d’innovar i la prudència que porta a recórrer a fórmules d’èxit garantit. Cada nova temporada d’estrenes compta amb debuts que se situen en alguna de les tres fases del cicle. Les que intenten innovar i aportar alguna cosa nova sempre són minoria.

És el cas de Stranger Things l’estiu passat, que va destacar com una de les poques estrenes que va sorprendre l’audiència. Malgrat basar-se en l’homenatge a pel·lícules dels anys 80, referències a Stephen King i inspiracions diverses, va aconseguir ràpidament un estatus de ficció de culte, i va fer icònics els seus personatges gràcies en part a la química del repartiment. L’èxit de Stranger Things garanteix –és qüestió de temps– que en el futur apareguin noves sèries intentant arribar al mateix grau d’acceptació fent servir la mateixa fórmula. Fins que acabem farts de sèries que fan referència a E.T. i Els Goonies. En última instància, tots els fenòmens televisius que destaquen pel fet de ser únics són pertinentment imitats i explotats. Irònicament, la majoria d’aquests projectes van enlluernar l’audiència precisament perquè no imitaven cap altra sèrie.

Actualment hi ha dues tendències imbuïdes en aquest cicle. Una són les sèries d’antiherois, que va iniciar la fase 1 amb The Sopranos. Les seves variacions han donat resultats excel·lents, a la fase 2, amb sèries com ara The Shield, Dexter o Breaking Bad. Actualment es troben a la fase 3, amb sèries com Chance o Goliath, que comencen a ser redundants. L’altra tendència són les sèries en format d’antologia, ressuscitades al mateix temps per Black Mirror (antologia episòdica) i American Horror Story (antologia híbrida). Totes dues van protagonitzar la fase 1. Actualment ens trobem a la fase 2, amb American Crime Story o American Crime imitant l’antologia híbrida i projectes com el retorn d’Amazing Stories o Tales of the Crypt, que probablement formaran part de la fase 3. I fins que ens en cansem. Així és com la indústria televisiva esprem els encerts que captiven l’audiència, i fins i tot en una època tan creativa com l’actual, la roda no s’atura.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.