Assegut a terra. Pensatiu. Descalç. Però abrigat amb una jaqueta i vestit amb uns vaquers. Amb l’única companyia d’una guitarra tirada també a terra, d’un piano desfargalat, un bolígraf sense escriure i un parell de llibres simplement fullejats.
L’estampa il·lustra a la perfecció l’esperit, la filosofia del nou disc del pianista, guitarrista i cantant Èric Vinaixa. Caos a mig camí (2017) és una versió més íntima i exuberant —tot i que dintre d’un ordre harmònic perfectament executat— de la combinació de pop i rock and roll matisat habitual en el barceloní. Una presentació molt més acurada, amanida dels ingredients clàssics dels seus treballs: riquesa musical, mescla de gèneres entre els sons més suaus i els més festius del rock-pop sense gaires excessos i lletres íntimes, nostàlgiques i provocadores. Ara bé, amb alguna reivindicació personal com és “Dies de llum”, un homenatge a la gent que va protegir les urnes a Catalunya de la repressió policial dictada per l’Estat espanyol i que va a banda del mateix treball. De fet, és l’única lletra amb connotacions polítiques que té Caos a mig camí.
Amb un perfil melòdic més suavitzat que en anteriors discs, Vinaixa hi fa oscil·lar els gèneres musicals. Si “Laberint”, la seua peça més embolicada, és una cançó profunda i personal de ritmes delicats, “Volia viure” és tot el contrari: un tema de música lleugera, alegre i amb la càrrega festiva que ofereix una guitarra presa dels acords més blues. Aquesta diferència, però, es rebaixa entre la resta de cançons del disc, i ofereix un producte més compacte que en altres treballs. Ara bé, sense caure en la temptació del monoteisme melòdic.
El pop de reminiscències de tango de la cançó “Addiccions” o el piano d’evocacions lennonianes a l’inici de “Laberint” són la mostra de la pluralitat de ritmes i matisos entre el ventall pop-rock de Caos a mig camí.
Aquesta sensació de caos íntim i harmonia sensata, d’ordre i aventura, també està marcada dins del disc. Els petits moments de bogeria de guitarra amb la participació del teclat a “Volia viure” o els de la guitarra escardalenca i d’aproximació astral de “Final de camí” en són la mostra més clara. No debades, la gran riquesa musical marca de la casa referma aquesta percepció de caos dintre de l’ordre que dictamina un determinat tempo.

Èric Vinaixa
Picap, 2017
Pop-rock
La veu de Vinaixa és l’actor principal que determina la pauta de la melodia. Això sí, amb un lideratge natural i deixant que la resta d’instruments tinguen el seu moment, però mai cedint en el seu rol protagonista. Els solos de guitarra, els inicis amb piano, les llicències dels teclats o l’acordió complementari mostren un ampli ventall de parelles per a les lletres amoroses i íntimes del cantant català. De fet, no hi ha pràcticament cançó en la qual tinguen presència només el trio habitual delrock-pop: la guitarra, la bateria i les cordes vocals.
A Insinuacions (2013) i a La famosa Gemma de Galveston (2010), Vinaixa havia mostrat tot aquest repertori d’instruments, com ara el piano. Però és en Caos en mig del camí quan el músic català polsa la tecla adient perquè l’acordió, el Hammond, el baix, la percussió, la guitarra acústica, la guitarra elèctrica, el violoncel, el violí, la viola, el trombó, la trompeta, el clarinet i el triangle apareguen en el moment just. No importa si la seua aparició introdueix sensació de bogeria com els acords de la guitarra de “Petites gotes d’aigua”. O si la seua participació serveix per introduir un toc argentí, de sensualitat, de provocació agitada com el violoncel del tema “Addiccions”.
La riquesa de Caos en mig del camí arriba, fins i tot, a la llengua. Vinaixa, en una demostració de la seua passió pel rock’n’roll, canta una cançó en anglès, “The golden road”. Una fusió de les sonoritats més roqueres amb la participació de tot tipus d’instruments de vent i un piano que demostra la seua versatilitat durant tot el disc: és capaç de passar dels ritmes carregats d’erotisme a uns altres de més nostàlgics. I tot per acabar amb una versió totalment festiva i d’andantes a la mateixa “The golden road”. És l’exemple del salt de Vinaixa en un disc on troba el punt de cocció als ingredients que havia utilitzat fins ara, però sense tant d’encert. Un caos íntim de sonoritat celestial.