El Regne d’Espanya —cada vegada més homologable a Turquia— encapçala l’incompliment per sistema dels pactes europeus i dels tractats internacionals. En matèria de migracions, en particular, infringeix sense miraments els acords sobre les quotes d’acollida assignades per les institucions europees. Entre els discursos oficials, d’una hipocresia revoltant, i la realitat, duríssima, hi ha un abisme.
El metge de Lampedusa, escrita a partir de Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo i inspirada també en el documental Fuocoammare de Gianfranco Rosi, és una denúncia de la hipocresia d’Europa. Dóna veu a Pietro Bartolo, el metge de la petita illa siciliana de Lampedusa, que atén els centenars de refugiats que, tot sovint, van a parar a les seves costes. El testimoni de Bartolo —escruixidor per la seva autenticitat— no es basa en grans paraules, sinó en l’experiència quotidiana de més de vint anys de rebre refugiats, una de les tragèdies més desoladores de l’Europa contemporània.
El testimoniatge de Bartolo demostra com els refugiats són tres vegades víctimes: de la misèria i la guerra dels països d’origen; de les màfies que s’aprofiten dels seus somnis, i de la indiferència i explotació d’Europa. Amb noms propis, el metge de Lampedusa relata casos de dones violades als camps de refugiats; homes, dones i nens morts per centenars a les costes de l’illa, i contingents de refugiats que reben el rebuig i la indiferència d’Europa. Així mateix, recrimina obertament l’espectacularització i la banalització amb què els mitjans tracten l’holocaust dels refugiats, i també la indiferència burocràtica de les autoritats i dels governs.
En contrapartida, a més dels equips de salvament, el doctor Bartolo elogia els ciutadans anònims de l’illa de Lampedusa que, bo i responent a la solidaritat ancestral dels pescadors, apliquen la llei del mar, que exigeix auxiliar els nàufrags, o acullen a casa seva els refugiats vinguts a Europa amb l’esperança de trobar un món millor.
Xicu Masó es posa en la pell del metge de Lampedusa amb una interpretació d’una naturalitat i convicció espaterrants. Des del primer moment sedueix el públic amb un monòleg intens i rotund, d’una humanitat colpidora, que només és interromput per les trucades de feina o familiars, i per la projecció d’ecografies, mapes, imatges del mar o fotografies de refugiats. La més impactant és la dels 268 cossos morts en el naufragi de l’11 d’octubre de 2013, agreujat per la discussió entre Itàlia i Malta per decidir qui s’havia de responsabilitzar de l’operació de salvament.
El metge de Lampedusa és un espectacle de petit format, que situa l’acció en el consultori del doctor Bartolo, on hi ha joguines escampades que distreuen els nens del dolor. Des d’aquest espai, on els refugiats supervivents reben la primera atenció mèdica, el metge Bartolo reconeix la seva impotència davant de la impossibilitat de salvar més vides i acollir famílies senceres que fugen de l’horror i que són víctimes de la insensibilitat d’una Europa que es vanta de ser el baluard de la civilització i de la democràcia.
El metge de Lampedusa
AutorES: Lidia Tilotta i Pietro Bartolo
A partir de Llàgrimes de sal,
adaptació d’Anna Maria Ricart
Direcció: Miquel Gorriz
Espai Lliure, 24 d’octubre