Els crítics

La insolidaritat dels pobres

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des d’Émile Zola, la dèria de portar la realitat nua al teatre ha estat una quimera, perquè aquest art del que és efímer reclama una tria i una estilització que mai no són innocents. Ha servit, això sí, perquè irrompessin als escenaris les problemàtiques dels més pobres. Quan el teatre actual gosa mirar cap a les zones marginals de la metròpoli, allà on la gent treballadora té problemes de subsistència, corre el risc de caure en el paternalisme, el desconeixement o el cinisme. O en la inversemblança. La realitat, en aquests casos, supera amb escreix la ficció.

Escrita i dirigida per Marilia Samper, L’alegria explora la lluita quotidiana per viure dels treballadors més humils d’un barri pobre de la perifèria de la Barcelona contemporània. Aïllats del centre, mancats de comunicacions ràpides, els habitants d’unes finques degradades —pintades de colors per fer més bonic i atenuar la consciència dels qui les esguarden de lluny— comproven en la pròpia pell els efectes més despietats de la crisi econòmica i la desídia de les institucions. 

L’alegria
Autora i directora: Marilia Samper
Sala Beckett, 14 d’octubre

La batalla diària de Júlia (Lluïsa Castell) per tenir cura del seu fill Eli (Alejandro Bordanove), postrat en una cadira de rodes a causa d’una greu paràlisi cerebral, esdevé titànica quan proposa a la comunitat de veïns de construir una rampa que els faciliti la mobilitat. L’ajuda eventual que rep de Vera (Montse Guallar), una traductora del rus en hores baixes, i Ramon (Andrés Herrera), un treballador modest i honrat amb la dona depressiva, s’esquerda quan s’oposen a la construcció de la rampa, per tal com implica un cost excessiu per a un veïnatge que prou feina té a arribar a final de mes, sense gaires alegries. 

Entre el drama ibsenià i el melodrama social, salpebrada de tècniques boalianes, l’obra juga amb la hipòtesi fantàstica (Gianni Rodari dixit) que fos possible la solidaritat entre els més pobres. Tanmateix, “quan se senten amenaçats, els gossos borden”, sentencia Vera. Els veïns de Júlia, tot i que malgastin els diners en superfluïtats com el mòbil, la beguda o el tabac, es mostren finalment, en efecte, incapaços de compartir la misèria i de socialitzar el dolor i opten per la mesquinesa i l’exclusió.

Defugint el naturalisme i joguinejant amb la versemblança fins a extrems forçats, L’alegria dilata o comprimeix el temps per marcar un ritme més apressat o més morós. S’hi percep el pas monòton dels dies i les nits pels qui pateixen i se senten desemparats. Alterna, també, la representació i la narració dels fets per establir acostaments més il·lusionistes o distanciaments més brechtians. Molt acurada, la interpretació, en què destaca la vitalitat de Lluïsa Castell, encerta a fer creïble una història tendra i crua de lluita i superació. 

L’espai escènic —obra d’Enric Planas— concorre a l’efecte voyeur, atès que es tracta d’una caixa escènica que representa el menjador d’un pis senzill, tallat verticalment, en què la quarta paret és la de l’espectador. Fora d’aquest espai íntim, se’n configura un altre de col·lectiu, de trobada i de debat, que interpel·la el públic. La tesi de l’obra esdevé tant nítida com càndida: el teixit comunitari, la solidaritat entre els més desvalguts pot ser, si tothom s’hi esforça al màxim, una xarxa de salvació i una arma poderosa contra la injustícia. Està molt bé com a plantejament, però resulta inexcusable assenyalar, amb noms i cognoms, els beneficiaris de la iniquitat i la pobresa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.