En aquests 36 anys, la creació de Shigeru Miyamoto ha venut prop de 330 milions de videojocs i forma part de l’imaginari popular global. Mario té bigoti, és lampista, vesteix una granota blava i duu una gorra vermella. Segons les necessitats del guió, però, pot exercir de metge —Dr. Mario—, pilot de carreres —Super Mario Kart—, enginyer de demolicions —Wrecking Crew— o practicant d’esports com el golf, tennis, beisbol, futbol...
En realitat, Mario és l’excusa, la proposta, la invitació a l’essència del joc, una activitat en la qual t’oblides de tu mateix i de la tecnologia que hi ha rere la màquina. Fins i tot l’argument de la majoria de marios és pobre, esquemàtic i repetitiu: un malvat, Bowser, segresta la princesa Peach —Préssec— i Mario s’ofereix al rescat. Com a actors secundaris, el petit dinosaure Yoshi, els humanoides amb testa de xampinyó Toad, les malvades tortugues Koopa, l’anti-Mario Wario... I de rerefons, canonades, nivells d’obra, monedes, banderes i estrelles.
A finals d’agost va aparèixer un joc força interessant que creuava l’univers Mario (Nintendo) amb l’univers Rabbid (Ubisoft): Mario + Rabbids Kingdom Battle. O sigui, el lampista & Co. versus conillets nihilistes. Es tracta d’un joc d’estratègia tàctica a la manera del clàssic X-Com. La mecànica és tan fàcil d’entendre com difícil de dominar. Tenim una sèrie d’escenaris, acció per torns, un equip de tres personatges —cadascun amb una especialitat—, un ventall d’armes i un complet arbre d’habilitats. Per cert, la banda sonora és de Grant Kirkhope, l’autor de la música de Banjo Kazooie.
Però, per molt atractiu que sigui Mario + Rabbids, es tracta d’un joc orientat a un segment molt específic. Res a veure amb el nou plataformes Super Mario Odyssey. Els primers quinze dies, Mario + Rabbids va vendre 311.000 còpies. Els primers tres dies, Odyssey ha venut dos milions de còpies. A sobre, si tenim en compte que el mercat de la Nintendo Switch consta, a dia d’avui, de sis milions i mig de consoles...
The Legend of Zelda Breath of the Wild, de Switch, va vendre 3.750.000 còpies i Mario Kart Deluxe 3 milions. Aquest nou Mario els superarà amb escreix. Per què? Doncs perquè és fidel a l’esperit del règim del 81, l’any del naixement de les plataformes. Però no tan sols es tracta d’adaptar amb més o menys encert el bo i millor dels Super Mario Bros., Super Mario 64, o els dos Super Mario Galaxy de Wii. Es tracta també de proposar noves fórmules com, per exemple, l’ús del barret volador com a arma i la capacitat de metamorfosi i adopció de les propietats d’ésser tan diversos com granotes, bales de canó, dinosaures, esfinxs, moais...
Odyssey encadena una sèrie d’universos, cadascun amb una forta caracterització original, que Mario recorrerà a bord d’una nau barret. Cada univers és un sandbox, una capsa de sorra on haurà de recopilar monedes i descobrir prou mitges llunes per seguir el viatge. Però això simplement implica un recorregut de molts possibles. S’imposa tornar a jugar a tots els nivells si hom vol esprémer la proposta al cent per cent. I encara sóc optimista: hi ha marios on, deu anys després d’arribar al mercat, encara s’han trobat sorpreses amagades.
Nintendo ha tornat a fer fàcil allò gairebé impossible: un plataformes en tres dimensions amb fases incrustades en 2D, que és alhora homenatge al règim del 81 i un cant al futur del gènere. Un joc que saps quan l’agafes però no trobes l’hora de deixar-lo. Màgia.