La plaça de bous de Monòver (Vinalopó Mitjà) va convertir-se entre abril i novembre de 1939 en seu de l'horror, la crueltat i la repressió franquista. El recinte d'espectacles taurins va transformar-se en un camp de concentració, en l'espai perquè les autoritats colpistes i deslleials amb la legalitat republicana engarjolaren en condicions inhumanes a tots aquells que el règim dictatorial va decidir castigar abans d'enviar-los de manera majoritària al reformatori d'Alacant.
Hi havia persones procedents de tota la comarca del Vinalopó Mitjà, fins i tot de ciutats properes com ara Villena (Alt Vinalopó) o d'Ibi (Alcoià). La plaça acolliria fins a 1.200 presos, alguns dels quals van morir per les dures condicions d'higiene i de salut. No debades, les mateixes autoritats franquistes, a través dels seus inspectors, van avisar que no es podia tenir als represaliats d'aquella forma.
L'existència d'un camp de concentració a Monòver, una crònica d'inhumanitat franquista habitualment oblidada, va cridar l'atenció de la periodista Isabel Ginés i del documentalista Carlos Gonga. «Era una història que tenia molta potència, perquè es tractava d'un fet sovint oblidat i que visualitzava molt bé com havia estat la repressió franquista. Per fer un documental, vam contactar amb l'Ajuntament de Monòver, el qual, justetament, feia temps que volia fer un reportatge audiovisual sobre aquest camp de concentració. Quan van veure el nostre historial, ens van dir que érem els més adequats», explica Ginés.
«Després de fer aquell documental, vam centrar-nos en la repressió franquista a Petrer i més tard vam voler tancar el cercle del Vinalopó Mitjà amb Elda, un dels últims bastions de la II República», relata la periodista. «Les famílies feia temps que volien contar la seua història, de com havien lluitat per les restes dels seus familiars afusellats pel franquisme. Nosaltres volíem donar-los l'oportunitat de ser la seua veu i, en conseqüència, vam demanar una ajuda a l'Ajuntament d'Elda», continua.
El xoc amb la regidoria de Patrimoni i Memòria Democràtica de la corporació local eldenca, encapçalada aleshores pel socialista Amado Navalón, va produir-se quan Ginés i Gonga van confeccionar un cartell per promocionar a xarxes socials la preparació del documental. «Sempre fem aquesta mena de cartells, ja que la gent s'assabenta que estem gravant al poble i, per tant, solen acudir més testimonis, més veus que enriqueixen la narració del documental», comenta Ginés. «En Monòver, per exemple, aquesta manera de procedir ens va funcionar i ens va donar bons resultats», agrega.
El problema del cartell fou la incorporació d'una bandera republicana i d'un títol que molestava al regidor del PSOE. «Ens va dir que no li agradava el cartell i que tenia unes connotacions guerracivilistes, així com que enfrontava als dos bàndols de la Guerra Civil. En definitiva, ens va dir que el cartell no era adequat», exposa la periodista, qui afegeix: «Després, ens va cridar Juan Carlos Márquez, cap de secció de Patrimoni Històric d'Elda, i ens va dir del mal que havíem de morir. Ens va dir que llevaria l'ajuda a la qual s'havia compromès el consistori perquè eixe cartell no estava aprovat i no els agradava, així com si anàvem pel poble, que ho férem amb compte».
«Ens va dir també que érem uns hooligans de la memòria democràtica, i que el nostre material per a gravar era de pobres. Fins i tot, ens va dir que si ens passava alguna cosa al poble, ells no ens defensarien», complementa, qui apunta com arran d'aquell xoc amb el consistori eldenc, van perdre el finançament públic de la corporació local. Aquella circumstància va despertar una onada de solidaritat, especialment entre les famílies, que va derivar en la recaptació de 3.500 euros per confeccionar el documental, el qual ja s'ha projectat a recintes culturals com ara l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València sota el títol «La gente que solo buscaba la libertad».
La reacció de l'exregidor del PSPV va sobtar als impulsors del documental: «Si ens haguera passat amb el PP o amb Vox, no ens haguera sorprès. Ara bé, no ho esperàvem d'un regidor del PSOE. Així mateix, cal dir que l'alcalde d'Elda, el socialista Rubén Alfaro, sí que ens va donar suport i també l'antiga consellera de Memòria Democràtica, Rosa Pérez [d'Esquerra Unida del País Valencià]». «Márquez ens havia acusat de no ser equidistants, però és que no pots ser-ho perquè mai pots comparar a les víctimes amb els seus botxins», remarca la periodista i directora del documental.
L'antic alcalde republicà i la CNT
Amb ajuda també de l'Associació per la Memòria Militar Democràtica, és a dir, del col·lectiu de membres de les forces armades i de la benemèrita de tall antifranquista, el reportatge audiovisual narra històries com ara la de Vicente Olcina, qui ha pogut recuperar els ossos del seu pare. «Quan estava a la presó, ja sabia que seria assassinat. Conscient que seria afusellat, va agafar una cullera de metall, va llevar-li la part de dalt i va fer una placa per nugar-se-la al turmell. Una vegada ho havia aconseguit, va enviar una carta a la seua família, on relatava, precisament, que s'havia nugat aquella placa amb les seues inicials gravades al turmell», desgrana.
L'objectiu d'aquell moviment era poder identificar-lo si algun dia recuperaven els seus ossos. «Va complir-se en el moment de desenterrar els cossos. El pare de Vicente Olcina tenia la placa lligada al turmell», apunta. El documental, tanmateix, incorpora els testimonis de Bárbara Bellot, neta del darrer alcalde de la II República a Elda, o d'altres familiars de represaliats i víctimes dels crims del franquisme, com ara d'avantpassats amb militància a l'organització obrera CNT.
«Tenim una llarga experiència d'elaborar documentals. I sempre hem treballat amb rigorositat. Una mostra de tot plegat és que les famílies mai van dubtar de nosaltres i sempre van estar al nostre costat quan vam tenir el conflicte amb l'Ajuntament d'Elda. De fet, ha estat possible gràcies a les seues aportacions privades. Sense aquestes donacions, no s'haguera pogut contar la seua història», ressalta Ginés. I tanca: «Aquesta situació ens ha d'alertar dels nous temps que poden vindre amb els nous governs i els seus posicionaments envers la memòria democràtica. Nosaltres, tanmateix, mai serem equidistants. No es pot posar al mateix nivell les víctimes i els botxins. Això ho tenim ben clar».