Els crítics

Desamor tautològic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El panorama de la cartellera teatral de la ciutat de València és desolador. De totes les obres que s’hi estrenen aquesta setmana, només n’hi ha una en català: Carinyo de Juli Disla i Jaume Pérez, en l’única sala, El Micalet, que té programació estable en valencià. És cert que s’albiren canvis que volen capgirar la dinàmica d’aquests darrers vint anys de depredació absoluta del PP, però triguen molt i tampoc no fa l’efecte que siguin gaire valents. 

L’esquerra valenciana hauria d’aprofitar l’oportunitat política i tenir més coratge per emprendre projectes ambiciosos. El teatre (en) valencià li ho agrairia. Tot seguit, podria establir relacions bilaterals, tan necessàries en tots els àmbits, amb la resta dels Països Catalans

Carinyo recau en el tema tan tòpic i gastat de l’amor i el desamor. Acara un home i una dona (interpretats per Sergio Caballero i Mireia Pérez) que, com un duel d’esgrima, es llancen retrets a tort i a dret. S’intercanvien a discreció els papers de víctima i botxí en una batalla verbal marcada per un ritme que va del silenci tens al canoneig incessant. El desafiament arrenca amb el rebuig a parlar de la parella. A poc a poc, es tiren els plats pel cap, amb inculpacions i blasmes diversos, a fi de responsabilitzar l’altre del fracàs de la relació. 

De tant en tant, s’obren escletxes per a l’esperança, per bé que es tanquen de seguida i es recupera la dialèctica de la confrontació. Són massa anys d’estar junts, de compartir bons i mals moments, d’aguantar-se les misèries... L’altre és vist com un fre a la realització personal, un estrany incapaç d’escoltar o comprendre, una mera taula de salvació per por al buit. Simbòlicament (i dramatúrgicament), el diàleg de la parella s’endinsa en un bucle pervers que gira a l’entorn dels mateixos punts de tibantor i conflicte.

Carinyo
Autores: Juli Disla i Jaume Pérez

Direcció: Jaume Pérez
El Micalet, 19 d’octubre

No hi ha cap interès a explicar una història, ni a definir psicològicament els personatges. A més de les rèpliques i contrarèpliques, els solapaments i subtextos, es treballa a fons la metateatralitat autojustificativa, des de ben d’hora, quan ell bromeja sobre el fet que han caigut en la típica crisi de parella, com tantes n’hi ha, cada minut, a tot el planeta. I també s’explota el poder performatiu de la paraula, generadora d’acció permanent, vingui o no a tomb. 

Tot açò està bé com a experiment escènic, ja molt fressat, però s’hi troba a faltar, com en el millor Pinter, un rerefons potent, que a manera de bomba de rellotgeria exploti en la ment de l’espectador per fer-li veure que tot el dispositiu d’allò dit —i no dit— té un trellat. Amb tanta deconstrucció, ai, tota l’efervescència verbal s’esbrava.
La interpretació dels dos actors resol amb airositat els moments en què s’activa la paròdia d’actituds i comportaments sobre el desamor i la dinàmica de domini i submissió. Dirimeix també amb professionalitat l’interès de la dramatúrgia a defugir del melodramatisme i les concrecions. Ubicats dins d’una el·lipse de llum vermella, símbol del fil roig que uneix la relació i asseguts cara a cara en una cadira, els intèrprets es recreen en les mirades de complicitat amb el públic, situat a banda i banda. 

Tot i el caràcter minimalista de la proposta, la reiteració del text —que dóna voltes a la sínia i avança en cercles concèntrics cap a una previsible reconciliació, seguida encara de la fúria sexual d’habitud— fa tautològica durant algunes estones, també, la interpretació.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.