Els Crítics

Conga!

Tenim temps fins al 21 de desembre per impregnar-nos de les cares d’Andy Warhol, a través dels seus amics/personatges admirats, a l’Exposició “L’art mecànic” del CaixaForum de Barcelona, i jo m’entretindré en els ‘paintings’, els ‘screen tests’, i tot allò que em condueixi a l’experiència més pròxima que vaig viure amb ell.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Andy Warhol ja era mort, no feia gaire. Era 1987, i una llosa de baquelita petrificada sepultava Manhattan. Les converses als lofts de Chelsea, entre la gent de cinema que jo havia anat a visitar, feien respirar en cada lament l’absència i el rancor per l’immens precipici de la seva desaparició física. Si no recordo malament, algú em va assenyalar l’edifici de la darrera Factory al carrer 66, des d’un taxi atrotinat i sorollós: una façana monòtona, apagada i condemnada a la vulgaritat. No hi vaig tornar, l’indret feia basarda i estava infectat de coloms.

Aquelles van ser unes setmanes de transició. La diversió havia arribat al límit, i la postdiversió encara no havia descobert les seves icones. Tot semblava automàtic, forçat. A les discoteques sentíem la mateixa sonoritat de dos anys abans. Els codis no havien evolucionat: la meva amiga Marta Folch m’ho va dir ben clar. No intentis portar ningú a l’apartament, perquè l’hauré de fer fora. És molt perillós. Exactament la mateixa frase que m’havia advertit dos anys abans.

Dos anys abans, us ho confesso, vaig sentir molt evident aquella por absurda quan gairebé ja no tenia remei. Al llit de l’apartament de Greenwich (quin carrer era aquell que no en recordo el nom? Un carrer insignificant enmig de la glòria intestina de Manhattan!), quan la Marta estava de visita fora de la ciutat, un petit boig carregat de coca fins al moll de l’os es va divertir proposant-me que el penetrés amb unes tisores de punta arrodonida. Immediatament vaig sentir la respiració accelerada i fosca del perill innecessari, i el vaig fer fora amb un excés brutal. No m’hauria agradat gens trobar-me Holly Golightly a l’escala d’incendis i haver de dissimular amb dignitat impassible que tots dos anàvem nus. El noi escales avall, i jo cridant-lo des del tercer pis.
Aquell noi era un model de Warhol i Mapplethorpe: ignorant, insolent, putesc. Un esperit de la nit, descendent directe dels models de Caravaggio. Un bibelot inhumà. I aquell era un Nova York vertiginós, però malalt.

Dos anys més tard, el 1987, ningú no em va saber donar raons d’aquell noi, ni el recordaven, però les nits repetien els excessos siderúrgics, sense cap més originalitat. I Warhol havia mort.

El millor homenatge possible havia de ser una performance molt exclusiva que John Giorno va celebrar durant una setmana a la St. Mark’s Church, a l’East Village. Hi tornava, així, a l’església, que llavors ja era més un centre artístic o temple de la modernitat que no pas el lloc de culte amb pedres centenàries on als anys 60 havia realitzat els primers experiments de poesia electrònica.

L’església s’acabava de reobrir al públic després de deu anys de restauracions per un incendi, i les invitacions per a la performance es pagaven a preu de Polaroid original signada per Warhol. De fet, vaig tramitar una de les invitacions per a la Marta, i en vaig aconseguir dues. La Polaroid era un retrat de Grace Jones que la meva amiga tenia emmarcat damunt la tauleta de nit. Que jo sàpiga, Giorno va cedir els beneficis i originals recuperats a la Warhol Foundation. Grace Jones va tornar, doncs, al Mestre, i les dues invitacions, a Greenwich. La Marta no va poder venir finalment a St. Mark’s, patia un atac de lumbàlgia fatal, i vaig convidar Evan Dunsky, que m’havia guiat sempre pels secrets indispensables de la ciutat. Va ser una manera d’agrair-li tants i tants bons moments...

John Giorno havia cobert el terra de l’església amb matalassos de gimnàs i llençols blancs de cotó molt rentats, il·luminats sense cap presència dels focus amb una llum que no feia llum i semblava brollar del no-res. Totes les parets de la nau principal pintades també de blanc. La sessió començava en qualsevol moment de la projecció de Sleep, que ens envoltava pertot.

Sleep és una de les primeres i glorioses pel·lícules d’Andy Warhol, en blanc i negre. Es va limitar a filmar durant 5 hores i 21 minuts el seu amant, el mateix John Giorno, dormint, nu, entre cotó i en l’espai dens de la inconsciència. I nus, tots els assistents ocupàvem un lloc d’honor, adormits o no, nàufrags en l’espai material, encerclats per una nit de 1963 ja molt antiga, preservada en les imatges del film i la posteritat. John Giorno dormia eternament, i de tant en tant feia sorolls, ensenyava el cul, respirava profundament... El cinema, sí, té quelcom d’androide, de vida mecànica, quan ja has vist més de tres o sis vegades qualsevol pel·lícula, i sempre tot és idèntic: els sorolls, el cul, la respiració de Giorno... al segon, sense ensurts ni escapatòria. Aquesta és una de les limitacions injustes de l’art de la meva vida: perquè sempre sé cóm serà el minut següent d’una pel·lícula vista. Llàstima.

Però aquella nit Sleep no semblava la mateixa pel·lícula, perquè tots érem la instal·lació, i la majoria imitàvem l’original de les pantalles, i el representàvem, en la mateixa postura, en idèntica despreocupació. Multiplicant ad infinitum l’efecte calidoscòpic.

És inevitable, ara, imaginar què hauria passat si allò hagués inclòs un film del 2012 que es diu Logistics, crec que el més llarg mai rodat i projectat: 857 hores, cosa que vol dir 35 dies i 17 hores. Un viatge complet d’Estocolm a la Xina, que només conec fragmentàriament. Una invitació constant a la inexistència. Un somnífer educat.

La nit de Sleep va servir per a molt. Tard o d’hora descobries veïns de matalàs que s’havien mort, vull dir, que dormien, morts, literalment. Senties aquell progressiu brunzit suau d’abelles, en les boques no ensinistrades de la gent socialment culta de Nova York. Gent que dorm, ronca, estossega i fa pets descontrolats en relaxar-se, durant una acció artística de John Giorno contagiada pel Leviatan de cabells blancs: tot un personatge de Miyazaki era Warhol, avant la lettre.

Vaig descobrir (una mica inquiet, perquè a ningú li calia, o això semblava, anar al lavabo... ni ningú ens havia donat instruccions clares sobre la qüestió) que sota el meu matalàs hi havia la marca dels peus d’Isadora Duncan, que també havia ballat en l’època de les moderníssimes màquines de cosir a propulsió de peus femenins de Singer, i molt a prop meu la tomba de John Colt, el germà de Samuel, l’inventor de l’arma favorita de Richard Widmark (John Wayne i James Stewart sempre, abans, un Winchester).

Quan ja semblava que Sleep acabaria derrotant el meu entusiasme de ser allí, a mil·límetres de Warhol i Giorno, i quan ja era descarat que algunes parelles aprofitaven la foscor i la clandestinitat per inventar-se postures fantasmals, Laurie Anderson i William Burroughs s’havien apoderat de l’altar. No fou evident fins a sentir que ens presentaven The Ticket that Exploded, seguida de Home of the Brave. La cançó “Language is a virus” va ser fàcilment identificable per les notes compulsives i metàl·liques, i els lyrics aquells: “Paradise is exactly like where you are right now. Only much much better”. I després aquell “Pornographic Poem” de Giorno que comença així: “Seven Cuban Army officers in exile were at me all night”.

He de dir que els poemes pornogràfics de John Giorno contenen les millors notes heretades del Poeta en Nueva York de García Lorca; molt més explícits, en qualsevol cas. Però la meva percepció s’havia dislocat ja feia estona, perquè el temple, les imatges de Sleep, el recitat sense fils que feia Burroughs, i el concert de Laurie Anderson (Lou Reed no va venir, i bé que ho lamento) ja m’havien trastornat. Em sentia en ple centre de l’univers, santificant la festa, la party aquella on només faltaven Joe Dalessandro, Nico i Warhol. Us podeu imaginar ser protagonistes d’un moment com aquell?

Vaig estimar molt l’Evan aquella nit. Ha fet una carrera decent com a guionista, i va intervenir poc després amb un paper destacat al primer film de Todd Haynes, Poison. Llavors era un més dels amics de la Marta al Vortex de Greenwich, un aspirant a modern que mai no ho va acabar de ser perquè respirava massa humanitat. La seva raça no estan mai destinats a un triomf descomunal. Sempre ens vam caure bé, i quan les festes de la Marta eren massa aclaparadores preferíem anar a fumar junts al carrer i fer una cervesa als graons de l’entrada xerrant sobre les pel·lícules que tots dos estimem: Dos en la carretera, Pete’n Tillie, Little murders, La canción del camino, Un extraño en mi vida, Stella Dallas, La dama del perrito... no en recordo més.

L’Evan i jo érem bons amics ocasionals, només quan jo era a Nova York, i sense escriure’ns ni telefonar-nos després, com ara que fa una eternitat que no en sé res ni sabria on trobar-lo. Tant se val! Continuem sent grans amics i ell ho sap. Amics de conversa i amics de silencis i fum. Mai no hi havia res sexual, però sí molt sensual al nostre entorn. Però aquella nit de Sleep a St. Mark’s, sí. No em fa vergonya ni pudor explicar que 5 hores i 21 minuts de performance i projecció han de servir per a moltes coses. Sentir-te ingràvid en el temps, sentir-te inclòs durant un resplendent segon de l’art al cor d’Andy Warhol i John Giorno, i haver aprofitat els matalassos i llençols de cotó per acariciar-nos, i afegir-hi dues bellíssimes... explosions (en anglés en diuen to cum).

Sí, ja ho sé. Això sona a exhibicionisme. Però no tothom pot dir que ha format part d’una instal·lació de Giorno i Warhol de manera tan activa, com aquella irrepetible, espontània i infinita demostració d’afecte i respecte mutu. Gràcies, Evan, siguis on siguis avui dia, i bona sort, bon amic!

Per cert, una bogeria més. Caminant pels carrers de Manhattan cap a casa ja molt tard tots dos, vam cantar i mig ballar una peça sensacional d’un musical de Leonard Bernstein que es diu Wonderful Town. Un musical que explica la història de Mi hermana Elena, i que en l’original teatral va estrenar la grandíssima Rosalind Russell. “Conga!”, es diu aquell número fantàstic amb balls de Donald Saddler. No ens en recordàvem ben bé, de tota la lletra, però sí el ritme, la melodia, el moment de cridar “Conga!”, i el cop de malucs que ni Mickey Rooney hauria millorat. Potser li semblaria massa infantil a l’artista de la Factory! Potser ens hauria fet una Polaroid! Jo tinc una selfie visible en els meus records, al cor d’aquella nit, i quan visiti l’exposició de CaixaForum sé que hi trobaré, tard o d’hora un acrílic amb els volums exactes d’aquells monuments als cowboys solitaris.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.