L’
obra, basada en el llibre Instruccions per fer-se feixista de la sarda Michela Murgia (Empúries, 2019), es basa en un autor personatge presumptament defensor del feixisme que és tot ironia. És més fàcil transmetre aquesta ironia com a autor que com a actor?
—Com a autor no sé fins a quin punt és fàcil, però m’imagino que el treball que haurà fet per escriure-ho no està allunyat del que hem fet nosaltres. En Miquel Górriz, el director, va proposar que jo no em posés directament en la pell d’una feixista, que no fes el personatge, sinó que fos la Mercè Aránega que està interpretant aquesta dona que es converteix en feixista. I aleshores, d’alguna manera, això ens ha permès posar-hi tanta ironia i tant d’humor —àcid, evidentment— com hem volgut. Algú ha dit que és un humor que fa por.
—És cert.
—El cas és que a partir d’aquest plantejament hem utilitzat tota la bateria d’eines que et pot donar una obra humorística, amb molt contacte amb la gent. L’autora, a l’obra, apel·la molt poc a la gent. Ella fa la seva conferència. En canvi, l’adaptador de la novel·la al teatre, en Sergi Pompermayer, va arribar a la conclusió, parlant també amb en Miquel Górriz, que calia molt contacte amb el públic i fer-lo partícip. D’una altra manera es podria fer avorrit: podria ser una mena de conferència tècnica. Es tractava de teatralitzar-lo i en Pompermayer ho ha fet molt bé.
—Per tal de ser més impactant, la nova feixista que vostè representa explica que tot va començar quan va pronunciar una frase que tots hem dit alguna vegada: “Tots els polítics són iguals”.
—...i després que “se li hauria de fer un test d’intel·ligència a la gent abans de votar”. És en aquell moment que diu “Hosti, què acabo de dir”. I és quan li regalen el llibre Instruccions per fer-se feixista... És molt trampós el feixisme; de tot diu només la part bona: serà fantàstic perquè mai més ens caldrà anar a votar (però sempre haurem de fer cas del que diu una sola persona); serà molt econòmic perquè no s’hauran de pagar diputats ni senadors (però què ens costarà això realment?)... I defensa que ha de tornar el patriarcat, perquè, abans, a les dones no se les atacava tant, perquè es quedaven a casa a la cura dels fills: tot això d’ara passa perquè les dones som més lliures i sortim al carrer. I tant. Però és que jo no em vull quedar a casa; jo vull sortir al carrer, com els homes!
—Aquest discurs antifeminista del personatge (en el fons feminista) és el que vostè descarrega més torrencialment sobre el públic.
—Perquè qui ho ha escrit és una dona i és una dona feminista. I la gent riu, però és que és brutal el que pot arribar a dir una dona feixista: el que arriba a dir una dona sobre les altres dones (sobre les dones que volen l’alliberament de la dona, no sobre les que es queden a casa), i sobre les que reclamen l’alliberament sexual, que acaba parlant de feminazis i maricons —en llenguatge feixista.
—L’obra vol fer sentir certa incomoditat en tots els espectadors: fer-los pensar, en algun moment, que tots guardem la llavor d’un feixista en potència?
—Evidentment, però és això el que diu Michaela al final del llibre: ara no us relaxeu; ara no us penseu que hem rigut una estona junts i ho hem passat molt bé, però que tornem a estar nosaltres, els demòcrates, aquí, i els feixistes allà. No és així. Hem de reflexionar sobre el que hem parlat i quantes —en un moment de ràbia, de tristesa, de pèrdua— no hem pensat alguna vegada com ells. Perquè també ho diu molt clarament: el feixisme és un mètode, no una ideologia. Pots ser feixista i pots ser de dretes o d’esquerres. Murgia posa l’exemple de la Rússia de Putin. I la posa com a exemple de feixisme, perquè hi ha una persona que ho decideix tot. I és clar que aconsegueix un govern estabilíssim...
—I alguna guerra, també...
—Sí, és clar.
—De tant en tant se senten rialles una mica nervioses...
—Entre el públic?
—Sí.
—I tant. I alguns “oooh” també. I riure de veritat també. Perquè de vegades provoques al públic. Es tracta de donar una de freda i una de calenta. Riure tota l’estona no pot ser. Però tampoc pot ser que es quedin tota l’estona clavats a la cadira —potser sortiríem tots amb una llaga a l’estómac.
—El text incomoda també l’actriu, en certa manera. L’incomoda a vostè?
—Sí, de vegades sí. Jo soc molt conscient que no soc jo. I el que em coneix sap perfectament que no soc jo, però, com que no és un personatge, com que surto de la Mercè Aránega, alguna cosa dintre meu diu “això no ho pots fer tan bèstia”, però em sobreposo i ho faig tan bèstia com puc. Jo estic fent un personatge, però m’utilitzo a mi mateixa com a personatge: com si la Mercè Aránega s’hagués transformat en feixista. I de vegades això costa, davant de 300 persones. Però tot sigui perquè se’n vagin de nou al forat on estaven amagats.
—Creu que obres com aquesta serveixen per aturar d’alguna manera l’extrema dreta?
—La finalitat d’aquesta obra no és anar contra el partit polític concret, sinó fer que tothom que veu aquesta funció faci una mica examen de consciència del perquè han arribat fins aquí, què els hem permès, aquelles coses que no hem criticat perquè hem pensat “ah, bé, no passa res”, “en això tenen raó”. Així és com de mica en mica hi han anat entrant. I no te n’adones i ja els tens a casa o al costat... Gràcies a Déu que a les eleccions han fet una bona baixada. Però l’independentisme també, per culpa del vot útil...
—Com al llibre de Michela Murgia, a l’obra de teatre es comparen els termes que ha de fer servir la democràcia i els que fa servir el feixisme (responsabilitat/culpa, simplificació/banalització, etc.). Vostè ha après res sobre el feixisme amb aquest paper?
—He après sobre mi, sobre el perill de banalitzar algunes coses que no s’han de banalitzar. Sí. Aquestes cessions que de vegades fas (“Ah, mira, això tampoc està tan malament”). Sobre el feixisme he après que és un mètode, un comportament...
—Havia fet mai un monòleg d’aquestes característiques?
—No havia fet mai un monòleg com a monologuista. Havia fet tres monòlegs més, però sempre hi havia una quarta paret, mai no hi havia hagut interrelacions amb el públic. En canvi, aquí sí. Això és un monòleg tipus Stand up comedy i està muntat així. Això és una de les coses que em feia més por, perquè tinc una carrera molt llarga i això no ho havia fet mai.
—Crec que està combinant l’obra amb un rodatge ara mateix. Em pot dir quin?
—Sí, és una sèrie que es dirà Jo mai mai,sobre uns adolescents que estan de colònies i els passen coses. Pot ser molt maca. Jo tinc un paper molt petitet. És de la productora Abacus, que entra en el terreny audiovisual.
—Vostè ha treballat en teatre, cine i televisió. La combinació d’uns i altres és la manera de viure de la interpretació en aquest fràgil ecosistema català?
—Sí, però en l’ecosistema català ara hi ha molt poca imatge. La gent que vol fer audiovisual té representants que treballen a Madrid. Aquí hi ha molt poca cosa: un fulletó i un parell de sèries petitetes, de vuit o deu capítols l’any. Aquí és impossible viure de la imatge. I de cine, ni parlar-ne. Però jo fa temps que faig bàsicament teatre.
—La majoria de les produccions són a Madrid?
—Sí, però jo, a la meva edat, no me’n vull anar a Madrid. Estic molt bé aquí. Potser sí que tindria més feina si hi tingués un representant. Però em fa mandra haver de buscar jo aquests papers. No seré jo qui vagi a buscar càstings, etc. Em fa molta mandra. Ja tenim una edat.
—Al teatre se la veu molt activa.
—Sí. I estic treballant molt. •