El fracàs dels tres partits independentistes a les generals de diumenge era previsible. Era previsible que, si renunciaven a defensar un projecte de república catalana a Madrid i ho sacrificaven tot a aturar Vox, una part de l’independentisme es quedaria a casa i l’altra optaria per fer això mateix, frenar Vox, tot votant a qui té capacitat per fer-ho. I aquests no són ni Junts per Catalunya, ni Esquerra Republicana de Catalunya ni la Candidatura d’Unitat Popular. Perquè si quan t’ha tocat plantar cara a l’Estat t’has fet enrere, t’has lliurat a la policia, has desmantellat l’autogovern de Catalunya i has violat la sobirania del Parlament, quan cridis que ara ve una bèstia més ferotge la gent no et votarà a tu, ovelleta mesella, sinó al llop que t’ha sotmès. I aquest llop ha estat, ni més ni menys, que el govern espanyol més progressista de la història.
El fracàs dels tres partits independentistes a les generals de diumenge era previsible. Era previsible per al politòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra Toni Rodon, que ho va advertir en aquest setmanari i a Vilaweb; per a Pilar Carracelas, Ot Bou Costa o servidora. Qualsevol acadèmic, periodista o activista fora de l’òrbita dels tres partits sabia que era previsible. El problema és que la parasitació que el sistema polític català fa de la societat civil, la universitat i els mitjans de comunicació implica que són pocs els que estiguin en les condicions de denunciar-ho. Que uns partits que s’han convertit en empreses de col·locació exerceixin la lògica del xantatge, primer amb els presos i ara amb Vox, per seguir fent que els electors els votin i així seguir donant feina als seus era esperable. El que ha fallat és que el clientelisme i les complicitats entre partits i sectors del periodisme, la universitat i l’activisme ha debilitat la capacitat d’aquests tres àmbits d’exercir de contrapoder, i s’han convertit en una esfera més de la bombolla d’autocomplaença que és el sistema polític català.
La CUP, per la seva tradició de mobilització popular i pel canvi de rumb que van prendre en aquestes darreres generals –al meu parer poc ambiciós, fet que els ha condemnat a la irrellevància a Madrid– no acaben d’encaixar en la lògica més extractiva del sistema de partits. Per exemple, en el moment d’escriure l’article, Albert Botran i Mireia Vehí són els únics representants independentistes que han dimitit, cosa que els honra. Tanmateix, veure militants i persones properes al partit arribant a la conclusió, la nit electoral, que el problema de la pèrdua de representació al Congrés és que la gent vota malament mostra fins a quin punt el despotisme il·lustrat que es desprèn de l’autocomplaença també fa forat en aquest sector. Esperem, doncs, que la refundació de l'organització anunciada dimarts serveixi per corregir-ho i perquè la CUP sigui la força política i popular que el país necessita que sigui.
Les eleccions generals han tornat a demostrar, un cop més, que el fracàs de l’independentisme és el resultat de la seva autocomplaença, i també de la seva espanyolització. Si no recuperen la perspectiva nacional, els feminismes, antirracismes, moviments LGTBI, antifeixistes i de classes populars catalans seguiran sent un instrument al servei del poder espanyol, car faran bo el dilema que les dones, persones LGTBI, racialitzades, antifeixistes o de classe baixa hem de renunciar a la nostra catalanitat per sobreviure. Sense una perspectiva feminista, LGTBI, antiracista, antifeixista i de classe, l’independentisme majoritari no aconseguirà crear un projecte nacional efectiu, perquè no donarà resposta a les necessitats de la majoria de catalans. Tampoc bastirà un projecte nacional viable, en excloure la majoria de catalans. Que la clau de la governabilitat a Espanya la tingui Junts per Catalunya, el partit que històricament més ha comerciat amb la submissió de la nació, i que actualment empara maltractadors de dones, mostra el fracàs de no tenir ni un punt de vista nacional en les lluites socials ni un punt de vista social en la lluita nacional.
Les eleccions generals han tornat a demostrar, un cop més, que la derrota de l’independentisme és el resultat de la seva autocomplaença, la seva espanyolització i també de la seva manca d’estadistes. Per obra i gràcia del realisme espanyolista –la creença que la independència de Catalunya tan sols és assolible mitjançant l’exercici de l’espanyolisme polític i cultural– i de la lògica pseudodemocràtica que genera el fet d’haver de votar sí o sí a als partits independentistes per evitar una opressió espanyolista major, els partits no necessiten tenir ningú amb sentit d’estat i que es degui al seu poble. L’únic polític amb sentit d’Estat que hi ha a Catalunya és Ada Colau, disposada a sacrificar la seva dignitat política els cops que faci falta per garantir que Espanya segueixi sent una, grande y libre.
L’independentisme té múscul al carrer i gestors eficients, i ha deixat palès que a totes les formacions hi ha gent treballadora i amb voluntat de servir el país. Les eleccions generals han tornat a demostrar, un cop més, que li falta un projecte polític i uns líders que se’l creguin per aprofitar tot aquest sotabosc i materialitzar la república catalana. De cara a properes eleccions, i si les coses no canvien, caldrà seguir retirant el suport als partits independentistes per pressionant-los a què facin el canvi que el país necessita, però també s’haurà de bastir alternatives per donar resposta al descontentament i evitar que sigui una mera reacció que alimenti el xup-xup reaccionari que es cou en el sí del moviment. L’independentisme necessita acció, i si els partits no la proposen, l’haurem de crear nosaltres. Recuperant la funció de contrapoder de la societat civil, els mitjans, la cultura i la universitat, proposant projectes de país que sàpiguen mobilitzar el sotabosc per fer de Catalunya una nació de facto sobirana. Tot facilitant que floreixin lideratges que o bé penetrin dins dels partits o bé, exhaurides les esperances, en creïn de nous.