En un dibuixant de còmic, la depuració de l’estil —tant en el dibuix com en els guions— pot ser molt més evident que en altres disciplines, com la literatura o el cinema. El dibuixant Francisco Ibáñez, mort el 15 de juliol passat, va esdevenir un autor tan prolífic—de vegades gràcies al treball de col·laboradors— i tan longeu que només recordem d’ell els seus personatges més consolidats, amb l’estil perfeccionat en dècades de treball i una fórmula inesgotable per construir aventures. Però Ibáñez en va tindre molts més i no sempre els més coneguts van ser com els coneixem.
Els personatges més universals d’Ibáñez, Mortadel·lo i Filemó —molt populars a Alemanya i traduïts a vint idiomes més, inclòs el català—, van començar la seua època daurada el 1969, amb la primera aventura monogràfica, El sulfat atòmic, i va perdurar durant dècades, tot i que els últims àlbums poden traspuar un cert esgotament. No és tan estrany si tenim en compte que l’últim, Mundial 2023, és el que fa 220 (quatre per any, de mitjana). Però és que Mortadel·lo i Filemó, Agència d’informació havia començat a publicar-se onze anys abans d’El sulfat atòmic, concretament el 20 de gener de 1958, fa 65 anys.
Al llibre El universo de Ibáñez, amb textos d’Antoni Guiral (Bruguera, 2018), hi surten exemples de les primeres historietes. Mortadel·lo era pràcticament igual: calb, ulleres rodones sobre el nas prominent i enfundat en un vestit negre de coll emmidonat (tot i que sempre portava un paraigua i un estrany barret en forma d’albergínia d’on es treia les disfresses). Per contra, Filemó no havia trobat encara el seu tret més definitori (els dos pèls del cap) i portava barret, fumava en pipa i vestia una indefinible jaqueta clara. L’estil d’aquesta etapa és més semblant al de Vázquez (dibuixant d’Anacleto, agente secreto i Las hermanas Gilda, entre d’altres) per encàrrec de l’editorial.
Però els dubtes també són evidents en el guió. Per exemple, en algun cas Mortadel·lo rep el cognom Pi, quan és sabut que aquest ha acabat sent el conegut cognom del seu cap: Filemó Pi.
Les seues aventures, amb les reunions amb el Súperintendent Vicent, els conflictes amb el professor Bacteri, les entrades secretes de l’oficina central de la TIA, els sabatòfons, els gats escaldats, els ratolins omnipresents i aquell llenguatge jeroglífic d’insults i malediccions tan entenedor i universal, es van vendre com a xurros; els seus àlbums van ocupar els prestatges més baixets de les biblioteques —els més accessibles als menuts— i van impulsar una indústria editorial potent. A Alemanya, Mortadel·lo i Filemó es van vendre com a Clever & Smart; a Grècia, com a Antirix i Symphonix; al Japó són Moto i Firu; els flamencs els coneixen com a Paling i Ko i els portuguesos, com a Mortadelo i Salaminho.
L’humor crític però amable; amb un punt surrealista però comprensible; molt visual i efectistament absurd va atrapar milions de lectors, infants i adults, més enllà de fronteres i llengües. Però la fórmula era, lògicament, finita. Tot i que comptava amb un equip de col·laboradors ocults —com Juan Manuel Muñoz, que ha fet els acabats dels dibuixos d’Ibáñez durant més de tres dècades, però va restar anònim fins al 2019, segons explicava l’Ara—, les aventures de Mortadel·lo i Filemó no han pogut evitar una certa reiteració. Per exemple, el 2015 es va publicar El tresorer, al voltant de la corrupció del Partit Papil·lar (sic), amb un protagonista ben bé igual que Bárcenas. A pesar de l’atreviment de la proposta —que després es desinfla—, l’àlbum no fa crítica punyent, sinó que repeteix una vegada i una altra un parell de fórmules típiques dels Mortadel·los. Una és coneguda per tots: Mortadel·lo proposa un pla a Filemó; ell li fa cas; el pla surt malament; Filemó rep galtades dels enemics; Filemó persegueix Mortadel·lo (“Ja et daré jo ..., ja et daré jo...”) mentre li llança objectes mortífers que l’altre esquiva tot fugint disfressat d’algun animal que no ve al cas: cargol amb patinet, gasela, estruç o el que calgui. Aquesta estructura es repeteix —fins i tot visualment, vinyeta per vinyeta— diverses vegades cada dues planes.
José Luis Martín ha explicat sovint que renyava Ibáñez perquè produïa massa en comptes de preparar un sol àlbum l’any, com feien Uderzo i Goscinny amb els Astèrix: un sol àlbum que fora l’esdeveniment de l’any en historieta còmica. Però la productivitat d’Ibáñez —o el ritme marcat per la indústria— no ho van fer possible. Perquè, a més a més, Ibáñez no es va limitar a Mortadel·lo i Filemó. Ni tan sols a la família que coneixem formada per Pepe Gotera i Otilio, la família Trapisonda, Rompetechos i els habitants del número 13 de la Rue del Percebe; també va crear una sèrie de personatges oblidats que llibres com El universo de Ibáñez d’Antoni Guiral rescaten.
“El doctor Esparadrapo y su ayudante Gazapo” és una parella creada el 1964. Són la traslació de Mortadel·lo i Filemó a una consulta mèdica, amb un infermer amb iniciativa que, com el seu nom indica, no encerta ni un sol cop: els equívocs lingüístics i alhora absurds —com el pacient que vol un pont perquè li ha caigut un queixal i li construeix literalment una obra d’enginyeria— són continus. És el joc del pallasso llest i el fava.
“Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio” és una història posterior, amb certs paral·lelismes també amb el Doctor Esparadrapo. La diferència és que Gotera i Otilio es van convertir en referent de la paròdia dels obrers del temps del franquisme i el Doctor Esparadrapo només va sobreviure cinc historietes (la primera a la revista Tio Vivo, les altres quatre, a Pulgarcito). En canvi, el paleta i el manobre més famosos de l’època allargarien la seva vida laboral fins al 1986.
“Doña Pura y Doña Pera, vecinas de la escalera” també van nàixer el 1964 a Tío Vivo, però van sobreviure només quatre historietes. Aquí coincideixen a l’escala una velleta adorable i la seua veïna xafatolls que sempre paga cara la seua xafarderia. És la versió castissa de la dita anglesa “Curiosity killed the cat” (‘la curiositat va matar el gat’). Curiosament, Ibáñez estableix una baralla paral·lela entre les dues mascotes de doña Pura i doña Pera, un gat i un lloro. Aquesta guerra de mascotes ja havia nascut, el 1961, a la 13 Rue del Percebe. Al terrat de l’edifici més famós de la història del còmic, sempre hi ha un ratolí espavilat que sotmet un gat a tota mena de tortures.
Un dels primers personatges d’Ibáñez, i un dels més oblidats, és Don Adelfo, un barbut que va nàixer el 1958 al número zero de la revista Can Can (que es va regalar amb la revista DDT). Hi va aparèixer cada setmana fins al número 13 i després en setmanes alternes fins al 89. Don Adelfo repartia consells amorosos de dubtosa efectivitat i pitjors conseqüències, una mena d’Elena Francis (el consultori sentimental radiofònic) tronat i peripatètic. Aquell mateix 1958 van nàixer també La família Trapisonda, Mortadel·lo i Felisa i Colás, un matrimoni de pagesos de dues històries de vida.
Entre els personatges que només van viure una historieta hi ha “Cabeza de ajo, el penúltimo navajo”, un western humorístic que es reia dels indis al DDT 599 de 1962. Potser algú amb sensibilitat ètnica va aturar aquella història que ara només es podria interpretar com a racista. La mateixa sort va tindre "el xèrif de Porra City" (Tio Vivo, 1965). Les seues primeres frases no prometien res de bo: “Bé, encara no sé què he vingut a fer a aquest poble. Però quan a Calzon City em van dir que me n’anés a la porra, per alguna cosa seria”. •