A vegades és útil fer un canvi de perspectiva: “La nostra pèrdua és un guany per a altres animals i plantes”, escriu el britànic Peter Frankopan en el seu nou llibre. Aquest catedràtic d’Història Global de la Universitat d’Oxford és considerat una estrella del rock de la historiografia. Temps enrere, havia estudiat l’Orient Mitjà i les rutes de la seda, però ara, en el seu nou llibre, exposa com els patrons climàtics i meteorològics han transformat el món des de l’inici dels temps i com els éssers humans han explotat la natura i han alterat el clima. En una entrevista per videoconferència, Frankopan, de 52 anys, salta animadament per 4.600 milions d’anys d’història de la Terra.
—Senyor Frankopan, com ha acabat vostè, que és expert en Història Global, analitzant dades històriques sobre el clima?
—D’una banda, pel fet de ser fill dels anys setanta, vaig créixer amb aquest tema; em van marcar qüestiones com la pluja àcida, el forat de la capa d’ozó i catàstrofes mediambientals com la de Txernòbil. De l’altra, l’escalfament global i el consum de recursos formen part dels reptes existencials de la nostra època. Com a historiador, volia esbrinar com ens ho hem fet per arribar a un punt en què els científics parlen d’una sisena extinció massiva.
—El seu viatge en el temps posa de manifest que el clima ha canviat de manera regular al llarg de la història, també sense l’acció humana. El seu llibre serveix arguments en safata als negacionistes climàtics?
—Vivim en un món lliure, en què un no té per què creure que el món és esfèric. Molta gent ho nega. I no són pocs els que pensen que és normal tenir temperatures de gairebé quaranta graus als Alps. En efecte, el clima també ha canviat sense l’acció humana. Ara bé, per als dos mil·lennis previs a la Revolució Industrial no hi ha proves concloents de períodes càlids o freds a tot el planeta, i en canvi avui dia sí: l’escalfament global afecta el 98 % de la superfície planetària. No fa gaire a l’àrea de Death Valley, als Estats Units, s’han registrat temperatures de 52 graus i a l’Iran, de 51,5 graus. I a l’estiu del 2022, el Rin, a Alemanya, es podria dir que va desaparèixer en alguns punts. S’ha de ser agosarat per afirmar que això és completament normal.
—Vostè compara l’arribada de l’home a la natura amb uns convidats maleducats que arriben a l’últim minut, fan escàndol i després desendrecen la casa.
—Aquesta imatge l’he manllevat d’un amic que una vegada va dir que els britànics ens havíem comportat, respecte a la UE, com uns convidats que s’estan en un racó durant una festa, la critiquen i, així i tot, s’hi queden massa estona. El que vull dir amb això és que els primers humans moderns –des d’un punt vista anatòmic– apareixen fa uns 500.000 anys. Per tant, hi hem sigut durant un període molt curt de la història del nostre planeta. I al mateix temps, els textos més antics ja alertaven de la destrucció del medi ambient.
—Quins?
—“Viu en plena harmonia amb la natura”, diu el text hinduista Yajurveda, compost fa uns tres mil anys; i trobem exhortacions semblants a l’Alcorà, la Torà i la Bíblia. També la gran epopeia de Guilgameix, que té més de quatre mil anys d’antiguitat, alerta de les sequeres, que és conseqüència de la tala de boscos, i insisteix que és decisiu portar una vida en harmonia amb la natura. Tanmateix, des del principi hem viscut per damunt de les nostres possibilitats.
—Quins elements li permeten saber com era el clima abans de l’inici de les cultures escrites?
—Trobem informació sobre això, per exemple, en bosses d’aire acumulat en nuclis de gel de Groenlàndia i l’Antàrtida o també a les glaceres dels Alps. I a part d’això, en els anells dels arbres, closques de marisc, llavors carbonitzades, residus alimentaris digerits o pol·len petrificat.
—Segons el paleoclimatòleg William Ruddiman, l’ésser humà ja influïa en el clima fa uns cinc mil anys.
—Les dades d’arqueologia climàtica indiquen que a partir d’aquell moment va expulsar-se a l’atmosfera una quantitat significativament més alta de CO2 i metà, fet que podria tenir a veure amb la intensificació del cultiu de l’arròs a la Xina, però també amb la crema de boscos. El que és clar és que, en el moment en què van crear-se les primeres ciutats, van transformar-se els hàbitats ecològics de plantes i animals. I això mateix s’aplica als agents patògens. Com més es movien les persones, més comerciaven i més es relacionaven les unes amb les altres, més augmentaven també les possibilitats que s’escampessin malalties.
—En quin moment les transformacions climàtiques van fer trontollar societats?
—En cap període el clima sol ha estat responsable de l’ascens o la caiguda d’una societat. La seva funció ha estat més aviat fer com d’una mena de catalitzador que reforça problemes existents. En aquest cas, els perjudicats han estat sempre sistemes polítics jeràrquics i centralitzats amb grans ciutats i unes fortes diferències socials, que explotaven tant la natura com altres persones i que no contenien la seva elit.
—Per exemple?
—Fixi’s en Angkor, l’històric reialme dels khmers a Cambodja, amb els seus més de mil temples. Angkor necessitava una quantitat ingent de mà d’obra per alliberar canals, embassaments i vies fluvials de fang i pedres; les infraestructures podien quedar destrossades de seguida si la població disminuïa a causa de l’emigració o altres circumstàncies. El canvi constant entre llargues sequeres i períodes amb fortes precipitacions monsòniques va provocar la caiguda d’aquell imperi altament complex.
—Angkor va ser víctima del seu propi èxit.
—Exacte. I permeti’m que afegeixi també que els historiadors, si bé ens encanten els castells i les piràmides i sovint observem la seva caiguda amb nostàlgia, oblidem amb facilitat que, en general, per a la població explotada i per a la natura és més aviat avantatjós. El clima, per cert, també va suposar la perdició de Cleopatra.
—Com va ser això?
—L’any 43 abans de Crist va entrar en erupció el volcà Okmok, a Alaska, i durant mesos es van produir unes potents erupcions. Com a conseqüència d’això, van baixar de manera sobtada les temperatures al sud d’Europa i al nord d’Àfrica. A més, no van tenir lloc les habituals crescudes del Nil, fet que va provocar la pèrdua de collites, fam, epidèmies, inflació i inestabilitat política a Egipte. L’Estat va entrar en crisi, i Cleopatra va unir-se amb el comandant romà Marc Antoni per enfortir la seva posició. Va ser una bona tria, però Octavi, el futur August, se li va avançar i va conquerir Egipte. La caiguda de Cleopatra va permetre a Roma passar de ser una potència regional a una potència internacional.
—El profeta Mahoma, en canvi, es va beneficiar indirectament d’un canvi en el patró meteorològic al tombant del segle VI al VII, segons escriu vostè en el llibre.
—En aquest cas també hi entren en joc les erupcions volcàniques. Com a conseqüència d’unes erupcions ocorregudes al segle VI després de Crist, va baixar la temperatura i el clima fresc va afavorir la propagació de rates i puces. A banda de les guerres permanents entre romans i perses, va esclatar la pesta. D’aquella situació de crisi se’n van beneficiar Mahoma i els seus seguidors amb els seus avisos constants de la imminent fi del món. Allò va conduir a la propagació de la llengua àrab al nord d’Àfrica, a l’Orient Mitjà i més enllà, a més de la difusió dels costums i modes àrabs; i naturalment, de l’islam. Però la història hauria pogut anar per una via molt diferent.
—No sols les religions, sinó també grups més nombrosos (per exemple, el poble estepari medieval de l’Horda d’Or, originari de Mongòlia), han obtingut beneficis, segons vostè, de les alteracions climàtiques.
—A començament del segle XIII, a les estepes habitades pels mongols hi va haver unes precipitacions massives. Va créixer l’herba, es van estendre els prats de pastura i es van poder fer servir molt més intensament per a la cria de cavalls. Els cavalls eren com els Ferraris de l’era preindustrial: i van permetre a l’Horda d’Or, amb el seu capitost Genguis Khan, expandir-se en poc temps i conquerir països molt allunyats.
—Hi ha un clima que sigui ideal per a l’ascens d’una societat?
—Les condicions perfectes són les que hi va haver durant l’“època càlida romana”, des de, si fa no fa, l’any 100 abans de Crist fins a, aproximadament, l’any 200 després de Crist; o durant l’“anomalia climàtica medieval”, és a dir, entre el 900 i el 1250. Aquestes van ser fases amb un temps més càlid que de mitjana, però sobretot amb unes condicions climàtiques estables. L’estabilitat és la clau de l’èxit, sobretot en les societats preindustrials, en què els Estats es basaven en la producció agrícola i el comerç.
—Al llarg de la història, els xocs climàtics no tan sols han provocat crisis estatals, pandèmies i períodes de fam, sinó també atacs contra les minories.
—Com han demostrat alguns estudis, la probabilitat que es produïssin assalts violents contra els jueus augmentava quan, en el quinquenni anterior, el període de vegetació havia estat inusualment fred. En altres llocs, per exemple a l’Egipte del segle XIV, els bocs expiatoris del fet que el Nil no fes la crescuda habitual i que, per tant, empitjoressin les condicions de vida van ser els cristians. Els historiadors també han vinculat les caces de bruixes massives dels segles XVI i XVII amb el canvi climàtic i les baixes temperatures durant la Petita Edat de Gel, així com amb successos meteorològics extrems com pedregades i inundacions.
—Segons vostè, fins i tot la Revolució Francesa es deu en part a alternacions del clima. En quin sentit?
—Va tenir lloc al final de la Petita Edat de Gel. Després d’un hivern fred i dur, el del 1787-88, a França va haver-hi una primavera tardana i humida, els preus del gra van enfilar-se. Unes fortes tempestes amb una calamarsa gegant van empitjorar la situació. Els pobres passaven gana i van protestar contra les elits, cosa que va desembocar en la revolució i el derrocament del rei.
—Però la gran fita històrica que fa més de 250 anys va iniciar els debats actuals sobre el canvi climàtic causat per l’home va ser la Revolució Industrial, que va començar al Regne Unit.
—En efecte. Va fer enfilar el consum de combustibles fòssils de manera dràstica, fet que va provocar un fort augment de les emissions i l’escalfament del planeta. En els 800.000 anys previs a la Revolució Industrial, hi havia hagut 250 molècules de CO2 per cada milió de molècules d’aire. El 2022 aquesta proporció havia augmentat a més de 408 partícules. Aquest nivell no s’havia assolit des del pliocè, fa més de tres milions d’anys.
—“L’ètnia blanca és el càncer de la història”, va escriure Susan Sontag als anys seixanta. I afegia que havia “alterat l’equilibri ecològic del planeta i ara amenaça l’existència de la vida mateixa”. Sense nosaltres, els europeus, no hi hauria crisi climàtica?
—El problema no és el color de la pell; són els imperis, que en qualsevol època històrica han actuat d’una manera semblant. Sigui l’imperi d’Alexandre el Gran, els maies o la dinastia Han a la Xina: tots els imperis s’expandeixen i sotmeten la natura; una elit racista situada al centre s’enriqueix a costa de la gent de la perifèria. Els europeus senzillament hem fet això fins a l’extrem, amb les conseqüències que tots coneixem. A parer meu, suposen un perill encara més gran per al clima mundial els volcans.
—Per què?
—Sempre ens imaginem les erupcions volcàniques com una aventura romàntica de Hollywood en què un heroi salva la seva estimada. Però, en realitat, a l’antiguitat les erupcions podien estendre’s al llarg de mil·lennis i han transformat la vida a la Terra de manera radical des de l’inici dels temps. Hi ha esdeveniments més recents –com l’explosió del volcà de Santorini, cap al 1600 abans de Crist– que van ser enormes: fets com aquell van tenir la força explosiva de dos milions de bombes com la d’Hiroshima. L’erupció podria haver contribuït a propagar el virus de la verola, que en els últims tres mil anys ha matat centenars de milions de persones. L’erupció del Tambora, a Indonèsia el 1815, va ser el causant de “l’any sense estiu”: temperatures baixes, pèrdua de collites i fam. Just després d’aquesta catàstrofe natural va ser quan Mary Shelley va escriure Frankenstein.
—Quina probabilitat hi ha que tingui lloc una erupció volcànica devastadora en un futur?
—Hi ha nous estudis que indiquen que aquesta mena d’erupcions estan relacionades amb el desgel de les glaceres i l’augment del nivell del mar, però també amb l’extracció desmesurada d’aigües subterrànies. La pregunta no és si es produiran aquesta mena d’erupcions volcàniques, sinó quan.
—I què comportarien?
—Una erupció d’aquestes dimensions expulsaria unes quantitats immenses de cendra i gasos a l’atmosfera, les temperatura baixarien de sobte, es perdrien collites i moririen plantes, animals i persones. Tota la discussió entorn del canvi climàtic ja no valdria per a res.
—Aquesta mena de successos serien terribles, però podrien evitar el col·lapse climàtic?
—Les coses no són tan senzilles. Fa segles que coneixem el perill del canvi climàtic provocat per l’home. Cap a la meitat del segle XVIII, Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels Estats Units, va explicar que les temperatures es tornarien més suaus com a conseqüència de la desforestació. I els fonaments de l’efecte hivernacle són coneguts com a mínim des de finals del segle XIX.
—Per què la humanitat no ha reaccionat abans?
—Potser, entre altres coses, perquè els historiadors no hem fet prou bé la nostra feina? Estàvem massa ocupats explicant històries d’esposes de reis anglesos, grans líders i batalles importants, i ens hem fixat massa poc en tempestes, inundacions o períodes de sequera. Ens entusiasmava el progrés tècnic i érem tan crèduls que ens pensàvem que els éssers humans sempre troben una sortida a les situacions desesperades. Em fa molt mal adonar-me de les nombroses oportunitats perdudes.
—Vist en retrospectiva, amb el final de la Guerra Freda s’hauria obert la possibilitat d’actuar conjuntament a escala mundial contra l’escalfament del planeta.
—Va passar el contrari: amb la caiguda del mur de Berlín va començar una gran festa. Durant les tres dècades posteriors al 1990, s’ha quadruplicat el volum de l’economia mundial. La globalització, accelerada a gran velocitat, ha sigut meravellosa per a molta gent, però ha tingut el seu preu. Des del 1998 s’han cremat més de la meitat de tots els combustibles fòssils.
—Quines lliçons extreu de la història climàtica i de la interacció humana amb la natura de cara al futur?
—Mirar enrere ens ensenya, d’una banda, com de vulnerables som i com de vulnerables són els ecosistemes; i que hi ha punts d’inflexió que poden transformar la vida en poc temps de manera radical. D’altra banda, estudiar el passat ens mostra que com a espècie som molt bons identificant problemes i abordant-los. Tanmateix, no podem oblidar que no som més que un animal biològic; això sí, l’únic que menja massa i després va a córrer al gimnàs. I que ha obviat durant molt de temps que les seves accions tenien conseqüències. Hem provocat un incendi al nostre món sense ser conscients de les conseqüències que això tindria.
—El seu to és bastant d’activista. On s’acaba l’historiador i on comença l’ecologista militant?
—[Riu.] Com que soc historiador, també soc automàticament un pedagog. La meva missió és fer que la gent obri els ulls, provocar, aportar el meu granet de sorra perquè per fi canviï alguna cosa. Per cert, no sé si sap que per fabricar uns texans calen 7.500 litres d’aigua... Tanta com la que una persona necessita per beure durant set anys.
—Senyor Frankopan, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d'Arnau Figueras