El passat dimecres, el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) emetia una sentència clarament desfavorable per als interessos dels eurodiputats catalans a l’exili. Especialment per a l’expresident Carles Puigdemont i per l’exconseller Toni Comín, acusats de malversació agreujada, un delicte amb el qual el Tribunal Suprem els pretén imposar fins a 12 anys de presó. Clara Ponsatí, també exconsellera, té una causa per desobediència que no comportaria presó, tot i que contra ella hi ha una ordre de detenció a l’Estat espanyol per forçar-la a declarar davant Pablo Llarena, després que s’hi negara el passat 24 d’abril.
La sentència del TGUE era la resposta a l’aplicació del suplicatori demanat pel magistrat del Suprem, l’esmentat Pablo Llarena, perquè el Parlament Europeu li permetera reactivar les euroordres per a extradir els diputats. Per evitar aquest desenllaç, la defensa dels eurodiputats, exercida per l’advocat Gonzalo Boye, havia plantejat un seguit d’irregularitats en el procediment del suplicatori tramitat a l’eurocambra amb la finalitat d’invalidar-lo.
Concretament, la defensa dels eurodiputats a l’exili denunciava irregularitats per la parcialitat dels qui van tramitar el suplicatori. D’una banda, Adrián Vázquez, president de la Comissió d’Afers Jurídics, és eurodiputat per Ciutadans, una formació en perill d’extinció –de fet ni tan sols concorrerà a les eleccions estatals del 23 de juliol– que ha centrat la seua trajectòria en l’anticatalanisme. El mateix Vázquez s’encarregava d’evidenciar la seua manca de parcialitat el mateix dia en què es coneixia la sentència, quan en una intervenció a RAC 1 acusava, amb to de menyspreu, els eurodiputats catalans de “fer el pallasso” i de ser uns “pàries”, justificant aquest insult pel fet de no estar integrats en cap grup europarlamentari.
D’altra banda, Angel Dzhambazki, eurodiputat búlgar, membre del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus –en el qual està integrat Vox–, ha exercit com a ponent durant la tramitació del suplicatori tot i haver participat en manifestacions ultres en què el càntic més corejat era el famós “Puigdemont a prisión”.
El TGUE, en canvi, davant aquests arguments, respon que “la rotació en igualtat de condicions de la funció de ponent no impedeix que siga designat un únic ponent per a examinar diversos expedients d’immunitat”. I, a més, “la funció de ponent s’encomana a un diputat que, per definició, no és políticament neutre”, i per tant “la pertinença del ponent encarregat de l’examen dels suplicatoris és, en principi, irrellevant per a l’apreciació de la seua immunitat”.
El mateix tribunal sí que reconeix que Dzhambazki forma part del grup europeu en el qual està integrat Vox, que “va promoure el procés penal contra els tres diputats” com a acusació popular, però “aquesta situació particular afecta els diputats que són membres del partit esmentat”, Vox, i “no es pot ampliar al conjunt de membres” del grup parlamentari europeu “només pel fet de compartir afinitats ideològiques”.
Els eurodiputats també havien plantejat la inviabilitat del suplicatori en tant que l’euroordre en què es basa ha sigut retirada pel mateix Pablo Llarena, sabedor que fracassaria en l’intent i pel fet que la reforma del Codi Penal va servir per a derogar la sedició. Una altra de les qüestions plantejades és l’acreditació de la persecució política des que la justícia belga, en el cas de Lluís Puig –exconseller de Cultura i exiliat a Bèlgica, acusat també de malversació i qui no compta amb la protecció de l’eurocambra, atès que no és eurodiputat–, deixara clar que el Suprem no és el tribunal competent per a tramitar les euroordres, perquè tampoc ho és per a portar els dirigents independentistes catalans a judici. En canvi, segons el TGUE, al Parlament Europeu “no li correspon analitzar la legalitat dels actes judicials espanyols, atès que aquesta competència és exclusiva de les autoritats nacionals”.
Per últim, els tres polítics catalans a l’exili denunciaven que el president del Parlament Europeu, el desaparegut David Sassoli, va rebutjar en primer terme –al desembre del 2019– el nomenament de tots tres com a eurodiputats perquè les autoritats espanyoles no havien notificat oficialment la seua elecció, atès que els volien obligar a jurar el càrrec a Madrid, amb l’evident intenció d’arrestar-los. Segons el TGUE, “la decisió d’empara sol·licitada” pels tres eurodiputats “no podia derivar en efectes jurídics obligatoris, de manera que la negativa” de Sassoli “no és recurrible”.
Un camí d’adversitats superades
Una sentència desfavorable no era, ni de bon tros, descartable. De fet, no és la primera vegada que els eurodiputats catalans a l’exili s’enfronten a una situació com aquesta.
A l’estiu del 2019, ara fa quatre anys, els eurodiputats electes Puigdemont i Comín no van obtenir les mesures cautelars sol·licitades al TGUE per poder acudir al ple en què es constituïa el Parlament Europeu de l’actual legislatura. Com es recordarà, la Junta Electoral Central els havia exigit, amb l’objectiu de detenir-los, jurar el càrrec a Madrid, i es van negar a reconèixer-los com a electes per negar-se a fer aquest tràmit. Antonio Tajani, president en funcions i membre del Partit Popular Europeu, també va contribuir a impedir que Puigdemont i Comín en prengueren possessió –Ponsatí ho va fer al gener del 2020, quan va ocupar un dels seients buits dels eurodiputats britànics una vegada es va fer efectiu el Brexit.
En aquell moment el TGUE va denegar les mesures cautelars demanades pels eurodiputats, entre els quals també hi havia Oriol Junqueras, aleshores empresonat preventivament i a qui també se li va denegar la presa de possessió del seu escó. En canvi, a finals d’aquell 2019, el TJUE, màxima autoritat judicial europea, va llevar la raó a l’altre tribunal. Aquesta decisió, conjuntament amb el reconeixement de la immunitat a Oriol Junqueras –sobre qui es va concloure que se li hauria d’haver permès accedir al seu escó, en tant que en el moment de la constitució de l’eurocambra encara no havia estat condemnat en ferm–, va habilitar Puigdemont, Comín i més tard també Ponsatí per a convertir-se formalment en eurodiputats sense haver de passar per Madrid.
Primera retirada de la immunitat i detenció a l’Alguer
No va ser l’única vegada en què el TJUE va corregir el TGUE. Ja al 2021, al març, el Parlament Europeu va tramitar i aprovar el suplicatori demanat per Llarena perquè els tres eurodiputats a l’exili perderen la immunitat i que el Tribunal Suprem poguera tornar a actuar contra ells per a obtenir-ne l’extradició. La defensa de Puigdemont, Comín i Ponsatí va demanar al TGUE l’anul·lació del procediment per considerar que havia estat farcit d’irregularitats, tal com s’ha explicat anteriorment, i va sol·licitar novament la immunitat de manera parcial.
Només quatre mesos més tard, al juliol, el TGUE va denegar aquesta concessió per considerar que cap dels tres no patia riscos de ser arrestat. Una percepció que es va evidenciar errònia, perquè al setembre Puigdemont va ser detingut a Sardenya només aterrar a l’aeroport de l’Alguer, quan visitava la ciutat per a acudir a unes jornades culturals. La petició de Llarena va ser descartada després que el president a l’exili passara una nit a la presó. El Tribunal d’Apel·lació de Sàsser va deixar en llibertat Puigdemont perquè calia que la justícia europea responguera a les prejudicials de Llarena, tal com va fer al gener d’enguany. Llarena sabia que havia d’esperar la resolució d’aquest procediment, però va mirar de provar sort. Una vegada més, sense èxit. Després d’aquell episodi, el TJUE va concedir la immunitat cautelar als eurodiputats, que el TGUE els va llevar amb la sentència del passat dimecres.
L’episodi de les prejudicials
La resposta a les prejudicials de Llarena afectava també l’exconseller de Cultura Lluís Puig, també a l’exili. Cal recordar que al juliol de l’any passat, l’advocat general de la Unió Europea, Ricard de la Tour, feia pensar que la batalla de l’exili es complicava quan plantejava l’exigència de presentar una càrrega provatòria immensa que acreditara deficiències sistèmiques en la justícia espanyola. Mesos més tard, al gener d’enguany, com s’ha dit, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va respondre a les qüestions prejudicials plantejades per Pablo Llarena, que pretenia obtenir la fórmula per a extradir Lluís Puig i els eurodiputats a l’exili.
Segons aquelles conclusions, Puig, sobre qui la justícia belga ja va denegar en ferm la seua extradició, pot rebre una nova euroordre de detenció per part de Pablo Llarena, tal com li va concedir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en les seues conclusions del gener, però aquest mateix tribunal limita i molt les condicions en què el jutge instructor pot formular la petició. Tant és així que fins ara el magistrat del Suprem, sis mesos després d’aquella sentència, no ha emès cap euroordre contra l’exconseller de Cultura, que continua a Bèlgica sense poder tornar a Catalunya. Per demanar la seua extradició, Llarena ha de formular la petició argumentant un canvi de condicions respecte a les vegades anteriors en què també en va sol·licitar l’entrega, que fins ara sempre ha sigut rebutjada. Costa pensar que el magistrat espanyol puga plantejar un canvi de condicions en aquest sentit quan els fets de què acusa l’exconseller es van produir a la tardor del 2017 i quan el continua acusant de malversació.
L’actualitat
Tornant a Puigdemont i Comín, a hores d’ara, i tal com van anunciar els exiliats només conèixer la sentència, hi ha pendent de presentar un recurs al TJUE que allargarà encara més el litigi i garantirà durant més temps la protecció dels afectats per la decisió.
Si hi ha una nova euroordre, tal com es preveu que n’hi haurà de manera imminent –a l’hora de tancar aquesta edició d’EL TEMPS encara no s’havia emès–, el magistrat del Suprem haurà de cursar un suplicatori, que seria traslladat del país receptor –previsiblement Bèlgica– al Parlament Europeu, que hauria d’activar tots els mecanismes –convocatòria de comissió, nomenaments, ple, etc.– per dur a terme novament aquest procediment que s’allargaria durant mesos, possiblement fins que acabe la legislatura europea, que s’extingirà al juny de l’any que ve.
Ara tot queda pendent del que puga passar aquest dilluns dia 10 al ple del Parlament Europeu que se celebrarà a la seu de la ciutat francesa d’Estrasburg, on Puigdemont i Comín en principi tenen previst traslladar-se per a desenvolupar les seues funcions. El president a l’exili va matisar que hi acudiria “si no canvien les condicions”, i veus consultades per aquest setmanari interpreten que França no cursaria una euroordre emesa per Llarena en un context com aquest. “Seria un escàndol de proporcions majúscules tramitar una euroordre, perquè la que ha validat el suplicatori està elaborada per a reclamar-los per sedició i malversació. Ara la sedició no existeix, i no hi ha cap euroordre feta sobre els delictes actuals, per la qual cosa tramitar-la seria escandalós”, diu una veu autoritzada.
Tot restarà en stand-byfins que Llarena moga fitxa. L’escenari és advers, però no és el més complicat al qual s’han hagut d’enfrontar els polítics catalans a l’exili. A banda dels exemples exposats anteriorment, cal recordar que la detenció a Alemanya de Puigdemont al març del 2018 no va desembocar en l’extradició que pràcticament tothom pronosticava. O que aquests polítics també van fer front, amb èxit, a l’escenari d’incertesa absoluta que s’havia generat a l’inici de l’exili, quan el desconeixement era absolut. O el fet que cap d’ells no haja sigut retornat a les autoritats espanyoles després de molts intents per part del Suprem, estigueren o no protegits per la immunitat del Parlament Europeu.
Els polítics independentistes a l’exili encaren, per tant, una nova situació adversa en la qual, com deia l’expresident Carles Puigdemont després de conèixer la sentència, “res no s’acaba, ben al contrari. Tot continua”.