“Res no s’acaba, ben al contrari. Tot continua”. Segons abans que el Tribunal General de la Unió Europa (TGUE) emetera la sentència per a retirar la immunitat als tres eurodiputats catalans a l’exili –Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí–, l’expresident català feia una publicació en Twitter per a confirmar que la justícia europea havia rebutjat els seus plantejaments.
Molt s’havia especulat amb les conseqüències d’aquesta sentència. En primer lloc, amb la possible tornada del president a Catalunya en plena campanya electoral per al 23-J. En segon lloc, amb una sentència ambigua que deixara les coses en stand-by i retardara una possible nova euroordre del Tribunal Suprem, que fins ara ha fracassat en tots els intents. En tercer lloc, amb una interlocutòria totalment contrària als interessos del president i consellers a l’exili, com ha sigut el cas.
I com calia esperar en aquests casos, la premsa espanyola celebrava la decisió i pronosticava, una vegada més, una extradició immediata. Però el president a l’exili deixava clar, amb el seu tweet, que “res no s’acaba”. La manera de complir amb aquesta premissa, en primer terme, serà presentar un recurs al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que és la màxima autoritat judicial europea i que tardaria mesos a respondre el recurs. Ja existeix un precedent en aquest sentit: els sis mesos que el TJUE va tardar a proporcionar els eurodiputats de la immunitat provisional amb què comptaven fins aquest dimecres.
Aquella concessió es va aplicar després que el TGUE denagara la immunitat als tres eurodiputats en considerar, al juny del 2021, que no patien cap risc de ser detinguts, però Puigdemont va ser arrestat al setembre d’aquell any a Sardenya, quan hi va aterrar per a visitar l’Alguer, després que Pablo Llarena, magistrat del Suprem, seguira els seus moviments per a emetre una nova euroordre que tampoc no va funcionar.
El que diu el TGUE
El Tribunal General de la Unió Europea havia de respondre sobre l’aplicació del suplicatori enviat per Pablo Llarena al març del 2021 al Parlament Europeu, que havia de servir perquè la cambra li permetera reactivar les euroordres en el seu intent d’extradir els eurodiputats a l’exili desposseint-los prèviament de la immunitat. Segons les defenses dels europarlamentaris, el procediment comptava amb irregularitats per la parcialitat dels qui el van tramitar: el president de la Comissió d’Afers Jurídic era Adrián Vázquez, de Ciutadans; i el ponent l’ultradretà búlgar Angel Dzhambazki. Prova que Vázquez no és massa imparcial eren les seues declaracions a una entrevista radiofònica, en que titllava els eurodiputats a l’exili de “pallassos”. Pel que fa a Dzhambazki, Puigdemont recordava que havia participat en manifestacions de Vox en què es corejava el càntic de “Puigdemont, a prisión”.
Però el TGUE considera que “la rotació en igualtat de condicions de la funció de ponent no impedeix que siga designat un únic ponent per a examinar diversos expedients d’immunitat”. I, a més, “la funció de ponent s’encomana a un diputat que, per definició, no és políticament neutre”, i per tant “la pertinença del ponent encarregat de l’examen dels suplicatoris és en principi irrellevant per a l’apreciació de la seua immunitat”. El TGUE, en canvi, sí que admet que Dzhambazki forma part del grup europeu en què està integrat Vox, “que va promoure el procés penal contra els tres diputats” com a acusació popular, però “aquesta situació particular afecta els diputats que són membres del partit esmentat”, Vox, “i no es pot ampliar, com a regla, al conjunt de membres” del grup parlamentari europeu “només perquè comparteixen afinitats ideològiques”.
Els eurodiputats també havien plantejat la inviabilitat del suplicatori, en tant que diverses euroordres han sigut retirades pel mateix Pablo Llarena, sabedor que fracassaria en l’intent; i en tant que hi ha acreditada la persecució política des que la justícia belga, en el cas de Lluís Puig, va deixar clar que el Suprem no era el tribunal competent per a tramitar les euroordres, perquè tampoc ho era per a portar-los a judici. En canvi, segons el TGUE, al Parlament Europeu “no li correspon analitzar la legalitat dels actes judicials espanyols, atès que aquesta competència és exclusiva de les autoritats nacionals”.
Per últim, els tres polítics catalans a l’exili denunciaven que el president del Parlament Europeu, el desaparegut David Sassoli, va rebutjar en primer terme –al desembre del 2019– el nomenament de tots tres com a eurodiputats perquè les autoritats espanyoles no havien notificat oficialment la seua elecció, atès que els volien obligar a jurar el càrrec a Madrid –amb l’evident intenció d’arrestar-los. Segons el TGUE, “la decisió d’empara sol·licitada” pels tres eurodiputats “no podia derivar en efectes jurídics obligatoris, de manera que la negativa” de Sassoli “no és recurrible”.
Els següents passos
La sentència del TGUE serà recorreguda pels afectats al TJUE, tribunal que ja els ha donat la raó anteriorment. “No es pot dir que no estiguéssim preparats”, ha dit el president a l’exili en roda de premsa, que també recordava que “no és la primera vegada que ens trobem en una situació adversa i remuntem”.
Les parts tenien molt clar que el TGUE mai no ha revocat un suplicatori al Parlament Europeu, i per tant un desenllaç totalment favorable als exiliats era, com a mínim, improbable. Tot i així, la sentència ha rebutjat tots els seus arguments, i la situació és contradictòria.
Als exiliats, en canvi, els queden diverses opcions. La primera, com s’ha dit, serà presentar recurs al TJUE amb l’esperança que aquest tribunal l’admeta a tràmit, que en primer lloc dilate el procés judicial i que en últim terme acabe donant la raó als afectats. Cal recordar que el TJUE va ser el mateix tribunal que al febrer d’enguany va sentenciar que els catalans, en termes judicials, poden ser identificats com a Grup Objetivament Identificable (GOI), un terme que alguns el fan sinònim de “minoria nacional”. Aquest criteri ja és suficient per a denegar automàticament una euroordre de detenció, i era una de les respostes a les preguntes de Llarena sobre com calia actuar per a formular noves euroordres de detenció després de les denegacions anteriors. Al febrer, el TJUE va dir que Llarena podia cursar noves euroordres tot i haver estat anteriorment rebutjades, però delimitava un camp molt estricte per a actuar en aquest sentit. I aquestes limitacions afecten tant Llarena que des d’aleshores no s’ha atrevit a cursar cap nova euroordre.
L’exconseller Toni Comín, també en roda de premsa, explicava que l’escenari del TJUE era una de les possibilitats. L’altra és el dubte si Llarena ha de demanar un nou suplicatori per a emetre un nou suplicatori, tal com defensa l’advocat Gonzalo Boye. Això dilataria encara més el procés judicial, en tant que el suplicatori es va iniciar partint d’una euroordre ja retirada i en virtut d’uns delictes basats en un Codi Penal que va ser derogat l’any passat, quan la sedició va desaparèixer. Per tant, teòricament, caldria plantejar-ne un altre que, tot i la previsió que el resultat seria desfavorable per als exiliats, Comín recordava que en l’anterior cas el suplicatori va ser aprovat amb el 40% dels vots en contra. “Mai un suplicatori havia tingut tants vots negatius”, deia l’eurodiputat.
Per tant, a l’espera de nous esdeveniments, cal pensar que aquest procés judicial s’allargarà encara més. Fins i tot podria dilatar-se més enllà de la legislatura europea, que caduca al juny del 2024. La sentència del TGUE no ha sigut favorable per als polítics catalans a l’exili, però no és ni de bon tros definitiva.
De moment, les mirades estan posades en el dilluns dia 10 de juliol, quan els eurodiputats assistiran –si més no així ho ha assegurat Puigdemont– a la sessió parlamentària que se celebrarà a Estrasburg, a l’Estat francès. La sentència, curiosament, retira la immunitat dels eurodiputats per a desplaçaments i activitats pròpies del Parlament Europeu, fet que els desprotegeix encara més i que podria motivar Llarena a cursar una nova euroordre en qualsevol moment.