En un primer moment hi va haver un clam generalitzat per part de l’espanyolisme mediàtic, polític i judicial. Els principals diaris, els grans partits d’àmbit estatal –a excepció d’Unides Podem– i fins i tot el Govern espanyol i el president en funcions del Tribunal Suprem, Francisco Marín Castán, asseguraven que la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) suposava un pas més en l’objectiu d’extradir el president a l’exili, Carles Puigdemont. En primera instància, la conclusió judicial afecta l’exconseller Lluís Puig, que no és eurodiputat i no compta, per tant, amb la immunitat que sí que tenen el citat Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí. A més a més, la sentència era la resposta del TJUE a les prejudicials plantejades per Pablo Llarena, que va elevar qüestions a l’alt tribunal europeu per a saber com havia d’operar per a obtenir l’extradició de Puig, negada per la justícia belga en ferm.
El que celebraven de manera entusiasta polítics com Inés Arrimadas, Cuca Gamarra o la portaveu del Govern espanyol, Isabel Rodríguez, era l’argument citat en el paràgraf sisè de la sentència, que esmentava l’article 6 de l’apartat 1 de la Decisió Marc: “l’autoritat judicial emissora serà l’autoritat judicial de l’Estat membre emissor que siga competent per a dictar una ordre de detenció europea en virtut del Dret d’aquest Estat”. Els qui van interpretar la sentència pensant que desembocaria en les extradicions encara no aconseguides van relacionar aquesta resposta amb la negativa de la justícia belga a extradir Lluís Puig, que es va basar, entre altres coses, en la incompetència del Tribunal Suprem per a dur a terme l’enjudiciament. Però la sentència contenia moltes més afirmacions que matisaven, i molt, l’exposada.
Hi havia, en relació a aquesta qüestió, el famós paràgraf 100, el més citat per part de les defenses dels exiliats, en què es diu que “no es pot considerar un tribunal establert per la llei un tribunal suprem nacional”, en aquest cas l’espanyol, “que resolga en primera i última instància sobre un assumpte penal sense disposar d’una base legal expressa que li conferisca competència per a enjudiciar la totalitat dels encausats”. És la resposta a la pregunta plantejada per Llarena sobre si es pot denegar una extradició basant-se en la incompetència del tribunal que emet l’euroordre. Però “quan un òrgan judicial assumeix una competència ha d’estar previst per llei, no pot ser una decisió ad hoc”, aclareix Isabel Elbal, defensora dels exiliats que treballa conjuntament amb Gonzalo Boye. “Si un tribunal nacional ha resolt en primera i última instància no és significatiu, allò significatiu és que aquesta competència estiga predeterminada per la llei, i si no és així s’està vulnerant un dret que afecta tot el procés judicial”, argumenta. I aprofundeix una mica més dient que “qui emet una euroordre de detenció no és qüestionat: el TJUE distingeix entre l’òrgan d’emissió, que és administratiu, del d’enjudiciament, de qui sí que es pot qüestionar la competència si no està predeterminada per llei. És ací on ens donen la raó”, conclou.
Aquest aspecte l’han vingut denunciant els defensors dels represaliats des del primer dia. La incompetència del Suprem per jutjar els qui van fer possible l’1 d’octubre ja va ser assenyalada per la justícia belga, i el TJUE diu ara que aquest factor pot ser posat en qüestió, tot just el que Pablo Llarena volia evitar. Per a demostrar aquesta incompetència, i per a argumentar la intencionalitat del Suprem a l’hora d’adjudicar-se la causa de l’1 d’octubre sense llei predeterminada, el catedràtic de Dret Processal Jaume Alonso-Cuevillas, qui lidera amb l’exconseller d’Interior Miquel Sàmper la defensa de Lluís Puig, posa sobre la taula la interlocutòria emesa el 20 de desembre del 2022, en relació amb un presumpte delicte de desobediència atribuït a l’exconseller de Cultura per “no atendre o obstaculitzar l’ordre emesa pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 d’Osca de traslladar determinades obres d’art del Museu Nacional d’Art de Catalunya al Monestir de Sixena”. Quan aquest judici s’havia de celebrar, després de dos ajornaments, Lluís Puig havia sigut elegit diputat de Junts al Parlament de Catalunya, per la qual cosa el tribunal aragonès citat va voler traslladar la causa al Suprem. En canvi, l’alt tribunal espanyol es va declarar incompetent en aquest afer, i va traslladar la responsabilitat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Una decisió que evidenciaria la incompetència, reconeguda pel mateix Suprem, per a declarar-se competent a l’hora d’erigir-se com a tribunal en primera i segona instància, tal com va fer amb la causa de l’1 d’octubre, per a jutjar persones aforades per ser membres electes d’un parlament autonòmic.
Segons les defenses, si s’observa la vulneració d’un dret fonamental pel fet que la justícia demandant pretén enjudiciar els perseguits a través d’un tribunal no predeterminat per llei, aquest fet podria acreditar les “deficiències sistèmiques” que el TJUE demana justificar per a denegar una euroordre de detenció. És ací on entra el segon gran factor introduït a la sentència i que els exiliats també han celebrat: la incorporació del terme “grup objectivament identificable” (GOI). Considerat sinònim del concepte “minoria nacional”, en el qual les defenses venen treballant des del primer minut per a acreditar jurídicament la persecució judicial contra els independentistes catalans, el TJUE estableix el terme per primera vegada al paràgraf 102 de l’escrit, en què diu: “convé assenyalar que, en una primera fase, l’autoritat judicial d’execució de l’ordre de detenció europea en qüestió ha de determinar si existeixen elements objectius, fiables i precisos degudament actualitzats amb tendència a demostrar l’existència d’un risc real que es vulnere, a l’Estat membre emissor [de l’euroordre], el dret fonamental a un procés equitatiu garantit per l’article 47, paràgraf segon, de la Carta [dels Drets Fonamentals de la UE], en particular derivat de l’incompliment de l’exigència d’un tribunal establert per la llei, degut a deficiències sistèmiques o generalitzades en dit Estat membre o de deficiències que afecten un grup objectivament identificable al qual puga pertànyer l’interessat”.
En total, aquest terme s’introdueix nou vegades en l’escrit del TJUE. Segons Elbal, això constitueix “una nova doctrina establerta” per l’alt tribunal europeu, que “amplia les causes d’excepció per a denegar una entrega i ho fa introduint la vulneració del dret a un judici equitatiu per perseguir un GOI, una minoria nacional o un grup diana. Si abans s’exigia demostrar una fallida sistèmica, tal com s’ha demostrat a Hongria o a Polònia, en aquest cas el TJUE veu factible que per formar part d’un grup concret es puga acreditar la persecució política. Identificar els independentistes com a GOI és la dada que emergeix com a novetat en la jurisprudència del TJUE, i ha sigut gràcies a l’estratègia de l’exili”. Part d’aquesta estratègia era, per exemple, el treball encomanat al Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de Nacions Unides, que en dues ocasions va replicar a l’Estat espanyol que no havia actuat correctament a l’hora de denegar l’alliberament dels presos, perquè no havia respectat la metodologia habitual. Aquest informe també és citat pel TJUE, que no el considera definitiu, però sí una part possible de l’argumentari a l’hora d’acreditar la persecució.
L’altre paràgraf que pot jugar a favor dels exiliats és el 143. La premsa espanyola va celebrar que el magistrat Pablo Llarena podia emetre noves euroordres contra els polítics catalans residents a Bèlgica, però el paràgraf citat explica que “si no canvien les circumstàncies, una autoritat judicial emissora no pot emetre una nova ordre de detenció europea contra una persona després que una autoritat judicial d’execució haja denegat cursar una ordre europea anterior dictada contra aquesta persona, de conformitat amb l’article 1, apartat 3, de la Decisió Marc 2002/584, en relació amb l’article 47, paràgraf segon, de la Carta”. La pregunta és si el Suprem pot fer canviar les circumstàncies, i ateses les condicions plantejades pel TJUE, l’obertura de la causa per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya podria ser l’única possibilitat. Isabel Elbal qüestiona l’èxit d’aquesta via, atès que “cal recordar que el Tribunal belga d’Apel·lació”, que va rebutjar l’entrega de Lluís Puig, “no només va entendre que el Suprem no era competent, sinó que a més entenia que si era entregat el conseller patia risc de veure vulnerat el seu dret a la presumpció d’innocència, i això és molt difícil de reparar”.
Precisament, són aquests precedents allò que més afavoreixen, segons les defenses, els interessos dels exiliats. Fets que acreditarien l’esmentada persecució, com ara el fet de demanar l’extradició de Lluís Puig per malversació quan la sentència del 2019 redactada per Manuel Marchena reconeixia que la seua Conselleria no havia arribat a executar pagaments per les despeses en paperetes per al referèndum de l’1 d’octubre. O com ara el fet que el Govern espanyol haja repetit de manera continuada que la reforma del Codi Penal té l’objectiu d’aconseguir l’extradició de Puigdemont. O els informes del Consell d’Europa demanant la fi del procés judicial contra els impulsors de l’1 d’octubre. O l’actuació del Tribunal de Comptes embargant els bens de diversos polítics catalans. O l’espionatge de Pegasus, que està sent investigat a Europa, del qual fins i tot han sigut víctimes els advocats dels polítics catalans. O les euroordres cursades a conveniència per Llarena, qui al seu torn va rebutjar l’entrega de Puigdemont des d’Alemanya, que es comprometia a extradir el president a l’exili per malversació i a condició a què no fora jutjat per una pena superior als cinc anys.
En un primer moment, les conclusions de l’advocat general de la Unió Europea, Richard de la Tour, feien pensar que la batalla de l’exili es complicava davant l’exigència de presentar una càrrega provatòria immensa que acreditara les deficiències sistèmiques de la justícia espanyola. “La sentència del TJUE, en canvi, havia de comptar amb la unanimitat de quinze jutges de cultures polítiques diferents, i la conclusió de l’advocat general era molt estreta i tancada”. Les defenses reconeixen que hi va haver sorpreses en primer terme davant aquelles conclusions, però celebren que s’han complert les expectatives plantejades per l’estratègia jurídica dissenyada des d’Europa. Ara tot queda a l’espera d’una possible euroordre de detenció contra Lluís Puig, que el Suprem de moment s’ha negat a cursar a l’espera d’estudiar més el cas. També a l’espera que el Tribunal General de la Unió Europea, al llarg de febrer o de març, resolga la qüestió de la immunitat dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. La defensa preveu tots els escenaris, però només contempla guanyar aquesta causa. I la resposta del TJUE, interpreten, és una victòria més en aquest objectiu.