Al gremi dels periodistes no se l’aprecia gaire al barri de la Coma. De raons, per ser-ne escèptics, en tenen. El seu veïnat ha hagut d’acostumar-se a protagonitzar informacions que vinculen aquest indret de Paterna amb la delinqüència, el tràfic de drogues i la marginalitat. A principis de maig, la notícia que el centre de salut havia hagut de tancar les seues portes a causa de les amenaces rebudes per alguns usuaris, va generar bona cosa de titulars. La clausura va produir-se després que tota la plantilla presentara la baixa a causa de les dites intimidacions.
A finals de maig, una batuda policial va acabar amb 23 sancions per tinença d’armes i nou per possessió de substàncies estupefaents. El 13 de juny, el saldo fou de vuit actes per possessió de drogues i 15 per armes. “Entre les armes confiscades hi ha una destral relluent. A estrenar. Encara duu el tiquet de compra, però no és una destral comuna que es trobe en una ferreteria, està acabada d’esmolar. A consciència”, es podia llegir a Las Provincias en una crònica més pròpia d’El Caso.
De delinqüència n’hi ha, a la Coma; com també tràfic de drogues i violència. Negar-ho seria faltar a la veritat. Però també hi ha molts veïns farts de l’espiral en què està sumit un barri de prop de 7.000 habitants al qual els poders públics van condemnar a la marginalitat des de la seua fundació, allà per finals dels setanta i principis dels vuitanta.
El de la Coma és un dels exemples de segregació socioespacial més punyents del país
Cap acció pública posterior no ha pogut rescatar-lo del pou a què se’l va condemnar. Així doncs, l’estigma està clavat i ben clavat. “Si existeix un estereotip? Clar. En el barri de la Coma som els empestats i, el pitjor, és que ens sentim com a tal”, lamenta Alfredo Muñoz, que des del novembre passat és president de l’Associació de Veïns de la Coma. “Mira si és així que els missatgers no volen entregar paquets en aquest barri”, afegeix, a mode d’exemple.
Per tot això, a la Coma estan farts de periodistes, però també d’estudis universitaris i plans institucionals que acaben tenint un efecte innocu. Estan farts, en definitiva, de sentir-se observats i de ser protagonistes d’un experiment social. La sensació generalitzada és de paràlisi, i també de retrocés. L’any 1994 es va publicar La Coma que queremos, una anàlisi sobre la situació del barri impulsat pel Kolectivo de Jóvenes de la Coma. “Predomina l’apatia, la indiferència, la destructivitat i el ressentiment”, es podia llegir. El diagnòstic, quasi trenta anys després, és encara vàlid.
Terra de ningú
El de la Coma és un dels exemples de segregació socioespacial més punyents del país. Situat a Paterna, està encaixonat entre la gegantina autovia CV-35, que uneix València i el Camp de Túria, i la CV-3103, una carretera que també és de quatre carrils. Al nord hi ha el centre comercial Kinepolis i al sud, el Parc Científic de la Universitat de València. Centres de consum i de coneixement. Des d'alguns punts es pot veure la torre d'À Punt. Si bé pertany a Paterna, el municipi més pròxim és Burjassot. Si un veí del barri vol anar a Paterna caminant, de fet, ha de recórrer quatre quilòmetres i mig i travessar una autovia. Abans que es construís el pont, molts ho feien travessant la mateixa autovia, amb el perill que això comportava.
Si alguna cosa crida l’atenció, però, en arribar a la Coma és el contrast entre aquest barri i els que l’envolten. Són el dia i la nit, l’aigua i l’oli. Al nord-oest, hi ha la Vereda de Campolivar, una urbanització de cases unifamiliars amb accés restringit, vigilant de seguretat i un panell enorme amb la imatge d’una càmera de videovigilància on es pot llegir “Paterna Segura”. Al nord-oest, hi ha una zona d’expansió de Godella, també d’unifamiliars. La urbanització resta resguardada per una tanca de formigó coronada per bardisses, com un fortí inexpugnable.
Hi ha una tanca visible, però també invisible. “No existeix cap tipus de capil·laritat ni amb les urbanitzacions contigües ni amb Paterna. La Coma és un barri completament aïllat, tancat en ell mateix”, explica Francisco Cobacho, responsable de l’entitat Nova Terra i coneixedor de la idiosincràsia del barri. Alguns s’hi refereixen com les Maldives de Paterna.
Els unifamiliars de Campolivar no tenen res a veure amb els blocs d’edificis compactes i sense balconades que caracteritzen la Coma. Tampoc l’àrea d’ús comú, especialment en la plaça de Benicarló, un espai central del barri. Les deixalles de tota mena es deixen veure en zones centrals, però també en els marges. Hi ha clapes de bosses de fem, però també un cotxet al qual li falta una roda o un manoll metàl·lic de procedència indesxifrable.
Serafín Lucas: “Aquest és un barri contenidor on el sistema capitalista va posar tot allò que molestava"
No es veuen papereres, com tampoc cap banc per seure o gronxador on entretindre la canalla. A meitat matí, sota la calor del mes de juny, la impressió és la d’estar en un lloc inhòspit. De vida comercial no hi ha gens ni miqueta. La publicitat col·locada en una marquesina on es pot llegir “Yo elijo comercio local de Paterna” no deixa de ser una broma de mal gust. Serafín Lucas, de 51 anys, membre fundador de l’Associació de Joves de Paterna, és taxatiu: “Aquest és un barri contenidor on el sistema capitalista va posar tot allò que molestava, però sense dotar-lo de les infraestructures necessàries per al desenvolupament de la vida”.
Serafín sap bé del que parla. Ell va arribar a la Coma procedent de Burjassot quan tenia onze anys junt amb sa mare i els seus quatre germans. Per les condicions socioeconòmiques de la família, reberen un habitatge de protecció oficial i esdevingueren membres de la primera fornada de veïns del barri. Sap bé el que és l’espiral de la marginalitat, la delinqüència i el consum de drogues. I també els esforços que cal esmerçar per revertir la situació: ell ha estat un dels impulsors del Centre d’Inserció Sociolaboral Julia, al qual assisteixen una dotzena de joves del barri on es fan tallers que van des de l’agricultura ecològica a l’audiovisual, passant per cuina o ceràmica.
El pecat capital
Res del que avui passa a la Coma no s’entén sense tenir en compte el seu origen, els fonaments sobre els quals es va bastir aquest experiment social. El barri va ser construït en la dècada dels vuitanta, per bé que la seua gestació ve de molt arrere, quan els poders públics, als seixanta, i a la vista de l’increment poblacional de les grans ciutats, van adonar-se de la necessitat d’habilitar nous assentaments. En el cas de la ciutat de València es dissenyaren quatre polígons d’ús residencial, un dels quals fou el Polígon Accés Ademús, on s’haurien d’haver construït 8.872 habitatges.
Quan s'entregaren les primeres claus, la Coma no tenia centre de salut, ni escola, ni cap servei bàsic. Era un cúmul d'edificis, però estava lluny de ser un barri.
La previsió mai no arribà a materialitzar-se i, en el seu lloc, s’alçaren els barri dels “613 habitatges” de Burjassot i la Coma, amb altres 613 llars destinades a població amb pocs recursos econòmics. Tant Paterna com Burjassot visqueren aquesta planificació i posterior execució com una imposició de València i, en un primer moment, intentaren desentendre-s’hi. El 1986 es van entregar les primeres claus als nous residents, una part dels quals procedien del desmantellament dels assentaments xavolistes de València ciutat.
La Coma, com els 613 habitatges de Burjassot, esdevingué el destí del que la sociologia urbana cataloga com “un nou règim de desigualtat urbana”. Es donà, doncs, un fenomen en el qual “els col·lectius més vulnerabilitzats de la societat són expulsats a zones aïllades de la metròpoli i condemnades a suportar la concentració de problemàtiques derivades de l’augment de les desigualtats socials”, segons la sociòloga Claudia Durá.
Així doncs, les primeres famílies s’instal·laren en el seu nou habitatge, però aquell indret enmig d’un encreuament de carreteres estava lluny de ser un barri. Era un cúmul d’edificis, sí, però no un barri: no hi havia escola, ni farmàcia, les necessitats sanitàries s’havien de resoldre en un diminut dispensari situat en un baix, no hi havia ni rastre de tendes ni tampoc de bars, i les zones verdes eren una entelèquia. Era un territori desolat, incapacitat per generar una trama veïnal. La indecisió de l’Administració a l’hora d’entregar les claus va fomentar, durant els primers anys, l’ocupació d’habitatges, primer, de forma puntual; després de forma massiva.
L’any 1989, només tres anys després de fer els primers passos, el nombre d’habitatges ocupats il·legalment aplegava els 200. La previsió inicial era que cada habitatge poguera donar cabuda a 3,5 persones. La realitat fou que en cada llar s’instal·laren una mitjana de set persones. El 1996 habitaven 3.991 persones. La convivència entre les famílies que podrien catalogar-se de “normalitzades” i les que no entraven en aquesta categoria fou complicada des de bon començament.
Vet aquí la conjugació de factors que expliquen el pecat original, el brou de cultiu que ha propiciat que la Coma haja esdevingut, amb el pas dels anys, una illa de marginalitat. “L’Administració és culpable de la situació que pateix el barri. A la Coma s’han vulnerat els drets de ciutadania de les persones —assegura Serafín Lucas, que és molt crític amb la situació que pateix el lloc on va passar part de la seua infantesa i adolescència. Ací ens van ensenyar que érem una merda i molta gent ho ha assumit. Et fan creure que la culpa és teua, però la culpa és de com de malament s’han fet les coses”. Des de 1988 aquest indret està catalogat per la Generalitat Valenciana com a barri d’acció preferent.
Els deures fets
Tolerància, respecte, amor, pau i empatia. Són les cinc paraules que figuren en una de les parets de la sala de convivència del CEIPLa Coma, el primer dels dos centres que es va construir per resoldre les necessitats educatives de la Coma. S’inaugurà el 1986 i, actualment, dona cabuda a 215 alumnes. L’any 1994, a la vista de les necessitats de la zona, obrí les portes un segon centre, el CEIP Antonio Ferrandis. El nom es trià en homenatge a l’actor paternenc que va donar vida a Chanquete. 140 alumnes assisteixen a les seues classes, dels quals aproximadament el 33% procedeixen de famílies migrades.
“El nostre objectiu com a centre és compensar les mancances de l’alumnat tant dins de l’aula com fora d’ella. Això ho fem a través de l’acompanyament a l’alumnat en el seu aprenentatge des de metodologies que s’adapten a les circumstàncies de les famílies i del barri”, explica Consuelo Cano, que porta 23 anys en el centre i des de fa nou exerceix com a directora del CEIP La Coma. “Hem de ser una escola creativa, propera, il·lusionant i atractiva”, remarca. Aquest centre, com l’Antonio Ferrandis, té la catalogació de centre singular, circumstància per la qual, des de fa uns anys, compta amb reforços de professorat. A més, el CEIP La Coma forma part de la xarxa PLANEA, una plataforma d’àmbit estatal que promou les pràctiques artístiques com a eines d’aprenentatge.
Alguns dels fruits d’aquest programa experimental pengen encara de les parets del centre en forma de gargots, perquè Garabato era el nom del darrer projecte que va desenvolupar-se al centre. Junt amb els dibuixos, en un panell, hi ha les fotos alegres de les famílies que formen la comunitat educativa. “Una de les nostres obsessions és la implicació de les famílies en el procés de formació dels seus fills i filles”, explica Consuelo i corrobora María Pilar González, directora del CEIP Antonio Ferrandis. Perquè l’absentisme és, junt amb el baix nivell de desenvolupament de l’alumnat que arriba als centres, una de les problemàtiques d’uns centres que, en moltes ocasions, es veuen obligats a fer una feina que s’aproxima més a la de serveis socials que no a l’estrictament educativa.
Consuelo Cano: "El nostre objectiu com a centre és compensar les mancances de l’alumnat tant dins de l’aula com fora d’ella".
En l’escola també posen a l’abast de l’alumnat les eines necessàries per resoldre els conflictes sense recórrer a l’agressió. “Hem de compensar les dificultats de convivència i aprenentatge”, explicita María Pilar González. La seua, com la de Consuelo, és una actitud absolutament vocacional. El seu compromís amb el barri i amb la comunitat educativa és a prova de bombes.
Com en els centres de primària, en el de secundària són conscients de la realitat en què estan inserits. La secció de l’IES Peset Aleixandre va obrir les portes el 1999, però no va estrenar instal·lacions fins al 2008. Disposa de vuit unitats de secundària i ofereix formació professional en les modalitats d’agrojardineria i composició floral, arts gràfiques, perruqueria i estètica i activitats domèstiques i neteja. “No oferim batxillerat perquè l’alumnat no ho sol·licita —admet Paloma Pina, directora del centre des de fa set anys—, perquè opta per formacions que resulten útils de cara a la seua inserció en el mercat laboral”.
El peix que es mossega la cua
Segons l’Institut Nacional d’Estadística, la taxa de desocupació al barri és del 58,2% i només el 3,8% de la població que hi viu disposa d’estudis superiors. Segons dades de l’Oficina d’Estadística de l’Ajuntament de Paterna, el 7,1% dels seus habitants no saben llegir ni escriure, el 7,9% no tenen estudis i el 8,8% no van acabar primària.
La taxa de desocupació al barri és del 58,2%; només el 3,8% de la població disposa d'estudis superiors.
De recursos, n’hi ha, a hores d’ara. Està l’institut d’ensenyament secundari, però també altres propostes de formació gestionades per diferents entitats, com ara Secretariado Gitano (que ha declinat participar en aquest reportatge), Jovesólides, Nova Terra o el mateix Centre d’Inserció Sociolaboral Julia. El 2022 el servei d’ocupació valencià Labora va obrir en el barri un punt d’atenció, on es posa a disposició dels usuaris ofertes de feina. Des de 2019, la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives desenvolupa el programa Kumpania, un servei educatiu dirigit a la infància i l’adolescència gitana de sis a divuit anys per aconseguir que es graduen en ESO i continuen els seus estudis postobligatoris.
“La sensació és que el barri està en un atzucac”, analitza Francisco Cobacho, de Nova Terra, una entitat amb trenta anys d’història que va començar a la Coma l’any 1991, organitzant cursos de jardineria i hostaleria i que ha esdevingut capdavantera, a l’àrea de València, en la inserció sociolaboral de persones en risc d’exclusió. “El primer que faig quan ve alguna persona interessada a formar-se i buscar una feina és enviar-lo a les nostres oficines de València, perquè és indispensable que isquen d’aquest ambient. Cal desfer el gueto en què s’ha convertit aquest barri”, explica.
La qüestió econòmica no és menor. L’atur, la subocupació, la temporalitat, la precarietat laboral i la manca d’experiència prèvia són un llast per al desenvolupament del barri. A això cal sumar un procés permanent de centrifugació econòmica: qui treballa ho fa fora del barri i, com que en la Coma no existeixen supermercats ni tendes ni cap tipus de vida comercial, amb l’excepció d’un bar, les despeses es fan fora del barri. No es generen, doncs, ingressos, no hi ha fonts de riquesa ni activitats orientades a acumular un capital bàsic per al desenvolupament del barri.
Forat negre
“Ens calen llocs de feina perquè la gent jove no estiga al carrer. Cal que es formen, que aprenguen un ofici i que es canvie la mentalitat”, exposa Alfredo Muñoz, president de l’Associació de Veïns. No és fàcil, però, eixir del forat negre en què es troba la Coma. Són molts els factors que juguen a la contra i que estan provocant un agreujament de la marginalització.
Les millores en infraestructures que s’han fet (camp de futbol, canxa de bàsquet, piscina, línia de metro...) no semblen haver millorat la qualitat de vida del barri. Moltes famílies que van entrar a la dècada dels vuitanta i que van aconseguir millorar la seua situació econòmica, és a dir, aquelles que catalogaríem com a “normalitzades”, han fugit cames ajudeu-me. El seu lloc l’han ocupat, majoritàriament, persones migrades amb escassos recursos econòmics. De les 3.991 persones censades el 1994 s’ha passat a 6.969. Fins a 66 nacionalitats conviuen en el barri. Hi ha, doncs, intersecció de vulnerabilitats, segons l’ètnia, la classe, el gènere o l’edat.
Totes aquestes condicions col·lectives adverses han consolidat una cultura de la subsidiació que no fa altra cosa que inhibir la responsabilitat individual dels afectats. Com s’escrivia en La Coma que queremos, “els individus no troben condicions socials i econòmiques favorables per al seu desenvolupament personal, de forma que acaben depenent de forma generalitzada dels Serveis Socials”.
Francisco Cobacho: "Estem pitjor. Almenys, al principi hi havia esperança; ara hi ha desesperança"
El teixit social que es va generar a la dècada dels noranta i que reivindicava millores per al barri i els seus habitants ha anat desfilagarsant-se. Algunes de les entitats i ONGs que actuen al barri ho fan sense comptar amb les opinions del propi veïnat. Predomina, doncs, el desencantament, la passivitat i el pessimisme. Subjau un ressentiment perenne per l’abandonament institucional. De fet, l’Ajuntament de Paterna encara no ha recepcionat aquest barri impulsat per la Generalitat a principis dels vuitanta.
“Si no avancem és perquè el barri continua igual, amb problemes socials molt greus”, admet Consuelo Cano, la directora de l’escola, quan se li pregunta com és possible que, a pesar de tot l’entusiasme que posen en el centre, els problemes en aquest microcosmos de l'Horta Nord s’hagen cronificat. Francisco Cobacho, de Nova Terra, és molt pessimista sobre el present i el futur. “Ací la gent que viu ho fa perquè no té més remei. Trencar amb açò és impossible. Aquest barri està mal pensat, mal concretat i mal desenvolupat. Quan aglomeres gent amb tantes problemàtiques, el resultat només pot ser un problema més gros. Després de trenta anys seguim igual. O més ben dit: estem pitjor. Almenys, al principi hi havia esperança; ara hi ha desesperança”. •