—Feia deu anys que no escrivia i el desencadenant d’aquest llibre va ser simplement una mudança. Vaig passar de viure en una barriada popular de Palma —on feia 35 anys que vivia, on tothom es coneix (les mateixes botigues, la mateixa gent)— a viure en el centre de Palma, on no hi havia viscut mai. Aquests 35 anys de viure en una barriada molt popular m’havien condicionat la perspectiva. A força de veure sempre el mateix, havia desenvolupat una mirada introspectiva, de treballar amb els meus materials: les meves lectures, les meves reflexions, les meves pel·lícules. Perquè a fora hi havia poques novetats i el cervell necessita estímuls, necessita novetats. Anar a viure al centre de Palma va ser un canvi en la meva sensibilitat, perquè vaig veure coses que no era la primera vegada que veia, però era una mirada extravertida... El llibre aquest neix d’això.
—No volia escriure més?
—Després de deu anys sense escriure, considerava que ja havia dit tot el que havia de dir; havia publicat bé, en bones editorials; no havia tingut moltes vendes perquè el 99% dels escriptors no tenim moltes vendes. Ja em conformava. Però aquest canvi va desencadenar aquest nou llibre. Els canvis són molt fèrtils i productius. De vegades, mor un ésser estimat o canvies de feina o vius una separació i són detonants per veure les coses d’una altra manera. Encara tenc sensibilitat i encara me podia deixar impressionar per les novetats. El llibre ha sortit d’això.
—Volia fer un aplec de relats que parlaren sobretot de les relacions personals (entre familiars, parelles, amics o coneguts) o es va adonar després que la majoria de contes anaven al voltant d’aquest tema?
—Me’n vaig adonar a posteriori. La meva intenció era escriure i, com en aquell moment, tenia la mentalitat episòdica, la percepció extravertida i, després de molts anys, començava a projectar la mirada cap enfora en compte de cap endins, era una mirada fresca, una mirada neta. No discriminava si era una cosa o una altra. I ha sortit el que ha sortit. Les connexions entre els contes han sortit posteriorment.
—Per què el títol de Només se salvaran els llamps?
—Per la intensitat. He estat deu anys sense escriure que em pensava que ja ho havia dit tot. Estava content, realitzat. Però no sabia que potser estava esperant. Perquè l’espera és natural en un escriptor. En el fons som com surfistes: esperem una ona que arribi, l’ona perfecta, una ona que tingui forma d’emoció, de força, de coratge. La muntes i t’arrossega cap a un nou llibre. A mi la mudança em va portar aquesta onada. Jo no havia escrit mai històries mínimes i estic content perquè més o manco m’ha sortit. I és com una criatura nova.
—Sí que són relats intensos amb problemes reals, sobretot perquè hi surt molta gent gran. Volia fer justícia i fer protagonista una bona part de la població que la societat i la literatura vol ignorar?
—No. Ja som gran i tenc el meu pare, els meus oncles i gent molt gran que té una història impressionant al darrere. No sé si la literatura els ignora; per mi és impossible ignorar-los perquè tenc aquesta família i certa obligació moral d’ajudar-los si ho necessiten. Això et condiciona, és clar: els sentiments, les emocions, et remou coses.
—Una altra part important d’aquesta societat que la mateixa societat vol ignorar són les cuidadores (professionals, familiars, parelles). També en parla força.
—Perquè en la meva història personal hi ha gent demenciada, hi ha cuidadores i això em condiciona la vida. No ho puc passar per alt. Jo, l’única ambició que he tingut com a escriptor, ha estat escriure històries personals. No puc fer altra cosa. Em surten de manera natural. L’escriptura i la vida s’atrofien si no estan comunicades. Utilitzo la meva història personal i els meus personatges circumstancials en el sentit que deia José Lezama Lima: del llatí circum i ‘estància’ (de stare), és a dir que són a prop de casa. Què he de fer? Històries que no m’importin? No, gràcies. Ningú m’obliga a escriure. És un exercici de llibertat i escric el que em surt. Això no vol dir que faci autoficció, que encara està tan de moda. Vaig molt alerta amb l’autoficció, perquè sempre pots ferir sensibilitats. Utilitzar un personatge real per utilitzar-ne un d’imaginari és delicat. Tens el deure ètic d’anar alerta.
—Parla de les experiències, però no dels coneguts?
—Els escriptors utilitzem l’experiència, però la distorsionam, la parodiam, la caricaturitzam a fi de fer una cosa nova. No utilitzes persones reals; és la imaginació que es posa en marxa i crea uns personatges. Però tothom juga amb la seva biografia. Imagina el teatre que fa cada dia l’adúlter perquè la seva parella no sospiti res. No som gent especial, els escriptors: fem el que fa tothom. Com deia l’escriptor espanyol Julián Ríos, s’ha d’“escrivivir peligrosamente”. No es pot dissociar l’escriptura de la vida. En el meu cas, no. Ni en sé ni en vull aprendre.
—Però parla de col·lectius i treballadors que conviuen amb tots els escriptors tant com amb vostè, però surten molt poc a la literatura dels altres, mentre que a la seva són protagonistes: els escombraires, el cuiner del mexicà, el lampista...
—Vol dir que no trec personatges lletraferits?
—No. Al contrari. Vull dir que els altres escriptors no parlen gaire dels lampistes, els escombraires, etc.
—És la vida de cada dia. Si tens un problema, crides un electricista, un lampista... Normal... És la vida.
—També li agrada combinar frases llargues, on triguem a descobrir qui està parlant, amb frases curtes i ritme ràpid.
—Això ajuda al ritme. Potser et refereixes a “Tall net”, aquest conte més llarg on sí que vaig experimentar una mica amb les frases subordinades, llargues...
—Sí. I a “El principi del final”...
—Pot ser. Per què ho faig? Potser perquè en aquell moment estava llegint un autor que fa frases llargues. Els motius sempre són estranys. Crec que tenen tant de sentit les frases llargues com les curtes. Tampoc hi ha signes de puntuació per marcar diàlegs, perquè consider que, tant el que és parlat com les descripcions o les narracions, tot és text. De vegades intentem que els diàlegs sonin molt naturals i utilitzem tot de signes de puntuació per aconseguir-ho. Però a mi em sembla que els diàlegs com més naturals, més treballats són. És una paradoxa, però és així. És impossible ser completament natural perquè l’escriptura és artificial.
—L’escriptura és l’estil?
—Quant a la forma tinc una idea molt senzilla: em fascinen els textos en què les paraules estan col·locades correctament. No utilitzo l’estil per donar-me un protagonisme especial. No, no. No vull que es noti l’estil. M’interessen les històries. I a partir d’aquest interès, supòs que he desenvolupat un estil. Però no soc molt conscient. Sempre procur que la forma estigui al servei de la història. I sempre estic en contacte amb lampistes, electricistes, cuidadores, etc. El més fotut és allunyar-te d’això. Llavors estàs perdut. Perquè, si saps on resideix allò que diu la teva història, fins i tot els problemes tècnics desapareixen. Tu tens un ofici que et permet comunicar una sèrie de coses. Crec que el lector els descodifica bastant fàcilment. No crec que sigui un llibre difícil de llegir...
—No, no, en absolut. Al relat “Punts de vista” ofereix les perspectives de tres personatges en un mateix viatge.
—Sí. Però, en general, el punt de vista de la majoria dels contes el vaig decidir al principi, abans de començar el recull. Aquí no hi ha un fil conductor com en una novel·la. Hi ha contes o relats que ressonen dins d’altres relats, però no hi ha un fil conductor. És un recull d’històries. Per això des del començament vaig decidir utilitzar la tercera persona subjectiva, perquè tant la primera persona com la tercera persona tenen inconvenients: la primera persona exclou els altres i la tercera és una mica distant. Per això la tercera subjectiva em permetia posar-me quan volia i on volia a través de tots els personatges i totes les ments.
—L’Alzheimer és la malaltia més retratada. La majoria de gent morim de càncer o de malalties cardíaques. Què té l’Alzheimer que la literatura l’utilitza tant?
—No m’importa res si l’Alzheimer és molt literari o no. Les coses m’han d’afectar emocionalment. I això implica la complexitat de la ment humana, els sentiments. L’Alzheimer m’impressiona i, des de fa deu anys, és un dels motius de la meva vida. Em consum certa energia i em desperta records. No vull escriure una literatura literària, sinó una literatura carregada de vida, que impressioni una mica, i per això m’ha d’impressionar a mi. És el que deia Ernesto Sábato: ara mateix pots escriure el que vulguis que ningú t’escolta. Hi ha una sobreproducció tal, una acceleració de producció de llenguatge per internet que tot s’iguala una mica a la baixa. De fet, costa destriar el gra de la palla. L’únic que ens distingeix és la nostra història. El que hem de defensar els escriptors són les nostres obsessions i confiar que treballant les paraules emergirà un sentit.
—Alguns contes semblen flaixos exactes de la vida diària: “No és que no el vegin”, per exemple. N’hi ha, de purament autobiogràfics, com els de les gitanes?
—Sí, la gent gitana, com a resposta al racisme, tenen una sobreactuació racista. Com han estat gent molt racialitzada, com sempre pateixen racisme, tu tens un gest amable amb aquelles senyores i fan com si no et veiessin. Els paios hem tractat amb racisme els gitanos i els gitanos responen amb la mateixa moneda.
—Crec que només hi ha dos contes que comparteixen una història —en aquest cas, una teoria sobre els fongs—, “Micologia” i “Regnes no tan independents”, sobre la intel·ligència col·lectiva dels fongs i el bosc.
—Sí. És molt interessant. I tot va començar escoltant un programa de ràdio. Jo no ho sabia això dels fongs. Però és real. Aquest biòleg, criant fongs en captivitat, es va adonar que formen part d’una xarxa que uneix tots els arbres del bosc. És increïble. A més, els fongs són un regne diferent del regne animal i el vegetal. Per això surten aquests dos amics que repeteixen que els científics no saben res. Un d’ells se’n va a l’illa de l’Aire a Menorca a estudiar la rapa mosquera, que és una planta que fa pensar molt: una planta que desenvolupa una estratègia per caçar mosques i no per menjar-se-les sinó perquè pol·linitzin amb el seu pol·len. Quines estratègies! El regne vegetal potser té més intel·ligència que l’animal. Per això repeteixen que “només sabem les conseqüències, no les causes”. La complexitat de la naturalesa espanta. •