En l'any que hem inaugurat, fa cent anys que Josep Martínez Ruiz es va instal·lar a València per estudiar la carrera de lleis. Venia de les Valls del Vinalopó, de Monòver —«de Monóvar, sí y a mucha honra»—, on havia nascut el 1873, i no superava els quinze anys, però la llicenciatura acadèmica i el prestigi intel·lectual els obtindria uns anys més tard a Madrid, això sí, després d'haver passejat l'expedient per Granada, Salamanca i Valladolid. Durant aquells dies en què freqüentava el carrer de la Nau, va estrenar-se en la manufactura literària i va lligar relacions amb aquells que fabricaven guants i espardenyes en llemosí i els que els feien, com ell, en castellà. I segurament se li van fer els ulls a ratlles. Amb don Vicent Blasco Ibàñez en va tenir de tots els colors, i amb don Teodor Llorente, també.
Blasco ja es feia creus quan el tenia treballant a la redacció d'El Pueblo, perquè, segons don Vicent, era una «pluma diabòlica» que arremetia contra el matrimoni, l'estat, l'església i l'exèrcit amb una virulència que espasmava l'autor de Cañas y barro. I, tot s'ha de dir, per espantar don Vicent, que anava familiaritzat amb les escopetes i els revòlvers, allò havia de ser gros. Amb posterioritat, Blasco i Azorín van intercanviar insults per escrit i hi va haver d'intervenir don Eugeni d'Ors; amb èxit, però privant-nos d'una magnífica prosa de combat. A l'acusació de chaquetero, Azorín argumentava conservador, mujeriego, burgués. L'un i l'altre tenien raó. Blasco no podia assimilar que el de Monòver prosperava a Madrid, cosa que ell mai no va aconseguir —en la mida que ho ansiava— fent naturalisme quan el noventayochismo feia feredat.
Abans d'això, abans d'existir El Pueblo, Martínez Ruiz havia col·laborat en les pàgines republicanes d'El Mercantil Valenciano, però prèviament havia sol·licitat tribuna en Las Provincias. El jove Josep Martínez va acudir a Teodor Llorente, el propietari, amb una recomanació del poeta renaixentista Jacint Labaila, però don Teodor, havent comprovat, probablement, l'estil del pequeño filosofo, ho va deixar córrer. Aquesta, potser, va ser la primera col·lisió amb el patriarca Llorente. Passats els anys, i com a nota il·lustrativa, els hereus de l'editor han ostentat, en la capçalera del periòdic, fins fa poc, una al·lusió asèptica d'Azorín a aquell mitjà. La vida propicia aquests contrasentits.
Llorente i Azorín no podien congeniar ni per edat ni per estètica. Mentre al senyor Llorente se li estovava íntimament l'arròs en el ventre, efectuant una becada vora el barranc dels Algadins, Josep Martínez pixava en les parets de Banco de España de Madrid. Pel que fa a la literatura, la perspectiva era idèntica. Com havia de sintonitzar un jove d'idees avançades amb el confitat regeneracionista de la Renaixença valenciana? De cap de les maneres. Darrere de Llorente, Azorín veia don Francisco Silvela, igual que Blasco. Martínez Ruiz, segons ens ha explicat el seu paisà Antoni Ródenas Marhuenda, autor del llibre D'Azorín i el país meu, ja sabia què es coïa a València abans de deixar Monòver: «ell hi va anar mig assabentat del que era la Renaixença perquè un familiar seu, Miquel Amat i Maestre, de Petrer, estava prou relacionat amb Lo Rat Penat i, fins i tot, va escriure alguna rima en llemosí».
Però Martínez Ruiz, que per extracció social hauria pogut simpatitzar amb aquell sector, havia abandonat el conservadorisme familiar en descobrir, segons conten, que el seu pare, don Isidro Martínez Soriano, baluard dels costums eterns de Monòver, s'entenia amb una senyoreta. Aquella relaxació moral en qui li havia inculcat rectitud i ordre el va abocar a una crisi ideològica que el va fer anar a parar a l'anarquisme fervent i acèrrim. Des d'aquella òptica, don Teodor significava com son pare: un règim antic i corrupte construït sobre la misèria dels altres. I la literatura que se'n podia despendre era ociosa i arqueològica.
«Si oyen ustedes decir —escrivia Azorín— por ahí que la literatura lemosina ha renacido, no lo crean; éstas son voces que hacen córrer los pavos, como dijo el otro. Es decir, los pavos precisamente, no; los senores de Lo Rat Penat, una sociedad de bombos mutuos. En València, muerto Querol, no hay ningún poeta lemosín que levante dos dedos del suelo. Hablan ustedes de Llorente? Ah! Estaria fresco el autor de Llibret de versossi no gozara de mas fama que la que le han proporcionado sus poesías valencianas... Llorente, ante todo, es un excelente traductor, que ha espanolizado a Goethe, vistiendo a su héroe, como él dice, a la usanza de los galanes de Cervantes, de Lope y Calderón. Es también un mediano historiador de las cosas de la tierra. Tales son sus méritos, méritos que no corresponden a su proverbial engreimiento. Llorente se cree un Júpiter capitolino, y es un Ganimedes... de Silvela».
Aquest llarg paràgraf, citat i recitat abundosament des que Joan Fuster el va posar en òrbita, justifica en part l'opció castellana de Josep Martínez Ruiz. Ho va fer en funció de modernitat i professionalitat. O possiblement ni s'ho va plantejar: en aquell moment, i ara, la diglòssia era el comportament normal de la societat valenciana. Sobretot, si s'és originari de més avall de la línia Biar-Busot, on el sentiment de la llengua és més difuminat encara, menys determinant. Resumint; Josep Martínez Ruiz tenia en un flanc la retòrica pastosa dels llorentistes; i en l'altre, la demagògia aparatosa i vàcua del blasquisme. Madrid es feia inevitable, si pensem que Barcelona —un cert sector barceloní— no s'havia caracteritzat per ser hospitalària amb els valencians.
El 1896 Azorín passa a Madrid, on s'havia donat a conèixer des de València, i entra a col·laborar en El País, coincidint en la seua etapa més àcrata. Als tres mesos el tiren perquè no deixava estaca en paret i para al setmanari El Motín, més en la seua línia anticlerical i guerrera. I en això arriba el desastre del 98. En aquells dies en les redaccions dels diaris havia conegut un parell d'exaltats de la seua corda: Pío Baroja i Ramiro de Maeztu. En conjunt sumaven tres, i amb aquest pseudònim es van publicitar des de diverses tribunes. Los Tres eren d'«idees avançades » i perifèrics, i per aquell temps impulsen un manifest moderníssim en què substitueixen el socialisme utòpic per una nova ciència social, que denunciarà les misèries, i una ciència experimental, que aportarà les solucions. Encara estan esperant-les. Del desengany van traure que havien de canviar la mentalitat d'Espanya.
Josep Martínez, comprovat el fracàs de l'acció concreta, es va enfilar l'idealisme subjectiu, a una visió impressionista de l'Espanya dels valors mamada en l'obra del diplomàtic Ganivet. A allò, li va fotre el marxamo de generación del 98i va tenir més èxit. Segurament, la primera ocasió en què Azorín va viatjar a Castella ja es va fer una aproximació de tot allò. La seua retina mediterrània es va dilatar davant aquell paisatge calb i contús de tristes figures, de cabres esporàdiques i de pobles abolits, on se li apareixien Manrique, Lazarillo i el Licenciado Vidriera. A mida que penetrava La Meseta, la història parava el rellotge i la pedra s'intensificava: aquell quietisme, aquella immortalitat devia exposar-se-li com una redundància de la condició humana, Com havia crescut tanta literatura en aquell terreny estèril? La solució a la metafísica era «cerrar con siete llaves el sepulcro del Cid». Sobre aquest orgullo nacional s'erigia la generación del 98.
De l'exaltació juvenil i anarcoide, don Josep Martínez va anar derivant a postures més tranquil·les. La Meseta va tenir un efecte curatiu, sedant. En un dels dispersos viatges a Monòver va fer forta amistat amb don Josep Pérez Bernabeu, president del Partido Federalista de la localitat, i s'hi va adscriure. A través de Pérez Bernabeu, que era conegut amb el sobrenom el metge de l'aigua, intima amb Francesc Pi i Margall i viu una eufòria federalista que acaba el dia que mor l'ideòleg de la democràcia burgesa, el 1901. En aquell moment Azorín escriu a la seu dels pimargallians i els comunica que, amb la mort de la persona que més honradesa política tenia a Espanya, havia mort també un partit, i per tant se'n donava de baixa, ja que la desaparició física de Pi i Margall impossibilitava el projecte polític.
Un any abans de morir Pi i Margall, Azorín havia publicat El alma castellana, llibre que va causar molt bona impressió a Joan Maragall. «Azorín —diu Antoni Ródenas—, a Madrid, entra en contacte amb una sèrie de corresponsals catalans que li van descobrir Maragall, el qual va fer una crítica encomiàstica del llibre al Diario de Barcelona. Azorín i Maragall van mantenir correspondència escrita fins 1902, en què Maragall llegeix La voluntad i li fa una ressenya severa. Arran d'això es refreden les amistats, però el 1905 Azorín viatja a Barcelona i es troba amb Maragall al teatre i reprenen la relació. Mort Maragall en 1911, Azorín li guarda un bon record i conserva una gran devoció per l'escriptor i la persona. Les úniques persones per les quals ell va sentir gran devoció foren Joan Maragall i Francesc Pi i Margall».
Don Josep, de tota la generación del 98, és el que més interès va demostrar per la cultura catalana, a pesar de la insolació mesetària, que en alguna ocasió li va dictar coses com que, davant l'ampul·lositat de la llum castellana, hi havia la tacañería de los catalanes. Això li va valer la contestació d'un tal Raimundo Bartrés en un llibre que involucrava Pío Baroja, però anava destinat a Azorín, enemlgo de Cataluña, la contrapartida del qual mostrava quatre fotos del de Monòver i un peu: «El anarquista Martínez Ruiz en cuatro chulescas posturas». Aquella publicació, segons sembla, corresponia a l'enrabiada de l'autor, que s'havia guanyat a pols l'antipatia d'Azorín. Una cosa és certa: Azorín llegia —ell ho diu— Àngel Guimerà, Apel·les Mestres, Carles Soldevila, Eugeni d'Ors, Ausiàs March, Carles Riba, Maragall i Martí de Riquer. De fet, la Casa Museu de Monòver conserva tota aquesta obra, i més encara.
Com a dada curiosa, Azorín va descobrir la cultura catalana a Madrid, i no des de València. Aquesta afirmació d'Antoni Ródenas posa al descobert, una volta més, el fracàs absolut de l'eix entre la capital de l'Horta i la del Barcelonès. Les culpes eren mútues. «Maragall i Azorín segurament parlaven en castellà entre ells —assenyala Ródenas. Maragall és probable que no sabera quina llengua parlaven a Monòver, ni li interessava. Tenia un sentit molt receptiu de Catalunya: era una vaca suïssa que anava a pasturar al Pirineu. València, per a ell, era una pura entelèquia. Clar, i com els del 98 parlaven en castellà, cap de tots dos no es va plantejar l'afinitat lingüística. No sé què pensaria Maragall del fet que Azorín entenguera els seus llibres sense diccionari. Ara, també els senyors Rubió i Ors i Llorente escrivien en la mateixa llengua i la correspondència entre ells era en castellà. Era un mal de l'època».
Un mal que no va obstaculitzar la vinculació d'Azorín, a través de l'obra i l'interès extraliterari, al País Valencià —al Levante, com ell el denominava—. A finals de la dècada del 20, Josep Martínez va mirar amb curiositat el renaixement literari valencià, allò que després hem conegut com la «generació de 1930», i fins i tot va arribar a mig comprometre’s a fer una peça teatral, Ifac, en l’idioma del seu poble –«en Monóver se habla una hijuela de catalán»–, però tot va quedar en bones intencions. El 1929 Azorín escriu al seu amic Queremón Alfonso Prats, propietari d’una fàbrica d’aiguardents i responsable del digestiu Cantueso Oro, i li demana determinada informació sobre aspectes de Monòver i els significats de paraules que ell recorda, a fi de perfilar «un libro en que pinto a Monóvar en todos sus aspectos (...) Pretendo que España entera sepa lo que es nuestra bella Ciudad; y contesto de este modo a los beocios que, haciendo miserables cuchufletas acerca de Monóvar, intentan ponerme en ridículo. De Monóvar, y a mucha honra».
El llibre era Superrealismo o Libro de Levante, publicat en la tardor d’aquell 1929, on la visió aguda d’Azorín repassa tot el que havia de repassar-se a Monòver. A part d’aquest, també va publicar, en 1941, Valencia, una anàlisi de records autobiogràfics, de la societat que va conèixer; i anteriorment, el 1924, en Una hora de España va gravar, pensant en els ametlers, aquella frase unitària de «Cataluña es València, y es Alicante, y es Mallorca», on alguns han volgut veure més que no hi havia. Azorín efectuava totes les lectures en funció del paisatge —ben mirat, ho va fer tot en funció del paisatge— i si hagués pres per denominador el taronger, hauria pogut dir, anem a hipotetitzar, «València es Califòrnia, y es Marruecos». Una cosa per l'estil. No té més importància.
No obstant això, sempre va tenir clara la unitat de l'idioma, i en edat avançada es va qüestionar el drama domèstic: «Cómo escribirà quien ha pensado, niño, adolescente, en otros signos que el castellano?». I en la nit de Reis de 1960, a les quatre de la matinada, escrivia a Madrid, en Ejercicios de castellano; «El castellano se ha corroborado y acendrado en mí, primero con el valenciano, luego con el francès. He necesitado la construcción del valenciano y del francès». Efectivament: Azorín, sobre el patró sintàctic valencià ordenava el lèxic castellà. I el resultat va ser immillorable.
Avui, el 1988, Azorín està en el purgatori. Catalanistes i espanyolistes, com esperant una depuració similar a la que el volia sotmetre don Federico García Sànchiz en tornar de l'exili parisenc, l'ignoren, inconscientment o amb totes les de la llei. La seua metamorfosi accelerada en el món de la política potser hi ha contribuït —d'una manera més o menys aproximada també li passa a Josep Pla. Azorín, descomptant els quatre especialistes incondicionals, només continua viu a Monòver i a la seua Casa Museu, on hi ha tota la seua biblioteca, llevat dels 3.000 volums destruïts, primer pel foc revolucionari dels rojos i després pel fanatisme dels nacionals.
Allà, en la casa dels seus pares, que té tants anys com la G-98, hi ha tots els seus objectes i des del monocle a la chistera, aquella d'on Josep Martínez es va traure Castella. Més d' 11.000 volums subratllats i plens d'anotacions, i més de 100.000 documents microfilmats. Amb les importants aportacions sobre el tema dels materials de què disposaven don Adolf Pizcueta i don Lluís Guarner. Azorín va voler les seues coses allí. i Seria inoportú preguntar on para la biblioteca d'autors tan valencians com Blasco? La formulació només té sentit com a greuge comparatiu. Ara, «què n'hem de fer, nosaltres, els catalans —escrivia Fuster—, amb Azorín?». Com a mínim, llegir-lo i assumir-ho.