D’on ve el seu interès pel món ultra?
És un aspecte col·lateral del meu estudi de tesi doctoral que són els skinheads. M’interessa també pel món del futbol perquè és un dels seus àmbits d’actuació i espais de socialització. M’interesso sobretot pel rerefons social i polític del futbol.
Com definiria el fenomen ultra? Què és un ultra?
Un ultra és un jove, o no tan jove, que tracta d’animar de forma més activa i passional al seu equip, de forma diferent. Això té algunes derivades que en alguns casos, no sempre, poden acabar en l’ús de la violència
Fa molt incís en què no sempre va vinculat al món de la violència…
És important remarcar-ho. No vull caure en la criminalització. És injust. Hi ha molta gent que va a animar el seu equip de forma activa a qui li interessa fer tifos, animació, cantar i que no té un comportament violent. A més, crec que és la majoria de la gent jove que va als estadis.
Hi ha qui diu que als ultres els importa més la política que el futbol, altres que diuen que la política és epidèrmica i el que uneix és el futbol… per on es decanta vostè?
Per combinacions múltiples. És un fenomen molt plural. Hi ha gent amb interessos diferents. Hi ha grups que estan més polititzats o exhibeixen més faramalla política. No vol dir que tinguin més gran formació política, sinó que a vegades es redueix a l’exhibició d’eslògans. A l’estat espanyol s’està diluint, seguint el procés que va començar a Europa fa uns anys. Tot i així, hi ha aquest rerefons o significació política dels grups, a Espanya i Itàlia, que no trobem a altres cultures europees.
Quan arriba el fenomen als Països Catalans?
A inicis dels anys 80. Sobretot, el gran impacte és el mundial de 1982 a l’Estat espanyol. L’arribada d’aficionats d’arreu del món amb formes d’animar molt més actives i diferents fa que molts joves s’interessin, comencin a indagar, a establir comunicació per carta amb altres aficionats del món i intentar replicar aquestes formes de comunicació diferents als Països Catalans.
Hi ha una època daurada?
Els anys 90. És una mica el zenit d’aquest fenomen. A nivell de volum és l’etapa més important. Molta gent jove en forma part. A partir de l’espiral de violència i altres casuístiques, això comença anar a la baixa. Estem en l’etapa actual en què el fenomen és sostingut, però no té la rellevància dels 90.
S’ha volgut parlar d’un petit ressorgiment. Hi està d’acord?
Crec que no. El que hi ha és que un cop més s’hi ha posat el focus mediàtic, segurament. No hi ha un repunt. Les actituds violentes han persistit en el temps. S’han invisibilitzat o allunyat dels estadis perquè els controls policials obliga els grups a confrontar-se a les rodalies o fer trobades puntuals per esbatussar-se. Ara, s’ha tornat a posar el focus.
Destaca molt la feina de Joan Laporta fent fora els Boixos Nois del Camp Nou.
El llibre intenta fer una versió actualitzada d’un llibre anterior de 2005. En aquell moment estava en boca de tothom com amb l’arribada de Laporta s’havia limitat l’accés a aficionats vinculats a actituds violentes o no tolerables als estadis. És el punt de partida.
Creu que se’n surt del tot?
És complicat. És un fenomen amb molts vèrtex. És cert que s’ha intentat limitar i s’ha aconseguit. Però, fora de l’estadi és un tema d’ordre públic que no competeix al club. És cert que ara, per accedir a la grada d’animació s’han de complir un seguir de prerrogatives. Això limita l’accés de certs aficionats. Per tant, crec que en aquest sentit, si més no, es va posar fil a l’agulla i s’ha aconseguit apaivagar la violència.
Hi ha altres clubs que hagin actuat amb aquesta voluntat? Hi ha certa timidesa?
En el seu moment tothom va aplaudir la iniciativa del Barça, però pocs s’hi van sumar. Segurament pel temor al poder d’incidència d’aquests grups a l’estadi esbroncant la directiva. A la vegada hi ha un cert desinterès, perquè no és un tema que es prenguin amb seriositat. Tenen interessos molt més rellevants que és fer funcionar el negoci. És un tema molt col·lateral que puntualment pot provocar un incident però que no es té com un problema de primer ordre.
La Lliga creu que s’hi posa prou?
La Lliga s’hi posa, la Federació s’hi posa, tothom s’hi posa puntualment quan hi ha un esclat de violència o de racisme. El que fan és posar un pegat d’urgència. Hem vist que han fet sortir els jugadors amb una pancarta contra el racisme, que està molt bé. Però, més enllà dels gestos puntuals, no hi ha una voluntat real. No es té la consciència que sigui un problema real. Normalment es minimitza. Es té per actituds que es focalitza als grups més radicals, quan crec que és un fenomen més transversal del que hom pensa. Falta consciència i fermesa per limitar i reduir aquests episodis. A l’hora, és pràcticament impossible. No pots erradicar el racisme als estadis quan tens una societat amb racisme estructural. No pots creure que el futbol és una bombolla.
Li va sorprendre el que va passar amb Vinicius a Mestalla?
La veritat és que no. Em va sorprendre la reacció del jugador i que s’encarés amb un aficionat en concret. Això és molt més inèdit. Però, episodis de racisme a l’Estat espanyol, des dels anys 70, quan arriben els primers jugadors americans o africans hi ha càntics vexatoris.
Que fos a Mestalla en concret?
Tampoc, perquè com totes les aficions, també tenen el seu grup radical i un sector molt més bel·ligerant que s’ha significat per mantenir uns posicionament d’extrema dreta i amb el racisme com a bandera. També, val a dir que la gran part de l’afició no va prendre part d’aquest tipus d’insults.
Creu que la reacció a aquest cas té a veure amb què sigui el Madrid qui hi està implicat?
La repercussió, sense cap mena de dubte perquè el Madrid té una transcendència a nivell estatal. També la fermesa i la rapidesa amb què s’ha actuat no la veig en altres casos en que s’ha implicat altres clubs. El fet que sigui el Madrid el protagonista, potser sí que ha provocat una major projecció i una reacció més immediata.
Deia que calia anar més enllà del futbol, però creu que des de l’Estat es podrien fer regulacions diferents? S’està fent a altres països?
Crec que es podria bastir una estratègia diferent. Per concretar una estratègia eficaç cal coneixement. En manca. La segona cosa crec que és necessari evitar la criminalització i la generalització. Això és contraproduent perquè reforça els llaços de solidaritat de tots els joves aficionats amb els violents. Una derivada d’això és l’animadversió que generen els cossos de seguretat a tots els grups radicals de la Lliga. Dir que tots són violents no ens ajuda a fer una radiografia de la realitat. Crec que s’hauria de potenciar els grups que volen animar d’una forma pacífica, extrema o radical, però animar. En comptes, el que fem és posar-los a tot al mateix sac.
Iniciatives com la Grada d’Animació del Barça són bones idees?
Són vies positives. Intentar crear focus d’animació que no estiguin controlats pels violents. Espais lúdics on la gent s’ho vagi a passar bé, cantar… Això no hauria de ser cap problema. És bo. A més a més, aquest tarannà fa reduir les actituds més agressives.
És possible que entri la política en aquests espais?
És possible que la política no sigui transversal a tots els fets socials? No hem d’anar a intentar evitar que la política estigui present als estadis. Hem d’intentar que determinats posicionaments polítics antidemocràtics no estiguin tolerats.
Quan parlem del fenomen ultra, de seguida pensem en els grans clubs, però als Països Catalans això és viu més enllà de la Primera Divisió?
És un fenomen que, sobretot als anys 90, es va estendre a tots els clubs i totes les categories. Fins el club més local té el seu grup d’aficionats organitzat per crear ambient amb un bombo i bengales.
En l’actualitat es mantenen?
Estem veient que, arran del fenomen del futbol negoci i de l’abandonament de molts seguidors dels grans clubs, perquè entenen que estan altament mercantilitzats, molta gent s’està apropant més als clubs de barri. Clubs de Km0 que en dic. Això porta a l’emergència de grups organitzats d’equips com l’Europa o el Sant Andreu.