—Com es comença a interessar pel món del K-pop?
—És molt simple. A mi sempre m’ha agradat veure pel·lícules i, una vegada, quan era molt xicoteta, estava amb l’ordinador de mon pare i estava intentant trobar una pel·lícula i per accident, en lloc de clicar en un vídeo que era una pel·lícula, vaig clicar en un altre i em va portar a un K-drama. Allà vaig descobrir el món de Corea. Després de veure moltes sèries em vaig adonar que hi havia una música que era el K-pop. Va ser una coincidència.
—Ja cantava, llavors?
—Sempre, fins i tot abans de trobar el K-pop, ja anava a classes de cant i de ball, de ballet i hip-hop. Llavors, a soles, jo m’aprenia cançons en coreà.
—Què l’atreu del K-pop?
—Crec que el més atractiu és quan fan els videoclips. És com si estigueres dins una pel·lícula. És completament diferent del que ací estem acostumats a veure. Encara que la majoria de gent no sàpiga el que està cantant, és emocionant perquè no ha vist res així en un altre estil de música.
—També l’atreu la cultura coreana?
—Sí. La cultura coreana, des que la vaig descobrir, sempre m’ha sigut molt atractiva. El menjar, les tradicions, la manera d’interactuar amb la gent. És superdiferent de la nostra i m’encanta.
—Com ha canviat el K-pop d’ençà que el descobreix?
—Ara és més internacional. La gent ho coneix més i la cultura de la música genera molts més diners. Tens una qualitat que, encara que abans ja era impressionant, és astronòmica.
—Com recorda el seu pas per Prisma?
—L’experiència em va fer créixer molt com a persona i com a artista. Me’n vaig anar en desset anys. No sabia ni anglès ni coreà. No com ara. El fet d’estar tan lluny de casa, a soles, sense ningú de la meva família ni amics, ni res, em va fer créixer com a persona. En tornar ací, em vaig adonar de com havia crescut. Pensava d’una manera diferent, veig el món d’una manera molt diferent. Estar a soles allí, encara que tenia les xiques del grup i gent de la companyia, no és el mateix de tenir ta mare o ton pare o una amiga de tota la vida. Això et fa tindre mals moments i a la vegada et fa créixer d’una manera que no te n’adones.
—No és habitual un grup de pop coreà amb ídols europeus. Com va ser la rebuda?
—A vore, va tindre reaccions de moltes maneres. Moltes bones, clarament. Perquè hi ha moltes xiques i xics d’altres països que els agrada molt el K-pop i mai els havia passat pel cap que pogueren tindre l’oportunitat de formar part d’un grup així. Però, també hi ha gent que li agradava més el que és tradicional i que les coses queden com estaven abans. Que només fossen asiàtics o coreans. Jo sempre me quede amb les bones.
—Com és la vida d’ídol de K-pop?
—És molt intensa. Massa intensa. Quan ets trainee, abans de debutar, abans de ser ídol, tens un entrenament gairebé tots els dies, menys els diumenges. El meu horari era alçar-me a les 7 del matí. Totes les xiques vivíem juntes i havíem d’arribar a les 8 a la companyia. Al matí teníem classes de cant, 2 o 3 hores, una hora i mitja per dinar i després quatre hores de ball. Depenent del dia teníem classes d’idioma o classes d’actuació.
—Com era la relació amb el fandom?
—La veritat és que era molt bona i encara ho és. Les persones que ens segueixen la veritat és que estaven donant-nos suport tota l’estona. Ens feien fan art, ens enviaven regals... El fet que els fans tinguen una relació estreta amb nosaltres ens encantava, però donava molta pressió. El K-pop és conegut per la perfecció que té. I, clar, nosaltres havíem de demostrar que mereixíem estar allí i ens exigien perfecció absoluta. A vegades t’atabalaves perquè volies fer-ho de la millor manera possible per no decebre’ls.
—Deu ser complicat...
—Sí. Molt. Sobretot, Míriam, que era l’altra noia europea i jo ho vam passar prou dur. No diré més que les altres, però sí molt dur. Jo en tenia 17 i Míriam 16 o 15, i no teníem a ningú de la nostra vida. Llavors, ens teníem l’una a l’altra. Teníem una cultura més pareguda i hi havia dies que se’t feien molt durs, jo me’n volia anar a casa perquè se’t feia tot una muntanya.
—Era ben acceptat que fóssiu europees?
—Sí. Però, la gent està un poquet confosa en aquest tema. Sí que és veritat que la gent estrangera, jo no, ha experimentat un problema de racisme. Però, nosaltres, en el nostre cas, el de Míriam i el meu, per part de la societat coreana mai ho hem patit. El més graciós, entre cometes, és que la gent que ens deia que no hauríem de ser allà venia per part de la nostra societat estrangera. Quan anàvem a un lloc a Corea i ens preguntaven, ells estaven supercontents. Els comentaris negatius que vam experimentar venien des de fans estrangers.
—Creus que en un futur veurem més grups no coreans?
—Jo crec que amb temps es podria normalitzar més i no prendre’s això de forma tan extremista. Però, també té una dificultat el K-pop, que has de saber coreà i el coreà és un idioma difícil. Aquesta és la dificultat que fa que no hi hagi molta gent intentant fer-ho.
—Per què s’acaba el projecte de Prisma?
—Prisma s’acaba per la covid. La nostra empresa no era una empresa gran en aquell moment. En la indústria necessites molts diners per estar allà dins. Ni tan sols per triomfar. Per ser-hi. La covid va fer que es perderen molts diners en moltes coses i projectes.
—Ha tingut l’ocasió de tornar-s’hi a dedicar?
—Sí que he rebut oportunitats. Quan m’apareix alguna cosa, la faig, perquè ho gaudeixo, però també estic concentrada en la meua carrera. Jo vaig dir a la meva família que, acabara tot com acabara, jo faria una carrera.
—Què diria a algú que volgués intentar seguir els seus passos?
—Primer, has d’estar segur on t’estàs clavant. És una experiència molt bonica, però és molt dura. Si no saps on t’estàs clavant, millor no fer-ho. És dura, és molt dura. Tens moltes hores de moltes classes diferents. Es pot fer i, si estàs segur o segura, avant. Al cap i a la fi, això evolucionarà com evoluciona tot en aquest món. Però, ho has de saber i ser forta, perquè no és fàcil. Això exigeix una dedicació i unes hores que has de resistir perquè, si no, te’n vas cap a baix.
—Com veu els rols de gènere dins el K-pop. Segueixen els patrons de la indústria musical occidental?
—La veritat és que diria que són més oberts que en altres estils. Per exemple, de rols femenins tens el rol de powerfull women, que seria la noia sexi que no necessita ningú per fer la carrera, però també tens el rol cute, que és un rol més infantil, però més adorable. Per exemple, els xics també són molt oberts. Més que el que he vist ací. Sí que tens el típic xic que agrada a totes les xiques, el hot boy, però també tens el xic sensible i això no ho he vist en molts estils de música.