L'independentisme mobilitza. O mobilitzava. Potser després dels resultats del 28 de maig, cal conjugar en passat. Una de les grans virtuts del moviment d’emancipació nacional català era la capacitat de fer aixecar el cul de la cadira les seves bases. Per votar o per manifestar-se: hi anaven, hi anaven i hi anaven.
Aquesta va ser una de les claus en el període que va entre 2012 i 2019. L’independentista estava disposat a dedicar un festiu, l’Onze de Setembre, a protestar massivament pels carrers del país. També a deixar estar el vermutet o l’escapada dels diumenges per omplir les urnes massivament. Aquesta capacitat d’activar un gruix molt significatiu del seu electorat potencial ha estat una de les armes que expliquen els bons resultats de la darrera dècada. Aquest cop, però, les bases independentistes poden haver posat el fre. Qui sap si de forma puntual o no.
Mai, des de l’inici del procés, l’independentisme havia tingut una caiguda de vots tan clara com en aquestes municipals. El cop que en altres territoris s’endú l’esquerra, a Catalunya l’ha patit, sobretot, l’esquerra sobiranista i l’independentisme en general. Tot i ser fenòmens poc comparables, hom podria pensar que en unes eleccions on l’abstenció s’ha enfilat gairebé 10 punts percentuals, han patit el cost de les expectatives frustrades i la manca d’objectius futurs emblemàtics.
L’unionisme aguanta
En contra del que podia semblar a primer cop d’ull, el gir a la dreta en molts municipis catalans no es deu a un creixement significatiu de les forces espanyolistes. Certament, a la dreta i l’extrema dreta, PP i Vox han crescut significativament amb relació a 2019, 85.267 i 114.413 vots respectivament. El creixement de totes dues formacions, però, no compensa els 255.260 vots que perd Ciutadans, que queda al marge de la desaparició. A més a més, el PSC, que és la força més votada a tot Catalunya, perd un grapat de vots en relació amb 2019, 55.529.
Unes xifres, per cert, similars a la davallada de Catalunya en Comú, 62.199, tot i que per als Comuns és més significativa percentualment.
No hi van
Així doncs, l’explicació de l’abast més gran d’aquests partits no cal buscar-lo en els seus resultats, sinó en els mals resultats de l’independentisme que sembla ser l’espectre polític més afectat per l’abstenció.
En el contrast entre els resultats de 2019 i els de 2023, ERC perd 302.274 vots, el 36,76% menys. El que fa mal, especialment, són els mals resultats a Barcelona, on Ernest Maragall ha deixat pel camí 86.469 vots, el 53,6% dels que tenia quatre anys abans i gairebé un terç de la fuita de vots dels republicans arreu del país.
Tot i que en termes absoluts no és tan significatiu, la CUP també ha perdut gairebé un quart dels votants del 2019. Recullen, 43.071 vots menys o, el que és el mateix, el 24,4%. En el seu cas, però, les fuites queden més repartides arreu del territori.
D’entre els independentistes, els resultats a tot Catalunya assenyalen que Junts per Catalunya és l’únic partit que aconsegueix mantenir-se malgrat l’abstenció. De fet, només perden 6.419 vots, l’1,14%.
Els resultats absoluts, en aquest cas, però, no són un retrat fidel de l’actuació del partit a escala principatina. Els bons números de Xavier Trias a Barcelona, on Junts guanya 69.955 vots en relació amb 2019 emmascaren les fuites a la resta del país. Si traiem Barcelona de l’equació, a la resta de Catalunya el partit de Carles Puigdemont en perd 76.374.
L’emblema de tot això és la ciutat de Girona. Els de Gemma Geis han perdut 3 dels 9 regidors que tenien i, amb ells, les possibilitats de revalidar l’alcaldia. S’emporten 6.486 vots menys que els que va tenir Marta Madrenas el 2019, el 48,27%.
Desencantats
Què ha estat, però, el que ha fet que l’independentisme decidís quedar-se a casa? El politòleg de la Universitat Oberta de Catalunya, Marc Guinjoan, considera que “l’independentisme baixa per una certa decepció de determinades persones que veuen que hi ha una manca d’estratègia, que és evident i lògica en el moment postprocés, i que no estan d’acord amb l’estratègia dels partits independentistes”.
Aquesta idea la complementa la politòloga de la Universitat Pompeu Fabra, Núria Sancho. Des de la seva perspectiva, cal parar atenció al fet que a l’escenari polític català hi ha un moviment “d’abandonar la idea de referèndum i entrar en un statu quo propiciat pel govern de Madrid amb una certa congelació del marc repressiu” i moviments “de lluita entre partits que no es corresponen als moviments a l’espai socioeconòmic i social, on tenim una època de crisi i creixement de la precarietat”. En contrast, els partits independentistes catalans “parlen d’acord de claredat i pactes amb Madrid”. Això provoca “un distanciament entre els dos nivells i és un dels motius que fa que hi hagi aquesta davallada general del vot. Té més incidència a ERC, però també a la CUP i Junts”.
Sancho repassa els resultats del CEO per mostrar que “la primera preocupació de la ciutadania és la insatisfacció amb la política; el segon el funcionament de l’economia; el tercer l’atur, i, en quart lloc, les relacions entre Catalunya i Espanya”. Per tant, “no sembla que la classe política parli dels temes que interessen a la ciutadania”.
“El moment de trempera ha passat i els electors no han tingut prou incentius”, insisteix Guinjoan. No obstant això, hi posa un matís: “Ho estem comparant amb les eleccions de 2019 i és molt difícil fer-ho perquè l’independentisme venia fort i se celebraven al mateix temps que les eleccions europees on hi havia la lluita entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras per veure qui s’enduia el trumfo del suport independentista”.
Si es compara amb 2015, ERC té ara 519.833 vots, una mica més de 9.000 que 2015. En canvi, Sancho destaca que “en el temps, també hi ha una pèrdua de vots a Junts per Catalunya”. El 2015, Convergència aconsegueix 668.892 vots i ara en té 552.089.
Qui rep més aquest 2023 és ERC, que no només es veuria afectada per l’abstenció. “Hi ha més desencís amb l’estratègia que està fent servir Esquerra i una part del seu vot se n’ha anat a Junts. Això és molt clar a la ciutat de Barcelona”, relata Guinjoan. Dubta, però, si, en aquest cas, “ha estat un vot de desencís amb ERC o una concentració de vot en el candidat més viable, com crec que ha passat”.
Pel que fa a Junts per Catalunya, Guinjoan afirma que “Junts salva les eleccions gràcies a Trias”, però assenyala que “ningú està parlant de la confluència al voltant del PDeCAT que ha tret uns resultats no pas menyspreables”. Ara Pacte Local se n’emporta 55.444, unes xifres que signifiquen bona part dels vots que ha perdut Junts per Catalunya. Aquest politòleg afegeix que, a més a més, els juntistes, a Barcelona, han recollit molts vots “amb un candidat que amaga la seva marca i el discurs dels líders actuals”.
Per independentistes o per esquerrans?
“No em sembla que es pugui dir que l’esquerra a Catalunya baixa de manera substancial si descomptem ERC”, denota Guinjoan, que considera que “a ERC el que l’afecta és la seva estratègia en relació amb el debat territorial”. També pel que fa a la CUP, Guinjoan continua pensant que “perd en la banda de l’eix nacional i no pas per l’eix ideològic”. El politòleg recorda que a casa nostra “el primer eix que serveix per determinar el vot és el nacional. Un cop ubicat, et mous dins l’eix ideològic”.
Coincideix amb ell Sancho, la qual exposa que l’independentisme té “uns lideratges que no s’estan adaptant al moment actual”. D’altra banda, a partir del trencament del Govern català l’octubre passat, la politòloga pensa que “ERC acumula en solitari tot el desgast propi d’un govern, com tots els problemes del sector educatiu i les incoherències de la seva política. A més, no té una estratègia clara per respondre a l’independentisme en un moment en què està molt desorientat”. També la negociació amb el PSOE “porta un desgast que és molt més gran per a ERC que per als altres”.
Davant de tot això, el missatge per als partits independentistes és clar: els caldrà fer canvis profunds si volen que les seves bases tornin a anar-hi, anar-hi i anar-hi.