No és mala idea titular Jazza aquest llibre, perquè els 32 poemes d’Àngels Gregori (Oliva, La Safor, 1985) no són una simfonia clàssica, ni un quartet, ni una ària, sinó un conjunt —juxtaposat— d’impactes verbals. Potser el lector hauria preferit trobar-hi una llum zenital que aclarís nítidament el poema. Però a Jazz no hi ha ni bombetes, ni focs artificials, sinó, sovint, llamps fugaços i intensos, aparentment —només aparentment— autònoms. Aquest és l’atractiu del llibre, però també la seva dificultat. Com diu Boris Vian al seu llibre Jazz a París: «Aneu amb compte, aquest llibre no és per posar-lo a totes les mans». Però qui hi accedeixi, l’agrairà.
Els versos —a vegades, aforístics—s’entenen bé, amb un llenguatge quotidià, claríssim. A vegades, però, integrats en el poema i sense vincles discursius clars, esdevenen menys clars, obscurs. Tanmateix, el conjunt té un estil i uns temes que, malgrat —o gràcies— a les variacions “jazzístiques” del cas, construeixen una veu lírica singular que recorda les brillants improvisacions d’una Jam-session. Més o menys. O, per a ser just, “més”.
La veu dels poemes és única: un jo omnipresent que és al centre emotiu de cada al·lusió. Els espais —llocs i moments— són, molt diversos —d’Oliva a Nova York, de la joventut a la maduresa, o de la llar familiar a la intempèrie— i, per això, hom té la sensació de resseguir tots els racons d’una vida, no en processos ordenats, sinó en coàguls emocionals reveladors. Àngels Gregori escriu: «la funció de la poesia és tallar el trànsit per deixar circular instants». I aquests instants són, sovint, intensos.
El temes dels poemes són relativament reiterats: el que ho és més, és el de l’amor —companyia, desig, plenitud o enyor— sense vaguetats, amb un “tu” explícit. Es el tema que genera els millors versos. I hi estan presents d’altres afectes com els associats a la família —molts— o un espai generalment urbà o als amics.
Amb tots aquests materials, Àngels Gregori construeix els poemes. I ho fa amb una bateria de recursos tan pertorbadors com, a vegades, expressius. El més determinant és el que ella en diu la metàfora i que, de fet, són imatges que el context del poema ens les fa entendre. Com escriu la filòloga que hi ha en Àngels Gregori, «també els diacrítics van haver d’entendre forçosament la vida pel context». La imatge, per exemple, del «paisatge de balcons sense baranes» (en què hi ressona Maria Mercè Marçal)s’entén després d’haver llegit «havia començat una guerra a Europa i jo et portava el cafè al llit». És a dir, la guerra ha deixat Europa en una posició insegura i inquietant com un balcó sense baranes, però a continuació també diu «jo et portava el cafè al llit [...on hi havia]«el teu cos nu, ferm, com les platges de la meva infantesa».La imatge de la inseguretat del «balcó sense baranes» fa que la proximitat d’aquell cos esdevingui seguretat, fortalesa, companyia i protecció. Aquest és el recurs bàsic i potser per això diu que «de nit, sola, vaig a passejar amb les metàfores», és a dir, amb els espais que reflecteixen el que sent. Com una mostra més d’aquest recurs, i del seus límits, observin l’última estrofa del llibre:
«Demà hi haurà qui t’espere en algun lloc.
Els pops sempre han fet bon congelat.
La vida terrenal sempre té olor de moqueta,
Oh Déu!, dona’m jazz»
A Jazz el lector també hi trobarà reflexions ocasionals sobre l’art poètica com si procedissin d’instruments més contundents, que, potser, afinats com: «el que busquem en l’art no és la centrifugadora / sinó l’experiència de girar al seu voltant». I en aquesta línia hi ha al·lusions enginyoses com la distinció entre els poetes-salmó i els poetes-tonyina; o rupturistes com «qui presta atenció / a la sintaxi de les coses / mai no et besarà del tot» o paradoxes com «Començar la casa per la teulada [...] perquè l’avorriment és la verdadera vocació de l’autopista». I el lector hi trobarà també una onada de referències —potser massa— als personatges, sobretot literaris, que estima. La Jam-session no s’atura i té, en síntesi, un saldo final estimulant. És a dir, estimable.
