—Fa quatre anys van perdre els tres regidors que tenien. Han analitzat què va passar i han fet canvis?
—Va ser un cop. Una de les primeres coses que hem fet, com a autocrítica, és presentar la candidatura amb més temps i tenir més temps per socialitzar les propostes. També el programa, per anar-lo treballant amb la societat i els col·lectius. Aquests quatre anys, a banda de la pota institucional, hem treballat el carrer. El context ens és més favorable, perquè som l’única candidatura netament d’esquerres i independentista.
—Entenen que ERC no és una candidatura d’esquerres i independentista?
—No ho veiem. On ha estat l’oposició independentista de Maragall a Colau aquests quatre anys? Enlloc. ERC a Barcelona va en la línia d’ERC al Parlament, en la direcció d’apuntalar el Govern de l’Estat espanyol. PSOE-PSC i Podemos-Comuns, amb l’ajuda d’ERC, es van repartint el pastís entre la Generalitat de Catalunya, el Govern espanyol i l’Ajuntament de Barcelona amb l’objectiu de calmar el conflicte d’alliberament nacional. ERC s’ha prestat a aquest joc. No hem vist cap mena de proposta independentista ni de construcció nacional a ERC. Maragall ja ha dit que ara toca gestionar Barcelona. Això s’apropa molt a una renúncia explícita a la lluita independentista.
—A vostès els han criticat que no sortís cap referència explícita a la qüestió independentista al vídeo de campanya.
—La independència es construeix d’acord amb la sobirania. Quan parlem del control de l’aigua, del control de l’habitatge, del control del transport públic, del control de sectors estratègics… estem parlant de construir sobirania i avançar cap a la independència. No s’explicita la qüestió independentista perquè totes les polítiques que fem són en clau de sobirania.
—Aquestes sobiranies no són una cosa que també podrien fer els Comuns?
—Als comuns no els interessen les sobiranies. Als comuns els interessa convertir Barcelona en la segona ciutat de l’Estat, no en la capital dels Països Catalans. Si volguessin construir sobiranies, s’enfrontarien a lobbies com Agbar i municipalitzarien l’aigua. O serien ferms amb els fons voltors i lobbies que governen la ciutat. No tindríem Blackstone campant per la ciutat com vol. Els Comuns s’estan venent la ciutat a interessos de tercers, molts amb capital estranger, per projectar Barcelona com una ciutat internacional i un element de consum.
—Aquestes accions de projecció internacional, però, no són necessàries per sostenir la ciutat?
—Ho serien si els beneficis d’aquests negocis que genera aquesta projecció fossin per millorar les condicions vitals de les veïnes. Però, tots els negocis que es fan proveeixen beneficis a les empreses que els generen. El PIB de la ciutat no ha pujat des de 1993. La transformació de Barcelona com a ciutat aparador potser ha enriquit les empreses que han invertit a la ciutat, però no a les veïnes. Per una banda, tens la indústria tecnològica que atrau treballadores i treballadores internacionals que venen aquí amb els seus sous internacionals i fan pujar i encarir els preus. Tot això té un impacte en la construcció de les nostres comunitats. D’altra banda, els llocs que genera l’hoteleria i els serveis són precaris. El sou mitjà d’una persona que treballa al sector turístic són 1.350 €, 1.100 € si és una multinacional o cadena. El lloguer mitjà de la ciutat és de 1.077 €. És clar que qui treballa a la indústria turística no és qui viu a la ciutat o ho fa en situació molt precària.
—Si són a govern, què faran per posar l’Ajuntament al servei del moviment d’alliberació nacional?
—D’una banda, volem crear la xarxa de ciutats dels Països Catalans. Entenem que és un element importantíssim de construcció de contrapoder, fora dels marcs autonòmics, per enfortir accions vers la cultura, la llengua i tot el que tenim en comú com a Països Catalans. D’altra banda, crearem la regidoria de drets lingüístics per vetllar perquè el Consorci de Normalització Lingüística tingui fons suficients i que tothom que vulgui aprendre la llengua pugui fer-ho i no se’n quedi sense perquè no hi ha recursos. També, perquè tingui la potestat de personar-se com a acusació en els casos de vulneració de drets lingüístics. Això, com a elements nous. També vetllarem perquè l’Ajuntament es torni a comunicar en català com a llengua vehicular al 100%, cosa que s’ha perdut en els últims mandats. Creiem que és una alarma flagrant i té molt a veure amb el desús social del català. Des de les institucions no es defensa la llengua com s’ha de fer.
—Si entren a govern, continuaran apostant pel model de les superilles?
—Les superilles i els eixos verds ens semblen una bona idea sobre el paper. Tampoc són elements màgics que facin millorar la vida de les veïnes. Pacificar la ciutat s’ha de pensar amb criteris socials i de contaminació. Però, sobretot, perquè l’espai que es guanyi al vehicle privat sigui per a ús veïnal, que no el guanyin les terrasses, com a moltes superilles. No hi ha un pla d’usos tan restrictiu com caldria. També cal una aposta pels equipaments públics als espais pacificats i una aposta de mobilitat pensada en la variació que hi ha al trànsit rodat de la ciutat. Tanmateix, principalment, cal una regulació de preus. Si no, els espais pacificats encareixen el preu del lloguer i això acaba expulsant les veïnes que no poden pagar el lloguer en aquelles zones.
—És possible, però, controlar el preu de l’habitatge?
—És difícil, perquè fas front a un gran monstre. A través de les mesures dissuasives dels abusos, a partir de les sancions i amb una ordenança restrictiva —i, per què no, explorant la seva retroactivitat— a l’hora d’expedir llicències… Per a nosaltres és més difícil, però hauria de ser més fàcil per a grups polítics que tenen el mateix tàndem que al Govern de l’Estat. En canvi, hem vist que, en comptes d’aprofitar-ho per garantir drets, s’ha aprofitat per blindar els drets dels grans tenidors i fons voltors. S’ha fet aquesta llei d’habitatge que deixa molt camí a recórrer a l’hora de limitar preus. Des del món local és difícil limitar aquests preus, però sí que es pot fer des de la llei catalana de contenció de rendes. És important veure quin és el projecte de país i pensar Barcelona enxarxada amb el territori i no aïllada.
—Fins que es pogués controlar això, pararien els eixos verds i les superilles?
—Clar. La cosa és que els usos de la conversió d’aquests espais els puguin guanyar les veïnes. Quan s’han fet proves pilot tancant carrers els caps de setmana, per exemple, per entendre què passaria si aquell espai no fos de trànsit rodat s’ha guanyat molt. Una de les coses que trobem a faltar en l’anunci d’eixos verds és el carrer d’Aragó, que és la via que més necessita ser pacificada. És l’autovia que passa pel mig de la ciutat. Ara ja no se segueix fent la prova pilot de tancar-la un cop al mes. En comptes d’avançar-nos en obres d’eixos verds, mentre no es pot acompanyar amb un control de preu, potser és més interessant tornar a introduir aquest tipus d’elements.
—Què proposen per reduir el volum de cotxes a la ciutat?
—Primer, garantir un bon transport públic. Perquè totes les persones que el necessiten per moure’s o per venir a la ciutat puguin tenir transport públic fiable i eficient. Això implica tenir el traspàs de Rodalies i actualitzar la xarxa ferroviària. No podem oblidar que algunes mesures perjudicaven treballadors que necessitaven portar materials i no poden substituir el seu vehicle de treball per anar en transport públic. A la zona de baixes emissions li ha faltat mirada de classe. Quan parlem de planificar tota la ciutat, parlem d’una complexitat d’anàlisi gran, pensant que la ciutat no està aïllada, que Barcelona i el seu entorn han de trobar vies per reduir l’ús del vehicle privat a tota l’AMB.
—Durant la campanya han proposat suprimir l’AMB. No són necessaris aquests espais per garantir aquesta acció conjunta?
—Pot ser-ho. No critiquem l’existència de l’AMB com a òrgan mancomunat. Critiquem que, amb els quaranta anys i escaig de vida que té, funcioni com un òrgan opac que no està fiscalitzat. Gestiona el quart pressupost del país i és un niu de portes giratòries de càrrecs de partits. Tots els partits que han passat per allà han acabat tenint un entramat d’interessos que ho ha convertit en una menjadora. Per altra banda, veiem que l’AMB s’ha convertit en un lobby d’aquests espais polítics que restringeix sobiranies. Municipis com Sant Cugat o Ripollet han decidit municipalitzar l’aigua i l’AMB ho està impedint. Ho frena per donar el monopoli de la gestió de l’aigua a Agbar. Això ho veiem amb altres serveis públics. Aquest òrgan s’hauria de dissoldre perquè els municipis puguin mancomunar serveis en funció de les necessitats reals. Hauria de ser una organització més dinàmica i on la democràcia sigui una realitat al servei de les necessitats veïnals.
—Demanen reduir el turisme a la ciutat. Com cal fer la transició? Hi ha molta gent que viu d’això a la ciutat. No es poden tancar els hotels d’un dia per l’altre.
—Evidentment. Quan parlem de decreixement turístic, parlem de diversificació econòmica, de planificació, d’anar enfortint altres sectors que no són el dels serveis. Per exemple, i en clau metropolitana, explorar les possibilitats de reintroduir agricultura i ramaderia, quines són les possibilitats dels polígons industrials del Besòs o de la Zona Franca per incorporar indústries no contaminants. Tot de petites i mitjanes empreses que generin aquesta producció sostenible i no contaminant que permetin anar sortint de la dependència de la indústria turística. Això no és un camí curt o fàcil. La societat barcelonina i la majoria d’experts, fins i tot ho deia el senyor Collboni l’altre dia, són conscients que hem arribat als límits de la capacitat d’absorció de la indústria turística. Això vol dir que cal anar cap al decreixement.
—La seguretat és un dels temes de la campanya. Sovint s’ha dit que era un tema incòmode per a vosaltres.
—No és incòmode. Nosaltres entenem la seguretat des d’una perspectiva més profunda que la seguretat ciutadana o de furts i aquest tipus de relats. No volem entrar en aquest tipus de relats. Creiem que la seguretat és imprescindible per a la construcció de comunitats. Però, va més enllà de sentir-se segur quan vas pel carrer. Es tracta de poder tenir un sostre, de no haver de delinquir per viure, d’estar incorporat a les opcions per poder desenvolupar el teu projecte vital. Molta gent no ho té això. Hi ha molta gent que se sent insegura a la ciutat de Barcelona. Més policia no és més seguretat. Més policia no és menys delictes. Les dades així ho indiquen. No podem relegar la seguretat a la militarització dels carrers. És important que cadascú dins la seva comunitat assumeixi la responsabilitat que té de cura comunitària. Tanmateix, quan hi ha conflictes, no sempre és necessària la intervenció policial. Sí quan hi ha certes violències. Però, la mera presència de policia no és dissuasiva i genera certa tensió en el veïnat. Quan algú té els mínims vitals garantits, la necessitat de delinquir baixa.
—Com entomen des de la CUP que hi hagi sectors abans enquadrats a l’esquerra independentista que estiguin criticant un excés d’institucionalització de la formació i que s’hagi deixat en segon pla el projecte socialista o comunista en favor de la qüestió nacional?
—Tots els moviments tenen cicles. Nosaltres ja fa força anys que estem a les institucions. Mantenir una pota al carrer i l’altra a la institució sempre és complicat a escala local. Sempre hi ha la tensió entre les tasques institucionals i la burocràcia que això genera i com mantenir l’activitat de l’assemblea a la vegada. És una qüestió complicada. Qualsevol militant de la CUP en pot donar fe. Precisament per això no deixem mai de militar al carrer. Tanmateix, estar a la institució ens permet fer més coses que quan no hi som. La presència de la CUP ha significat canvis arreu del país. A les persones que critiquen la institucionalització, les convido a acostar-se a les nostres assemblees locals i seguir tibant des de la pota del carrer per evitar aquesta tendència que observen.
—I la crítica d’haver deixat de banda el projecte socialista en favor del procés independentista?
—No crec que sigui acurat. El marc sempre és el marc socialista, el marc de garantia de drets i d’avançar cap a la independència a través d’aquesta garantia de drets. No són posicions dicotòmiques. En aquest sentit, crec que la proposta de la CUP resta intacta.
—Els preocupa que aquestes posicions agafin rellevància com està passant al País Basc?
—No, la veritat és que no se sent com un perill això.
—Han estat molt crítics amb Colau, Maragall, Collboni i Trias. El seu plantejament, per al proper mandat, és fer oposició?
—El nostre plantejament és ser l’alternativa al model que representen aquestes quatre forces amb matisos. Totes defensen el mateix model de ciutat i és aquest el problema. Farem oposició al model de ciutat.
—En cas que els seus vots fossin necessaris, es plantejarien la possibilitat de donar suport a un dels quatre?
—Per fer què? Descartem totes les forces de dretes i això inclou el Partit Socialista. Per poder tenir una conversa d’aquest caire amb qualsevol força política d’esquerres, s’hauria de començar posant els drets de les veïnes al centre i avançar cap a l’autodeterminació i la independència.
—Per tant, podria conversar amb Colau i Esquerra?
—Si ells estan en aquesta premissa, que ja ho dubtem, en podríem parlar.
—Els preocupa que en un escenari on Trias sembla tenir opcions de guanyar, Colau capitalitzi el vot d’esquerres i això els perjudiqui?
—Al debat de BTV vam veure què passa quan la CUP no hi és. No es va tenir un debat de fons sobre el model de ciutat. Vam veure els Comuns acostar-se a comprar el marc de seguretat de l’extrema dreta parlant de si han augmentat o no els policies. Quan parlem d’ocupacions, i l’alcaldessa es vanagloria que havien baixat, estàs comprant el marc de la dreta. El problema no és l’ocupació, és l’accés a l’habitatge. Una alcaldessa que ve del moviment en defensa de l’habitatge és molt bèstia que faci declaracions així. No hi ha cap força d’esquerres i independentista, i això fa que el Ple viri cap a la dreta. El vot útil d’esquerres i antifeixista només és la CUP.