Els crítics

La pell massa freda

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ens consta que Albert Sánchez Piñol sempre defuig la qüestió, però no es pot obviar, en aquesta ni en cap altra anàlisi: La pell freda és la novel·la més traduïda en llengua catalana, l’èxit més sonat pel que fa a l’abast internacional. També el llibre que ha estat capaç de generar un fenomen més viu del boca-orella, insòlit per moltes raons, per donar confiança a un autor pràcticament desconegut i per elevar a categoria oficialista un gènere que sempre ha estat desat al calaix de la glòria marginal. Al capdavall, després de qui-sap-les edicions, un llibre insígnia que, a pas lent, però ferm, va saber subvertir les convencions de la centralitat literària catalana, massa ancorada en el realisme social, en la quotidianitat malastruga i en el retrat psicològic. Piñol demostrava que el català podia vehicular el discurs de ficció de la literatura de gènere, que fins aleshores arribava a través de traduccions exigües o de pioners ara desempolsats —amb les Narracions extraordinàries de Joan Santamaria al capdavant, recentment reeditades a Més Llibres—, però mancats de la necessària espurna autoral que havia de ser capaç de rescatar el fantàstic i el terror dels àmbits on residien, enclaustrats. La pell freda ho va aconseguir, amb una història de granotots i de resistència que exemplificava les misèries del conflicte bèl·lic i de la deshumanització de l’enemic, i que proposava elements per emetre una reflexió sobre la moral que domina el món, per acabar constatant que l’home viu subjecte a una insensatesa innata, més enllà de les bones intencions.

La vigorositat de l’obra, gran en molts sentits —narratius, temàtics, estructurals, irònics—, feia inevitable que, tard o d’hora, la història arribés a tenir una adaptació cinematogràfica amb tots els ets i uts. Després d’alguns titubeigs, és Xavier Gens l’encarregat de comandar-ne la versió. Autor de Hitman o The Divide, el director és un dels renovadors de l’òrbita del terror i de la ciència-ficció francesa. Una bona mà, versada en el gènere, capaç de prendre el pols als elements més sòrdids i a tot allò que podia conservar la tensió del fets que s’hi relaten.

La feina de Gens es veu clarament en l’aspecte visual, amb una ambientació digna del llibre que posa cura en els detalls que converteixen l’illa en una presó irrespirable i gèlida. Gens també es basa en l’esquelet que dona cos a l’acció, i es mantenint-se fidel al relat i sense introduir-hi cap distorsió. Però tot això no és suficient per portar el film a un graó més d’allò estrictament raonable. Malgrat que el bucle dramàtic hi és i colpeix, res no aconsegueix que l’adaptació sigui tan devastadorament circular i opressiva com l’original. Els fets passen, però no aprenem pràcticament res dels personatges. Fins al punt que la relació —sexual, necessària, vívida, i un punt clau per entendre l’intent de comprensió de l’enemic— entre Aneris i el protagonista queda fora de la versió, i això fa que tot allò que passa entre ells sigui una desafortunada el·lipsi. Calia obviar l’encontre al gorg, just quan els protagonistes s’enfonsen enllaçats pel desig? Calia no entendre que aquesta necessitat d’entesa era el motor de tot allò que s’acabaria esdevenint?

Al llibre, la pell freda és el topall que imposem entre les persones que pensen diferent, que viuen diferent, que senten coses diferents. El mur que hi ha entre la mediació i el conflicte. En el cas de la pel·lícula és també un escull insalvable. Tan freda que és un bloc de gel. I això l’allunya de l’experiència de plaer —i patiment, més enllà de la fi— que en generava la lectura.

Cold Skin
Xavier GensAny: 2017
Durada: 101 minuts
Guió: Eron Sheean, Jesús Olmo
(a partir de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol)
Repartiment: David Oakes, Ray Stevenson, Aura Garrido
Gènere: Fantàstic, terror

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.