El panorama preelectoral era, sobre el paper, totalment favorable al Partit Popular d’Alacant. L’alcalde, Luis Barcala, que governa des del 2018, comptava amb una sèrie d’elements que feien pronosticar la seua continuïtat sense massa complicacions. D’una banda, la tendència del PP a l’Estat espanyol —que podria tornar a la Moncloa a finals d’any— és una garantia per a l’aspirant d’aquest partit a l’alcaldia d’Alacant, una ciutat que vota molt majoritàriament en clau estatal. De l’altra, les previsions del PP valencià, encapçalat pel president de la Diputació d’Alacant, Carlos Mazón, també el situen en condicions d’accedir al Palau de la Generalitat després dels comicis del 28 de maig a través d’un pacte amb Vox, que, si donen els números, es farà de manera automàtica.
Portes endins, a la ciutat, l’escenari també acompanyava Luis Barcala. Els grups de l’esquerra local, PSPV-PSOE, Unides Podem i Compromís, encara són víctimes de l’herència del tripartit que va guanyar l’alcaldia el 2015 i que no va ser capaç d’esgotar la legislatura després de vint anys de governs consecutius del PP. La imputació de l’alcalde, el socialista Gabriel Echávarri, per un fraccionament de contractes pel qual més tard seria condemnat, va derivar en la seua dimissió i en un ple d’investidura en què la substituta havia de ser la també socialista Eva Montesinos. Però el vot en contra de l’única regidora de Podem –partit inserit dins la candidatura Guanyar, dominada per Esquerra Unida–, Nerea Belmonte, que havia passat a no adscrita després d’haver adjudicat uns contractes menors a una empresa dirigida per persones del seu cercle d’amistats, va derivar en una carambola que va situar Luis Barcala, del PP, com a alcalde, en tant que era el candidat del partit amb més regidors.
Amb la tornada del PP quedava enrere un període efímer però intens. Les baralles internes entre els integrants del tripartit d’esquerres, la incapacitat dels regidors a l’hora d’evitar la transcendència de les disputes i les extravagàncies de l’alcalde, que va arribar a destituir de manera irregular funcionaris vinculats al PP, van generar una decepció entre l’electorat que es va fer notar en les eleccions del 2019, quan l’efecte de Pedro Sánchez –que vivia el seu millor moment– havia de ser la clau d’una nova oportunitat per a les esquerres liderades, novament, pels socialistes. Aquell efecte no va ser suficient i la dreta, amb PP i Cs al govern local i amb el suport extern de Vox, va mantenir l’alcaldia amb 16 regidors de 29.
Actualment, amb la figura de Pedro Sánchez més afeblida, amb la desorientació present entre l’electorat d’Unides Podem i sense la referència de Mónica Oltra en Compromís, Luis Barcala preveia una campanya confortable. Des del seu entorn, en canvi, asseguren que els nervis s’han apoderat del candidat a la reelecció. Els números indiquen que serà el candidat més votat, però no descarten la possibilitat que siga apartat de l’alcaldia.
Els motius
Si Carlos Mazón ha sigut capaç d’absorbir bona part de l’espai orfe de Ciutadans cap al PP valencià –si més no, si s’observen les desenes de polítics que han canviat de partit–, Barcala no ha sigut capaç de fer el mateix a Alacant. La seua llista electoral està plena de candidats amb un únic atribut: la fidelitat a l’alcalde, que ha acabat la legislatura sense dos dels seus regidors. Un, Manolo Jiménez, ha dimitit després de fer-se públics uns contractes menors a una empresa dirigida per un company seu a la foguera de Florida-Portatge, presidida durant anys per Jiménez. Altra, Julia Llopis, ha estat en el punt de mira de les crítiques de l’oposició durant la legislatura actual. La regidora d’Acció Social i Educació ha sigut molt criticada per les associacions de veïns de la Zona Nord, la més empobrida de la ciutat, i concorrerà a les llistes de Vox a les Corts Valencianes amb la pretensió d’esdevenir consellera d’Ensenyament si la ultradreta i el PP sumen majoria. Llopis ha presidit durant anys CONCAPA, la Confederació Catòlica Nacional de Pares de Família i Pares d’Alumnes, i és una de les veus més hostils contra el català a l’escola.
Mentre les turbulències agiten el PP d’Alacant, Ciutadans, que previsiblement no traurà cap representació, ha elaborat una llista liderada pel regidor Adrián Santos –que va ser regidor amb el PP durant l’etapa de la pluriimputada Sonia Castedo– i integrada per candidats amb popularitat contrastada a la ciutat, com ara Lourdes Tárraga, vinculada al món de la festa, o César Anca, hostaler reconegut amb estrelles Michelin. Tot i que el moment de Cs és delicat i que no s’espera que supere la tanca del 5%, al PP són conscients que Barcala no absorbirà el percentatge de vots de la formació taronja i que Mazón sí que sumarà al conjunt del País Valencià, especialment al sud.
Pel que fa a Vox, la ultradreta ha situat com a candidata una advocada totalment desconeguda a la ciutat. Es tracta de Carmen Robledillo, i el seu anonimat és tal que el partit la va presentar amb una nota de premsa com “la muller d’un oficial de la Policia Nacional”. Tot i així, el partit d’extrema dreta augmentarà la presència a l’Ajuntament d’Alacant. Fa quatre anys va traure dos regidors, tot just quan Vox encara no havia multiplicat els representants al Congrés –ho va fer a les segones eleccions estatals, al novembre–, i al si de la formació de Santiago Abascal asseguren que tindran quatre representants a l’Ajuntament, una xifra menor de la que preveien a mitjan legislatura.
De fet, a dins del partit d’ultradreta no es percep l’entusiasme de fa uns mesos, especialment detectat durant l’etapa en què el PP estava liderat per Pablo Casado i en què la caiguda de Cs després de no haver volgut pactar amb Pedro Sánchez resultava, segons els càlculs de Vox, la base sobre la qual fer créixer el seu electorat per a convertir aquesta formació en el nou referent de la dreta alternativa al PP. La millora dels resultats de Vox no serà tan accentuada com s’hauria previst fa un temps –ja va passar a Andalusia, on el fet de passar de 10 a 13 diputats va ser llegit com un fracàs i va desencadenar una greu crisi al partit que encara es manté–, i el malson de Barcala és que el PP no supere els 11 regidors i que Vox es quede amb tres, de tal manera que la dreta i la ultradreta se situen a un edil de la majoria absoluta a Alacant. Més encara quan Vox exhibeix múscul a escala estatal, però no en l’àmbit local. La prova està en els resultats del 2019: a les eleccions espanyoles del 28 d’abril, a Alacant, els ultradretans van traure més de 22.186 vots. Un mes després, a les municipals, en van aconseguir 8.578.
Motivació entre l’esquerra
Amb aquest escenari, l’esquerra té raons per a aferrar-se a l’optimisme. El partit que lideraria un tripartit seria el PSPV-PSOE, encapçalat per l’exconsellera de Sanitat Ana Barceló, coneguda per haver sigut la responsable de gestionar la pandèmia. Triada directament pel president Ximo Puig, la seua intenció, senzillament, era que la candidatura del seu partit a l’alcaldia d’Alacant la liderara un rostre identificable entre l’electorat. Barceló, a més, ha aconseguit imposar una llista integrada, en els llocs de capçalera, per persones designades per ella directament, arraconant així l’històric dirigent local del PSPV, Ángel Franco, el qual des d’inicis dels noranta elabora o condiciona l’elaboració de les llistes municipals per a garantir-se la influència en l’agrupació.
Ara, malgrat els intents en aquest sentit, Franco ha quedat apartat i el partit espera mobilitzar votants decebuts els últims anys amb aquesta dinàmica que es traduïa en derrotes electorals consecutives. Barceló, que s’ha envoltat d’independents i de persones pròximes –destaca el fitxatge de l’exfutbolista Eduardo Rodríguez, màxim golejador de la història de l’Hèrcules CF– compta, això sí, amb el hàndicap de no haver posat damunt la taula cap proposta electoral suficientment significativa per a fer girar la campanya al seu voltant. Els socialistes, en canvi, confien en el seu perfil discret, que creuen capaç de sumar complicitats entre els àmbits empresarials i sindicals –la UGT s’ha alineat més que mai amb els socialistes en aquests comicis– i de convèncer els indecisos que acostumen a votar al PP a través d’una estratègia basada en un principi: exhibir gestió i fugir del soroll.
Pel que fa a Unides Podem, enguany aquest espai concorre a les eleccions amb el nom Unides per Alacant i suma Esquerra Unida, Podem, Esquerra Republicana i Aliança Verda. La candidatura és una excepció, en tant que la liderarà Esquerra Unida, i Alacant es converteix en l’única gran ciutat valenciana que comptarà amb un alcaldable d’aquesta formació. Es tracta de Manolo Copé, professor de filosofia, antic sacerdot a Callosa de Segura (Baix Segura), vinculat al món catòlic a través de l’HOAC –Germandat Obrera d’Acció Catòlica– i referent de l’Associació de Cantautors d’Alacant. El canvi va generar malestar en qui anava a ser candidat de la confluència, Xavier López, de Podem, que ja va ser alcaldable fa quatre anys, si bé l’elaboració de la llista ha acabat prioritzant la formació morada –López anirà de dos i la seua companya de militància, Vanessa Romero, de tres. Alhora, la força de Yolanda Díaz, que el dia 24 visitarà Alacant per a donar suport a aquesta candidatura –serà l’acte més destacat dels que protagonitzarà la vicepresidenta del Govern espanyol al País Valencià–, es preveu com l’impuls definitiu perquè Unides per Alacant siga el partit de referència de l’esquerra alternativa i puga superar amb comoditat la tanca del 5%, que segons algunes enquestes perilla.
Per acabar, Compromís també se situa a prop d’aquest mínim electoral, però la confiança dels valencianistes a superar-lo i altres factors interns ha impedit una aliança amb Podem i Esquerra Unida que des d’aquest espai s’ha exigit amb insistència. Més encara quan Compromís ha expressat, a través de la direcció, la seua total identificació amb el projecte de Yolanda Díaz, amb el qual s’aliaran de cara a les eleccions estatals. Les dinàmiques municipals, però, han impedit el pacte, i el fantasma del 2007, quan Esquerra Unida i l’antic Bloc van anar per separat i van quedar fora de l’Ajuntament, sobrevola l’esquerra alternativa d’Alacant, amb dues candidatures que es podrien quedar tot just per sota del 5% i sense representació a l’Ajuntament.
És la possibilitat més temuda, però pràcticament descartada. Unides per Alacant confia en un suport tradicional que, llevat de l’excepció del 2007, sempre li ha garantit presència a l’Ajuntament d’Alacant. I Compromís ha vist créixer una base sòlida amb la tasca de Natxo Bellido, portaveu durant les dues últimes legislatures i capaç de teixir unes aliances entre bona part de la ciutadania que haurien de servir per a consolidar la presència valencianista al consistori, que enguany liderarà Rafa Mas, d'Iniciativa, com a alcaldable. En aquest propòsit s’han implicat, i molt, tant Joan Baldoví, candidat a la Generalitat, com Aitana Mas, actual vicepresidenta del Consell, que visiten amb freqüència Alacant des de ja fa mesos i que hi van estar durant l'inici de la campanya electoral.
Amb tots aquests ingredients, un triomf de l’esquerra a Alacant es preveu ben difícil. Però molt menys de com es veia fa només uns mesos. La mobilització electoral, que el 2019 va ser del 56% i que enguany es preveu un poc més alta, serà la clau que ho decidirà tot.