Tornes al lleopard que t’allibera / desig i afany / i creus i vius” escriu Jaume Pérez Montaner en el poema “L’arrel que t’habita” del volum L’heura del desig, que es clausura amb un extrem anhel de llibertat i amb la certesa que “Vens dels morts / i tornes a la vida / i rius i cantes”. El cant és el poema, la rialla podria simbolitzar Eros i el goig corporal, la mort s’entén com un dels pilars temàtics de la seva pràctica lírica, talment una marca eterna que ens acompanya en l’itinerari existencial mentre la vida es va fent de dolor, memòria i creació. Versos sintètics, en efecte, per condensar una complexa cosmovisió coherent, orgànica, poderosa. Difícil no evocar el tigre de William Blake, símbol de les forces atàviques però també un dels éssers més nobles i independents del regne animal, sobirà del destí que es basteix a queixalades.
Sempre he pensat que aquest poema de Pérez Montaner dialoga molt bé amb l’ànima del forjador de Cançons d’innocència i d’experiència sota el sedàs crític de Harold Bloom i les concepcions líriques de Wallace Stevens, decisives influències per al poeta valencià que va trobar a l’estranger la seva llar i una possibilitat per desenvolupar una respectada carrera acadèmica. Des d’experiències traumàtiques com ser empresonat o la d’aquest esmentat exili voluntari, l’autor responsable de Solatge va saber entendre a la perfecció què significa enfrontar-se a la intempèrie en els difícils anys de la dictadura franquista o en instants decisius com el de les bombes contra pensadors sense pèls a la llengua, talment com el sempre necessàriament reivindicat Joan Fuster. Tanmateix, cap mordassa ni cap foc inquisitorial no han pogut mai res contra la paraula, fonament del vers, i és així com la lluita pel territori i pel paisatge i per les arrels continuarà endavant: “El que el vent i la pluja ens ha deixat, com la roca, com l’arbre, fidels al lloc on són, com el tarquim o el fang, com un grapat de pols, tot allò que és tan nostre. Ara comença el poema: solatge.” Els actes de lluita civil, d’evocació memorial, de reivindicació política i de formulació literària, doncs, esdevenen eixos principals que ajuden a construir les coordenades de l’obra de Jaume Pérez Montaner, també amarada de sensualitat i d’imatges vigoroses com les del seu primer poemari, Adveniment de l’odi, llibre amb el qual es va batejar amb foc en una molt cobejada edició de l’editorial Tres i Quatre: “I tu, ciutat bagassa / (…) Amb pixums de Pigalle reguen / noctàmbuls briacs geranis englantines / Tristes cançons rellisquen per les blanques façanes.”
D’un altre dels seus mestres, Vicent Andrés Estellés, poeta que Pérez Montaner ha analitzat en articles i conferències i llibres tant en solitari com en col·laboracions com la que va mantenir amb el ja finat Vicent Salvador, ha après que la poesia és una possibilitat de vida i de crítica i de combat, i que l’art pot maldar per exorcitzar les tenebres i les misèries del món al mateix temps que persegueix l’efímera bellesa i la captura amb mots precisos. Tot i que és un poeta reivindicatiu, Jaume Pérez Montaner es consigna a un alè críptic i hermètic, carregat de simbologies gairebé oníriques. A Museu de cendres escriu: “Em reconec aquí / ebri de ràbia / de nord a sud / cabriolant de por / entre les ratlles amargues del poema”. No és estrany que un dels seus pintors preferits sigui Rothko, a qui dedica alguns dels seus textos inèdits inclosos a Defensa d’una forma. Poesia completa 1976-2018, excepcional volum publicat per la Institució Alfons El Magnànim sota la direcció de Vicent Berenguer: “Tot és alè i desig, tot és alè. / L’aorta dilatada fins al màxim. / Un alè que és a penes perceptible. / Sense objecte el desig que et sobreviu.”
Com tan bé assevera el professor, investigador i escriptor Antoni Martí Monterde, un dels seus deixebles i responsable tant del retrat literari quan Pérez Montaner va merèixer el Premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, com de l’atent pròleg de Defensa d’una forma: “La trajectòria d’un autor com Jaume Pérez Montaner requereix una aproximació que, necessàriament, ha de prendre una forma especial; per fer-se càrrec del que significa la seva figura en la literatura catalana del darrer mig segle cal entendre la seva obra com una mena de meditació sobre cada dia, sobre la manera en què els dies es converteixen en memòria, i també sobre la consciència poètica d’aquesta memòria. Com a poeta i com a crític, Jaume Pérez Montaner reclama per a la poesia el reconeixement de la seva capacitat de condensar, en uns sols mots, el sentit d’un passat que, quan era present, es resistia a ser escrit tant com a ser admès”. És a dir: el poeta accepta formar part d’una tradició tot convertint-se en una baula més que possibiliti una mutació personal que projecti el seu treball, però també el seu llegat i el seu context, cap al futur per tal que el procés recontinuï en un etern retorn infinit. I la resta és literatura, de la mateixa manera que morir, com va dir l’il·lustre suecà, deu ser deixar d’escriure…
I és que la idea de mort ronda amb perspicàcia alguns dels versos més memorables de Jaume Pérez Montaner, no només la diminuta mort física de l’individu enmig de la caòtica globalitat, quan l’amenaça ens assetja constantment amb la seva perfídia, sinó també la mort encara més ampla d’una llengua, la d’una identitat col·lectiva, la d’un país o d’un somni compartit. Comparteix, doncs, obsessió amb el seu amic, i també creador inimitable, Josep Palàcios. A “Començament sense final”, una composició del poemari Fronteres que remet a aquest alè elotià i joyceà en què acabament i encetament es toquen per arribar al mateix punt, ho expressa així: “Començament sense final totes les morts perquè tot és principi sense espera qui parla de futur boca de serp?”
Però quina és la forma que defensa Jaume Pérez Montaner concretament? L’absoluta, redemptora, la de la llibertat. Així alguns dels seus versos estan escrits amb mètrica estricta (té alguns més que excel·lents poemes en decasíl·labs perfectes, per exemple), però també amb vers lliure whitmanià o en prosa poètica sota el signe de Baudelaire. La diversitat no és follia sinó una altra possibilitat d’alliberament, i al final cada poema troba la seva millor solidificació a través dels mots. El bon recercador i professor Dominic Keown, que li va fer el pròleg de L’oblit i l’epíleg de Defensa d’una forma, ho expressa amb raó: “No hi ha indici més revelador de la varietat expressiva de la veu de Pérez Montaner que la còmoda convivència de termes de clara inclinació ideològica —la invectiva en contra de l’opressió implícita al sistema capitalista en Adveniment de l’odi (1976) en seria un exemple apropiat— amb els tòpics més estèticament latents i emotius de la llarga convenció homèrica: la mort, l’amor, la sensualitat, la soledat, l’art com a via d’autorealització, etc. —particularment evidents en Museu de cendres (1981) i L’heura del desig (1985). No cal dir que l’amplitud de l’espectre expressiu pel que fa al contingut queda reflectida estilísticament en el gran nombre de formes poètiques assumides amb encert.”
Com a crític, sempre m’ha agradat recomanar un recull deliciós com Subversions, publicat fa anys a Tres i Quatre: antologia d’alguns dels metatextos més representatius de Jaume Pérez Montaner i una veritable poètica molt personal, en què es desgranen altres referents clau per a ell com Salvador Espriu, Pere Gimferrer, César Vallejo o Blas de Otero. Tampoc no podem oblidar la seva contribució com a traductor. Va ser un dels pioners introductors dels versos incisius i juganers d’e.e. cummings o dels més desesperats i tremebunds d’Anne Sexton, en ambdós casos al costat de la poeta i companya vital Isabel Robles, amb qui ha teixit un fil continu de complicitats en una vida que es podria llegir com una portentosa novel·la marcada per les passions i per les paraules en un viatge heroic al més pur estil Joseph Campbell.
Per anar acabant, una novetat feliç. És cert que qui vulgui llegir la formidable i enfervoridora poesia de Jaume Pérez Montaner, el degà de la poesia catalana al País Valencià al costat de Josep Palàcios, ho podrà fer gràcies al magnífic volum panoràmic Defensa d’una forma. Poesia completa 1976-2018. Però l’autor viu, demiürg en la paciència per assolir la crida, espera en l’eterna inquietud el clam de la conjugació, i és així com el poeta que ara començam a celebrar com es mereix, amb congressos o actes públics o (re)lectures, ha continuat escrivint: el resultat es publicarà ben aviat dins de l’exquisit catàleg d’Edicions del Buc, una de les millors col·leccions poètiques del panorama actual. Mentrestant, llegirem autoretrats talment aquesta peça surrealista i exaltadora que va elaborar Pérez Montaner dins L’oblit: “Com el gat tinc set vides o set morts, / Onisa, Onisa, Onisa. He recobrat / entre els fragments sollats de la desfeta / antiquíssims retalls oblidats o perduts: / ara un pitxer, un càntir, una flor / o l’ansa d’un setrill, una cançó, / la font de Partagat, els dits inhàbils / en l’aigua freda i dura com el vidre, / la melodia humil sobre la pedra, / la vella molsa d’anys, vell viatger / que renaix sobre el temps i les fronteres, / entre la pols daurada de l’oblit: / en aquestes muntanyes poderoses / floreixen els lilàs sobre les roques / i llancen flamarades el geranis.”