La primera vegada que en Pol va tastar les drogues —les drogues sintètiques, perquè dona per entès que en el consum d’alcohol, tabac i marihuana ja feia temps que s’hi havia iniciat— va ser en una festa de música tecno. Uns amics seus, una mica més experts en la matèria, li van oferir MDMA. “Semblava sal”, diu. Va llepar-se el dit petit, el va introduir a la paperina i se’l va endur a la geniva. Tot seguit, tal com li havien recomanat, va fer un glop del gintònic per calmar l’amargor d’aquella pols. Al cap d’un quart d’hora, més o menys, hi tornaria, per a mantenir actiu l’efecte desitjat.
Des de llavors, en Pol—que no es diu així, però que ha volgut mantenir l’anonimat sota aquest nom fals— pren drogues un cop cada dos o tres mesos, quan surt de festa, per viure-la més intensament. “Si ja m’agrada el tecno sense prendre res, sota l’efecte de l’ema (MDMA) el gaudeixo moltíssim més. L’experiència musical es torna molt més profunda. Sento eufòria, moltíssima felicitat i molt d’amor per tot i per tothom”, explica.
L’MDMA, també coneguda com a èxtasi, és una substància psicoactiva que provoca efectes estimulants. Es pot consumir en forma de cristall, directament a la geniva o a la llengua —com ho va fer en Pol la primera vegada— o es pot trinxar fins a fer-ne pols. Aquesta pols d’èxtasi, a vegades, es tira a la copa i es barreja amb el combinat. També se’n fa “bombes”, embolicant el cristall trinxat amb paper de fumar per fer-ne una boleta i empassar-la com si fos una pastilla, o s’esnifa.
Li hem preguntat al jove quant val, aproximadament, un gram d’MDMA. “Uns seixanta euros”, respon, tot coincidint amb les últimes dades que publica l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions (OEDA). “També hi ha qui escull consumir èxtasi en forma de pastilla, que surten entre cinc i quinze euros —l’OEDA les taxa a deu euros per unitat—, però aquestes pastilles molts cops porten més substàncies barrejades”, explica el jove, que està al corrent del que també alerten els experts consultats.
L’èxtasi, alerta l’Observatori Europeu de Drogues i Toxicomanies, “ha deixat de ser una droga de nínxol o subcultural limitada a les discoteques i festes per ser consumida ara per un ventall més ampli de públics en entorns nocturns convencionals, com bars o festes a casa”. És, de fet, una de les substàncies més consumides en entorns recreatius —segons l’organització Energy Control.
Alcohol: el primer del rànquing
La fotografia dels consums més freqüents de psicoactius s’ha mantingut força estable al llarg del temps al territori: l’alcohol encapçala el rànquing seguit del tabac, els hiposedants, el cànnabis i la cocaïna (vegeu el gràfic). “En entorns recreatius no canvia gaire: després de l’alcohol, el tabac i el cànnabis domina el consum d’èxtasis, d’speed i de cocaïna. També s’hi consumeixen substàncies de manera més minoritària com LSD, bolets al·lucinògens, ketamina, poppers…”, explica el director de l’ONG dedicada als consums recreatius Energy Control, Claudio Vidal.
Malgrat que el tenim normalitzat —i fins i tot l’aplaudim—, l’alcohol també és una droga, recorda Vidal. És, de fet, la que es comença a consumir més d’hora: de mitjana, segons l’OEDA, a 16,5 anys. El 65% de la població entre 15 i 64 anys de l’Estat espanyol ha consumit alcohol en l’últim mes i el 17% diu haver-se emborratxat en l’últim any —la majoria, joves adults, entre 15 i 34 anys. El fum segueix de prop l’alcohol: el 33% consumeix tabac diàriament i l’edat d’inici de consum és els 16,6 anys.
Cànnabis i cocaïna, les populars de la llista negra
Cada any, l’Observatori Europeu de Drogues i Toxicomanies (EMCDDA, per les seves sigles en anglès) analitza les aigües residuals d’un centenar de ciutats d’arreu d’Europa. Amb la concentració de certs components actius de cada droga poden estimar els hàbits de consum dels seus ciutadans. El cànnabis —conclou l’estudi— és la droga il·legal més consumida a Europa, amb uns 22,6 milions de consumidors estimats.
A l’Estat espanyol, el 2,8% consumeix marihuana diàriament. De fet, de les vint ciutats europees on es troba més concentració de cànnabis a les aigües residuals, quatre són al territori de parla catalana. Barcelona, València, Lleida i Tarragona es troben a la classificació, entre altres municipis de la República Txeca, dels Països Baixos o de Portugal.
La segueix la cocaïna, que es concentra sobretot al centre i al sud d’Europa, mentre que a l’est hi ha més concentració d’amfetamines. Tarragona és la segona ciutat amb més cocaïna a les aigües residuals, després d’Anvers (Bèlgica) i seguida per Amsterdam (Països Baixos). Al top 20 entren, també, Lleida, València, Barcelona i Castelló.
A l’Estat espanyol, el 2,4 % ha consumit cocaïna —en pols o base— en l’últim any. Malgrat que els últims anys les xifres s’han mantingut força estables, la quantitat d’adults joves que en consumeixen és força menor a la de fa quinze anys. “La gent fa servir la coca com un regulador. Vas molt borratxo i vols anar més tranquil i una ratlla de coca et baixa la borratxera”, explica en Pol. “Tot i això, la gent que li agrada molt va només a coca”, afegeix.
Popper i tusi, drogues en auge
La cinquena substància més consumida en entorns recreatius —segons l’observatori de consums, riscos i cures d’Energy Control— és el popper, una droga inhalant que produeix un efecte estimulant i vasodilatador instantani. Així, durant només un minut, fa pujar l’eufòria i provoca sensació de lleugeresa i un augment del desig sexual. Passats uns seixanta segons, els efectes desapareixen i deixen, sovint, cansament.
“El popper és una droga suplementària”, diu el jove. “Vas de M o d’alcohol i fas un poperazo, un viatge a la lluna i tornes”. Aquest inhalant es ven en pots de vidre, que contenen el líquid incolor i poden tenir un preu entre cinc i quinze euros.
Fora dels rànquings, una altra de les substàncies emergents dels últims anys és el tusibí —o el tusi, com li’n diu en Pol. És la mal anomenada cocaïna rosa o cocaïna per a rics, perquè no és cocaïna sinó ketamina barrejada sovint amb cafeïna o MDMA. El complement “per a rics” del seu nom popular sí que té una certa base: el preu del tusibí pot escalar fins als cent euros per gram, mentre la cocaïna sol valdre’n uns seixanta.
El (poli)consumidor recreatiu
Hi ha molts joves que, com en Pol, consumeixen substàncies de manera recreativa, és a dir, en moments puntuals, de festa i en companyia. És a aquest públic a qui es dirigeix l’organització Energy Control, que pretén reduir els riscos del consum en entorns festius a través de la informació. “El consum recreatiu el solen fer adults joves, entre 18 i 34 anys, que no presenten cap vulnerabilitat especial”, explica Claudio Vidal, el director de l’ONG. “Estudien, treballen, alguns viuen amb els pares i altres ja s’han emancipat. Hi ha població universitària i amb estudis de postgrau, i la taxa de persones sense feina en la mostra del nostre últim estudi és només del 7%”, afegeix.
Aquests consumidors recreatius senten sovint que tenen el consum sota control. “Mira, jo veig que hi ha tres tipus de drogues. Al primer esglaó hi ha l’alcohol, el tabac i la marihuana; al segon, l’èxtasi, la cocaïna i les pastilles, i al tercer, que no m’hi acosto, la ketamina, el cavall i les drogues més dures”, diu en Pol. Ell no té por d’enganxar-s’hi. Vidal probablement l’alertaria que aquesta diferència entre drogues “dures” i “toves” és artificiosa i li diria que hi ha altres riscos que hauria de considerar.
Quins són els principals perills a què s’enfronten aquests consumidors recreatius? A Energy Control ho tenen clar: els que es desprenen de la barreja de drogues. “El patró de consum generalitzat entre aquest públic és el policonsum recreatiu, l’ús combinat de diverses substàncies”, assegura el director de l’ONG.
El combinat bàsic és alcohol i cànnabis, que es consumeixen, per exemple, amb MDMA o altres amfetamines. “La majoria de problemes arriben quan en la barreja hi ha alcohol”, detalla Vidal. I això ocorre en el 94,4% dels policonsums de dues substàncies.
Els problemes amb què es poden topar? Per una banda, les intoxicacions, els accidents cardiovasculars per sobredosi o per la presa de productes adulterats —per exemple, per consumir èxtasi que és, realment, una barreja d’MDMA i metamfetamines—, explica el doctor Jordi Camarasa, catedràtic i degà de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona. Per l’altra, “les coses que es fan o es pateixen sota els efectes de les drogues”, afegeix Vidal. Accidents de trànsit, baralles o situacions de violència, conseqüències pel consum de tercers, violències sexuals…
Drogodependència?
“Volem trencar amb la idea que l’únic problema que es pot tenir amb les drogues és una drogoaddicció”, diu el director d’Energy Control. A excepció de l’alcohol i del cànnabis, segons l’ONG, la resta de consums són bastant ocasionals i circumscrits a la participació en l’oci nocturn. A més, quan l’èxtasi o l’LSD es consumeixen amb molta freqüència, “perden la màgia”, només provoquen efectes amfetamínics desagradables, com tensió muscular o mandibular, i la substància perd l’atractiu.
L’addicció no només es diagnostica segons la freqüència del consum, sinó que es determina si es compleixen una sèrie de criteris com la dedicació de temps excessiu a la seva cerca, l’abandonament d’activitats per escollir-ne d’altres relacionades amb el consum, els desitjos intensos i irrefrenables de consumir, els intents fallits per deixar de consumir… La població que consumeix drogues de manera recreativa corre el perill de l’addicció, però el percentatge que acabarà desenvolupant aquest problema, assegura Vidal, és baix. “Però això no vol dir que siguin lliures de tot risc, n’hi ha d’altres que ens haurien de preocupar més”, afegeix.
El doctor Camarasa qüestiona aquesta afirmació. “No es poden aïllar unes substàncies de la resta, estem parlant sempre de policonsum”, diu. “Aquest públic consumeix cànnabis i alcohol de manera continuada, i durant el cap de setmana o en moments recreatius apareix un pic de substàncies psicoestimulants”.
Els llimbs de la legalitat
Consumir drogues legals o il·legals no és delicte a l’Estat espanyol. La legislació considera que no es pot obligar a ningú que porti una vida sana ni condemnar-lo per posar en perill la seva salut. De fet, en el context internacional es busca avançar cada vegada més cap a la despenalització i la descriminalització del consum de drogues —explica Vidal— i Espanya és un dels pocs països on és així.
El consum que es faça en l’àmbit privat, al nostre territori, no és sancionable. Pot ser sancionat administrativament quan aquest consum es produeix en la via pública, igual que quan s’hi abandonen els residus o el material del consum. La possessió de petites quantitats de droga per a l’autoconsum pot ser sancionada administrativament —tot i que en el cas del cànnabis i de la cocaïna, en quantitats petites, sovint es toleren, explica el doctor Camarasa.
En canvi, el que sí que és delicte penal és cultivar, elaborar, traficar, promoure o facilitar el consum de drogues il·legals. També la pertinença de quantitats destinades al tràfic o promoure’n el consum. La justícia considera drogues les substàncies tòxiques, estupefaents o psicotròpiques, però el Codi penal no menciona de manera concreta cap substància. Així que, a la pràctica, els tribunals fan servir llistes aprovades en convenis internacionals en què figuren una a una les diverses drogues prohibides o controlades.
Ara, per exemple, s’hi troben la cocaïna, l’heroïna, el cànnabis, l’èxtasi, l’LSD, les amfetamines, la mescalina, la psilocibina, el GHB, la ketamina… I moltes substàncies més, perquè s’hi van afegint les drogues que apareixen. “Cada setmana se’n troben una o dues de noves”, apunta el doctor Camarasa, que també és membre del Grup de Recerca de Farmacologia dels Derivats Amfetamínics. “Però des que sabem d’una nova substància al carrer fins que s’il·legalitza poden passar un any i mig o dos”, afegeix.
Medicina psicoactiva
Les opcions psicoactives que li esperen al Pol al festival vinent, però, no sempre han tingut la categoria legal i moral que les que avui l’arrosseguen. A finals del segle XIX i principis del segle XX, el consum de cocaïna, d’heroïna o d’amfetamines era ben habitual. De fet, es prescrivien com a medicaments terapèutics. La gota es tractava amb cocaïna, l’heroïna es receptava com a analgèsic i les amfetamines es van començar a comercialitzar com a descongestionant nasal.
No va ser fins a la segona dècada del segle passat que van començar les campanyes en contra de la seva venda. Els Estats Units van ser els primers a il·legalitzar la cocaïna, el 1914. Anys després, els principals països europeus els seguirien. “Entre les dècades dels vint i dels trenta, assistim a una transició: les drogues passen de ser productes controlats i dispensats per metges i farmacèutics a estar controlats per policies i subministrades i distribuïdes per criminals”, revela Juan Carlos Usó, autor del llibre Arroz, horchata y cocaína, en un article d’EL TEMPS.