—En el seu primer llibre Drogas y cultura de masas explica com a finals del segle XIX el consum i la venda de les substàncies que avui considerem drogues estava absolutament normalitzat. Com era això?
—Així era. Totes les drogues, de fet, es venien en farmàcia, perquè totes les drogues són medicines, per molt que ens entestem en el contrari. El dolor ha acompanyat la humanitat i les drogues han sigut la manera de combatre’l. Fixa’t que fins que es generalitza l’àcid acetil salicílic, és a dir, l’aspirina, els únics analgèsics de què disposava la humanitat eren els opiacis. No hi havia altra possibilitat. Això feia que el consum de drogues fora habitual, interclassista i de totes les edats. Fins a 1918, de fet, es van vendre en farmàcia sense recepta.
—També explica en els seus llibres com hi ha figures ben rellevants, de totes les esferes de la vida, que eren consumidors assidus. Francisco de Goya estava enganxat al làudan i Santiago Rusiñol era morfinòman...
—Sí, sí, Goya, pels seus problemes de sordera havia de consumir molt de làudan i la dependència de Rusiñol de la morfina és una cosa ben coneguda. Abans que ell, va ser morfinòman el seu germà Albert, polític i empresari. És a dir, hi havia molta gent que desenvolupava el que avui coneixem com a drogodependència o addicció, però que aleshores es coneixia com a “hàbit”.
—Quin paper va tenir Barcelona en l’extensió del consum de drogues durant la I Guerra Mundial?
—El que va passar va ser que, en declarar-se neutral, Espanya va rebre moltes persones que fugien de la guerra. El 1914 Barcelona tenia mig milió de persones. Dues setmanes després d’esclatar la guerra s’havien sumat 50.000 nous habitants. En aquella nova població hi havia prostitutes, proxenetes, desertors, espies... Els testimonis qualificats de l’època apunten que van ser les prostitutes procedents de França les que van estendre el consum lúdic de la cocaïna durant la I Guerra Mundial.
No és que la cocaïna fora res nou, perquè ja s’utilitzava com a anestèsic local, però fins i tot les píndoles contra la tos totes en tenien. La diferència era el seu ús més massiu amb finalitats lúdiques.
—En els seus llibres explica com a finals del segle XIX el consum de drogues estava normalitzat i com, de fet, molts medicaments anunciaven en la seua composició, a bombo i platerets, la presència d’aquests components en els seus medicaments. La casa Bayer tenia el Clor heroïna; Merck, Cocaine; Laboratorio Midy, Cocaine Midy...
—Clar, és que si parlem del període anterior a 1918, hem d’esborrar la idea que les drogues són dolentes. Tot eren medicines i totes es venien en farmàcia.
—Què canvia a principis del segle XX perquè el consum de drogues siga percebut com un problema?
—El primer conveni internacional per restringir el consum de drogues és el de 1909, se signà a Shangqiu i estava centrat en l’opi. El 1912, al Conveni de la Haia s’intentà incloure més substàncies. Ara bé, fou un conveni que signaren molt pocs països —Espanya ho fa el 1919— i els que el signen l’apliquen amb molta lleugeresa.
Per entendre com avancen les tesis prohibicionistes, cal tindre en compte l’existència de campanyes mediàtiques que porten el govern a prendre mesures al respecte. La primera campanya és del 1915 i la fa Germinal, un periòdic d’extrema esquerra, radical. Ara bé, és una campanya que passa desapercebuda, per tractar-se d’un mitjà minoritari.
Les campanyes segona i tercera tenen lloc el 1917. D’una banda, El Diluvio, un diari barceloní amb una tirada de 80.000 exemplar, situat en l’esquerra i republicà, fa una campanya contra la venda indiscriminada de cocaïna. D’altra banda, hi ha la mort per sobredosi d’un comte a Sant Sebastià, una circumstància que genera que tots els periòdics regionals fagen una campanya coral en contra de les drogues. Són campanyes importants, però fetes des de la perifèria i, per tant, amb capacitat d’influència limitada.
Ara bé, el febrer, la campanya contra les drogues arriba a Madrid i El Sol, el 1918, trau un titular que diu: “Madrid se envenena y el gobierno se inhibe”. No va ser casualitat que un mes després apareguera la primera ordre circular del govern que exigia una recepta per accedir a aquelles substàncies. És a dir, les restriccions arriben ben poc després de la campanya mediàtica. Aquest patró es repeteix a tots els països que he investigat.
—Entre els anys 1926 i 1927, sis farmacèutics valencians van ser multats per distribució de drogues i se’ls va imposar una fiança de 30.000 pessetes. Què va passar exactament?
—Imagina’t si la degueren fer grossa que el gram de cocaïna valia quatre pessetes i els van posar una multa de 30.000 pessetes, i algunes botigues les van tancar! S’ha de tenir en compte que aleshores la cocaïna se subministrava només amb recepta, però era relativament senzill establir un mercat negre.
—En la dècada dels vint, també a Barcelona, sorgeix la primera Associació contra la Toxicologia. Quina importància té això per al canvi en la sensibilitat social respecte del consum de drogues?
—L’impulsor va ser Jaime Milán del Bosch, governador civil de Barcelona. Aquesta Associació aplegava les principals autoritats civils, militars, eclesiàstics i dames de la bona societat. El seu objectiu declarat era posar en marxa una “campanya educativa contra els verins socials”. Però va passar sense pena ni glòria.
—Com abordà el franquisme la gestió i regulació del consum de drogues, tenint en compte que es tractava d’un regim dictatorial i, per tant, repressiu?
—Des de 1918, quan s’exigeix la recepta per accedir a drogues, s’havia entrat en un període de control i restricció. A partir de 1932, ja amb la II República, s’entra en un període de prohibició. Ara bé, aquesta política de prohibició va donar resultats tan negatius que el 1935 es va aprovar el carnet d’extradosi o dosi extraterapèutica, perquè els consumidors més habituals, pugueren continuar consumint-hi regularment. Aquest carnet, Franco el va mantenir fins al 1965.
Durant el primer franquisme, de fet, es va fer forta la idea que, a Espanya, la qüestió de les drogues estava resolta. No es percebia com un problema. També en aquest període es fa la vista grossa amb el kif i la grifa, que són les drogues dels vencedors, procedents del Marroc. A més, hi havia en aquell moment un consum generalitzat de barbitúrics i, sobretot, amfetamines. La prenien estudiants, opositors, camioners, dones de la llar... Quan arribava San Fermín, en les farmàcies de Pamplona, s’esgotaven. Finalment, hi havia un consum de cocaïna d’alguns privilegiats, sota mà: Lola Flores, Manolo Caracol, Jorge Mistral...
—I a partir de 1965, què passà?
—Aquell primer franquisme jo l’he batejat com de “pau farmacràtica”, perquè entre aquests consums controlats i les receptes tot estava en ordre. Però al voltant del 1965 apareix una substància revolucionària —l’LSD—, la qual desferma una histèria antipsicodèlica en els mitjans. A més, el règim s’adonà que aquella nova droga la consumien sobretot els seus cadells. Tot plegat provocà una gran repressió contra el consum de drogues que s’estengué fins al 1975.
—I aleshores arriba la democràcia, i amb ella, teòricament, un moment propici per qüestionar la política prohibicionista i obrir-se a altres models. Què succeeix, però?
—S’ha de tenir en compte que en aquest moment sorgeixen veus en revistes contraculturals que reclamen la legalització i es fan fumades col·lectives de marihuana a la plaça Catalunya el 1978.
A pesar d’això, però, es va optar per mantenir l’statu quo. A més, s’ha de tenir en compte que en els vuitanta es produeix una crisi de drogues, entre la qual la més aberrant és el consum d’heroïna vinculat a la delinqüència. Això va radicalitzar-ho tot i va suposar una regressió.
—Vostè va publicar un llibre titulat ¿Nos matan con heroína?, on qüestiona la teoria segons la qual l’Estat va introduir el consum de droga entre determinats cercles de Catalunya i Euskadi per esmortir moviments que li anaven a la contra.
—En concret, no ho centro en País Basc i Catalunya, sinó que parlo d’altres països on també hi havia aquesta sospita. El que dic és que no hi ha proves que això passara. Com totes les teories conspiratives és versemblant, però que siga versemblant no vol dir que siga veritat.
—Arribem a l’actualitat: quina és la seua opinió respecte de la política que s’aplica en relació amb les drogues?
—Si tirem la vista enrere, amb perspectiva, ens adonarem que l’únic que han aconseguit els governs és cronificar allò que pretenien erradicar. Si el Decret de 1918 i tots els que li han seguit pretenien posar fi al consum de drogues, el que és evident és que han estat un fracàs, perquè el consum de drogues lúdic continua existint. Però amb una particularitat: allò que antigament controlaven metges i farmacèutics, ara ho controlen (o ho descontrolen) policies i ho dispensen criminals.
—Quina política pensa que s’hauria d’aplicar?
—Una legalització incondicional de totes les drogues. Jo reivindico el dret a l’automedicació.
—Però, tanmateix, no es pot negar que el consum reiterat de determinades substàncies pot tindre conseqüències fatals per a les comunitats i per als individus en termes de salut pública.
—Qualsevol medicament té uns efectes primaris i uns efectes secundaris. El que has de ponderar, com a pacient, si et compensa o no et compensa. Molta gent pensa que les drogues es van prohibir quan es van adonar que creaven addicció. En absolut.
L’heroïna va ser un cas paradigmàtic. L’heroïna la va descobrir Bayer en 1898. El 1904 ja es va defendre una tesi doctoral a la Sorbona sota el títol Heroïnomania, perquè un dels primers usos que se li va donar va ser per tractar els morfinòmans. No van tardar a adonar-se que s’enganxaven a l’heroïna i, tanmateix, es va continuar produint medicaments que contenien aquesta substància.
Per exemple, està demostrat que el consum de xicotetes dosis d’heroïna pot ajudar les persones que tenen una depressió. Aleshores, has de ponderar entre efectes primaris i efectes secundaris.
—I no li preocupa que una legalització i normalització de les drogues genere un problema d’addicció?
—Normalment, la gent que desenvolupa consums problemàtics és el 8% dels consumidors. Per tant, sempre hi ha un percentatge reduït de consums problemàtics, però entre tenir aquests consums en el mercat negre o tenir-lo en unes condicions d’accés regulars, de qualitat, crec que no hi ha dubte sobre quina ha de ser l’opció preferent.