La modèstia de l’arbust és com la modèstia de la poesia: apareix arreu, conviu amb els éssers, és ignorada.” Ho explica, amb una bellesa que impressiona per la combinació perfecta d’erudició, intuïció, intel·ligència i revelació constant, Susanna Rafart a l’epíleg per a l’antologia d’autora El saüc i la forja, publicada a Pagès Editors amb magnífiques il·lustracions de Felícia Fuster i excel·lent pròleg, ple d’interrogants activadors de pensament, Francesco Ardolino, un dels experts en l’obra de l’autora. L’arbust esmentat és el del saüc del títol, en efecte, i parlar-ne “comporta, en la lectura atenta, la visió de la cicatriu en la pàgina en blanc.” És a dir: l’impacte de la tinta, el fluid del fruit obscur de l’entenebriment, en les cosmovisions de Hölderlin, Trakl, Rimbaud o Celan. I continua: “La mateixa creació del poema és un molí de sang: s’escriu amb violència i contra la violència en una temporalitat ambigua, des de la mort i des de la vida.” Amb aquest paratext, que tanca l’edició, i amb aquesta obra, que ben segur esdevindrà de referència, Rafart confirma que no només és una poeta poderosa, ja imprescindible, sinó també una pensadora i prosista molt atenta: de fet, el seu darrer llibre fins ara és l’eclèctic viatge literari consagrat a Armènia, Les roses a frec de l’hivern, a la col·lecció “DeBiaix” a Lleonard Muntaner Editor.
Els versos de Susanna Rafart s’abeuren de la tradició catalana, així com de les majors creacions europees. Constaten lliçons apreses de la lectura dels llegats del romanticisme i de l’expressionisme: comunió del subjecte líric amb la natura (“La força de la poesia és la força del saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d’una terra innoble”), imatges de profunda contundència (“Dansen al port tots els decapitats”) i un sentit epifànic i místic de la poesia (“De cavar, n’he après dels poetes”) com a vehicle de comunicació amb forces superiors (“Senyor, no m’abandonis a l’amor”). Tant ella com els de la seva imparable generació varen maldar per esbucar els estantissos murs de l’època, ho varen fer constatant talents multitextuals en diferents gèneres, però també en contacte amb altres arts. Des d’aquest vessant interdisciplinari és formidable que els poemes de l’autora es despleguin al costat dels quadres de l’admirada Felícia Fuster en un diàleg fructífer, una de les variades delícies d’aquesta col·lecció dirigida per Àngels Marzo i Josep M. Rodríguez, “Tria personal”, per on ja han passat Dolors Miquel, Antònia Vicens, Víctor Sunyol o Maria Josep Escrivà, entre d’altres.
A més a més, Susanna Rafart, com ja s’ha vist, és poeta i prosista, però també investigadora i traductora. Aquesta amplitud de mirada panoràmica al voltant del furor de la lletra és clau per a una obra ambiciosa que té en compte el matís més ínfim, però també l’estructura major. En aquest sentit, El saüc i la forja no és tan sols una selecció que ha fet la mateixa Rafart dels seus textos històrics en un marc cronològic: és una reconfiguració d’una gran i vasta obra configurada durant una trajectòria ascendent, i premiada amb guardons de prestigi com el Premi Carles Riba o el Premi Quima Jaume, de més de vint anys. El resultat és un recull ample i el nou lliurament d’una aventura lírica que aquí mostra possibilitats futures amb una sèrie de colpidors poemes inèdits. Les moles dels molins de sang continuen girant.
