Dels 350 llinatges més habituals avui en dia a Filipines només una quinzena no són espanyols. Els deu primers marquen la norma: De la Cruz, Garcia, Reyes, Ramos, Mendoza, Santos, Flores, Gonzales, Bautista i Villanueva. Tanmateix, la llengua de la Corona colonitzadora durant més de tres segles pràcticament ha desaparegut. Queden, amb prou feines, algunes paraules i expressions que l’idioma propi, el tagal, ha assumit i a vegades les ha adaptat d’una forma curiosa —mesclant-les amb l’anglès—, per exemple amb la salutació «Hello, kumustá».
Sense espanyol. Quasi tres segles i mig de domini espanyol de les més de 7.000 illes Filipines —així batejades per Fernando Magallanes el 1521 en honor del rei Felip II, tot i que no foren declarades formalment territori de la Corona fins al 1565— es noten avui en els llinatges, en l’arquitectura colonial, en part de la gastronomia... però no en l’idioma, excepte per alguns rastres. Per què?
La resposta ràpida és que, al contrari que a Amèrica, la colonització filipina va ser d’escassa repoblació i perquè el seu element més important fou la religió. Aquest llegat espanyol sí que és ben visible: és el tercer país del món en nombre de catòlics. I té una relació directa amb el fet que l’espanyol no arrelés.
El 30 de gener de 2021 la BBC publicava un reportatge on explicava les claus del fenomen aparentment estrany de la no penetració de l’idioma colonial hispànic en el si de la societat filipina.
«Dels 350 llinatges més habituals avui en dia a Filipines només una quinzena no són espanyols. Els deu primers marquen la norma: De la Cruz, Garcia, Reyes, Ramos, Mendoza, Santos, Flores, Gonzales, Bautista i Villanueva. Tanmateix, la llengua de la Corona colonitzadora durant més de tres segles pràcticament ha desaparegut.»
Exposava la ràdio i televisió pública britànica que quan els espanyols arribaren a Filipines es trobaren amb una enorme varietat de llengües —encara avui se’n parlen un centenar i mig, aproximadament—, que, des de tot d’una, l’autoritat colonial volgué anorrear. A tal efecte es promulgaren cèdules reials que dissenyaven sistemes de promoció del castellà entre la població indígena. No obstant, en un país dividit amb tants de milers d’illes, amb tants d’idiomes, els missioners —els primers foren els agustins, als quals seguiren els franciscans a partir de 1577, els jesuïtes el 1581 i els dominics des de 1587—, que eren els encarregats d’ensenyar l’espanyol a mesura que feien catòlics als indígenes, tot d’una s’adonaren de la insalvable dificultat lingüística. Havien de triar: o llengua o fe. No dubtarem gens ni mica.
Així, en el sínode —reunió del cap catòlic territorial, anomenat «bisbe», amb els altres activistes professionals de l’organització catòlica de la zona per debatre com fer més efectiva la seva missió— celebrat a Manila l’any 1582 es va decidir usar alguns dels idiomes locals per acostar-se als habitants de les nombroses illes. Saberen detectar quines llengües de relació existien entre les moltes comunitats disperses i les varen aprendre per «evangelitzar» els seus parlants naturals.
Aquell sínode fou essencial per explicar el fenomen de la no espanyolització idiomàtica. Perquè a partir d’aleshores l’espanyol va quedar circumscrit a l’idioma de les elits —buròcrates, polítics, intel·lectuals...—, però no de la majoria social. Un fenomen que també passava a Amèrica —tot i que no tan intensament—; de fet, durant el segle XVIII Carles III, rei entre 1759 i 1788, es proposà espanyolitzar a fons tots els seus dominis colonials impulsant arreu la construcció de noves escoles, enviant-hi mestres..., però ho va fer més a Amèrica que no a Filipines. I, a més, també existí una gran diferència entre les elits espanyolitzades americanes i tagals, que es va deixar notar decisivament durant el segle XIX.
Quan les elits americanes aconseguiren les independències respectives imposaren l’idioma dels colonitzadors als nadius. En canvi, les elits independentistes tagals, que també usaven l’espanyol, no foren les que guanyaren la llibertat, sinó que, molt a pesar seu, només canviaren de dominadors.
Així fou. Quan el 1898 Espanya perdé la breu guerra contra els Estats Units, Washington pagà una petita indemnització a la Corona hispànica i es quedà les Filipines, que resultaven ser d’importància estratègia per al seu comerç. La resistència tagala contra el nou invasor durà poc —fins al 1902— i s’inicià així quasi mig segle de dominació nord-americana que imposà l’anglès com a nova llengua oficial i, aquesta sí, tingué ràpidament una gran capil·laritat social. La raó fou que els estatunidencs tot d’una varen entendre la importància per als seus interessos d’introduir l’idioma i enviaren legions de mestres a ensenyar l’anglès als nens tagals, sovint en escoles fetes a posta. L’operació va ser resultar un èxit i en poques dècades el nou idioma s’usava juntament amb els propis.
«En un país dividit amb tants de milers d’illes, amb tants d’idiomes, els missioners —els primers foren els agustins, als quals seguiren els franciscans a partir de 1577, els jesuïtes el 1581 i els dominics des de 1587— tot d’una s’adonaren que calia canviar de tàctica. El seu objectiu estratègic era “convertir” els “infidels”. Amb quin idioma ho feien, per a ells no tenia gaire importància.»
Així i tot, les elits espanyolitzades seguiren existint. Com va ser que perderen finalment l’idioma? Doncs perquè en bona part perderen també la vida. Aquestes elits majoritàriament residien a Manila. Quan a les acaballes de la Segona Guerra Mundial els japonesos —que havien ocupat el país el 1941— estaven essent derrotats, abandonaren la capital abans que arribessin les forces nord-americanes. Però abans es dedicaren a assassinar massivament tots els filipins que pogueren, durant el febrer de 1945. Va ser quasi un mes de bogeria assassina. Sobretot a la zona de Malete, on residien la majoria de les famílies espanyolitzades.
No se sap quantes víctimes fatals hi hagué en total a Manila, però els càlculs mínims que es donen per bons parlen de més de 100.000, entre les quals moltes foren de les elits castellanitzades. El motiu pel qual no intentaren fugir —com feren altres membres de les elits— no es coneix, però s’ha plantejat com a probable que, atesa la relació del dictador espanyol Francisco Franco amb la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, que formaven l’eix amb el Japó imperial i expansionista, podria haver cregut que els militars japonesos els respectarien. Si així ho cregueren, s’equivocaren fatalment. Milers i milers d’espanyolitzats foren massacrats, de tal manera que l’espanyol gairebé ja no existia a la Manila de postguerra.
L’expansió de la influència internacional de l’anglès durant les dècades posteriors ha fet la resta del camí per arribar a la situació d’avui.