Antonio Manzini no calça sabates Clarks. A les seues novel·les, el viceqüestor de la policia italiana Rocco Schiavone s’entesta a anar per la Vall d’Aosta —sovint nevada i sempre freda— amb unes sabates marca Clarks. A cada llibre n’ha de llançar un parell i comprar-ne de noves, perquè no resisteixen la meteorologia. Però Schiavone és romà i tossut. Manzini, que també és romà, riu quan li esmentem les sabates.
—He, he. Schiavone no vol comprar-se unes altres sabates perquè no vol assumir la realitat, el fet de ser en un lloc com Aosta. S’hi nega rotundament i espiritualment. Però físicament pateix. Per les sabates i perquè també s’encaparra a anar amb el loden, que és l’abric italià lleuger. Massa lleuger per a Aosta.
—Aquesta és una de les peculiaritats de la sèrie Rocco Schiavone, que és un policia romà (del barri del Trastevere) destinat a un lloc aparentment tranquil i pacífic com és la Vall d’Aosta, on desenvolupa tota una sèrie de prejudicis contra el fred de la zona, els costums locals, etc. Com se li va acudir?
—Volia portar un romà el més lluny possible del lloc on està acostumat a viure. Vaig pensar en la muntanya, perquè els romans i la muntanya tenen poc a veure. A més, la Vall d’Aosta és un lloc que molts romans no saben ni on és.
—Vol dir?
—Molts romans coneixen els llocs gràcies als equips de futbol. Com a la Vall d’Aosta no tenen un equip a la sèrie A, molts no saben ni on és. És un lloc que no és molt acollidor. No són com les Dolomites, que són espais de muntanya dolços, que t’acullen. La d’Aosta és una muntanya dura, molt alta: al Mont Blanc, al Monte Roso, les roques són negres... Per a qui no estima la muntanya és pitjor que qualsevol lloc del món. M’agradava la idea de ficar-hi allà un romà. També podria haver estat el Carso, però vaig preferir Aosta.
—A la gent de la Vall d’Aosta els ha agradat el seu retrat de la zona?
—Són un poble molt estrany. No suporten els italians ni els francesos. Són de la Vall d’Aosta. Parlen una llengua que no és ni italià ni francès, sinó francoprovençal... Estan envoltats de muntanya. A més a més, ara aquesta muntanya està en mans de la N'Drangheta, la màfia calabresa. De la Vall d’Aosta ara en diuen la muntanya calabresa. Però la gent d’Aosta no en parla; ho neguen. Fa deu anys, una de les persones més poderoses a la Vall d’Aosta era el barber de Saint Vincent, un home de la N'Drangheta: a la seua barberia anaven els polítics i els empresaris per prendre decisions.
—La màfia apareix en cap de les seues novel·les?
—A la tercera de la sèrie, Temps boig (Salamandra, 2016). En aquesta última, Fate il vostro gioco (Hagan juego, a Salamandra, 2023), parlo del casino de Saint-Vincent. Ja s’estan tancant gairebé tots els casinos, a Itàlia. Són prou lletjos, tristos i decadents. No són els de James Bond amb glamur, homes i dones atractius, vestits amb elegància. Fan bastant fàstic. I, de fet, perden diners. Doncs el casino de Saint Vincent, on treballen unes 2.500 persones, rep cada any uns 50 milions d’euros de l’Estat. Haurien de pagar ells a l’Estat! És una màfia.
—Precisament el tema d’Hagan juego és el joc. La ludopatia és un problema greu, a Itàlia?
—Sí. És el que em va impulsar a escriure aquest llibre: la curiosa moral de l’Estat. L’Estat hauria de curar la gent, procurar per la seua salut, no pas fer que emmalalteixi ni guanyar diners amb la malaltia. La ludopatia és una malaltia, una dependència —com la de l’alcohol i les drogues—, i trobo vergonyós que l’Estat guanye diners amb això. No només amb els casinos, sinó també amb els rasca i guanya, les maquinetes escurabutxaques o les loteries. És una vergonya, fins i tot des del punt de vista moral. Pràcticament estan dient a la gent: no és important que estudiïs, que siguis un bon periodista; tu pots tindre un cop de sort i no cal res d’això. Si penses que l’Estat hauria de ser un germà gran, no és un bon missatge. És com si el teu pare et digués: «Per què estudies? Potser tindràs un cop de sort i no et caldrà res». Siguem seriosos. Si no hi ha feina, l’Estat n’ha de crear, i també universitats, hospitals, escoles, transport públic; no guanyo diners amb el joc.
—De fet, el següent llibre de la sèrie, Rien ne va plus, també parla del casino. Està molt malament aquest de Saint Vincent?
—Sí, sí. No els ha agradat aquest llibre. Quan va sortir a Itàlia, acabaven de fer una recapitalització d’uns 60 milions d’euros dels diners de la regió, i va ser com el cas d’Alitalia. Si una empresa va cap a la ruïna, es tanca. Els ciutadans normals ho entenen perfectament. Si tu i jo fem una empresa i no va bé, la tanquem. Si les empreses s’han creat en llocs on s’han intercanviat vots o hi circula diner brut, aleshores l’Estat continua subvencionant l’empresa.
—Cada novel·la de la sèrie és independent, però des del primer lliurament, Pista negra, hi ha l’estranya mort de la parella de Rocco. Tenia clar, des del començament, com evolucionaria aquesta trama, que a 7/7/2007 avança molt més?
—No. Jo havia escrit Pista negra pensant que la cosa acabaria allí. No tenia pensada una sèrie. Va ser [l’editor] Sellerio qui em va demanar que escrivís un segon llibre, perquè Pista negra funciona molt bé. Jo no havia escrit mai una sèrie. No sabia com fer-ho. Vaig començar a pensar de manera més seriosa en el seu passat; a dibuixar els col·laboradors... i a poc a poc s’ha anat perfilant. A la segona novel·la (La costella d’Adam) ja he començat a parlar de la història de la seua dona morta.
—Fins que a 7/7/2007 (Salamandra, 2018) s’acaba sabent.
—Sí, s’entén com va morir la seva dona.
—Des de Pista negra, el comissari sovint imaginava converses amb la seua dona morta, Marina. En aquesta novel·la, Schiavone parla menys amb ella. Les ferides es van tancant?
—No, les converses que té amb ella —òbviament és ell qui parla amb ell mateix— es produeixen quan el cas que està investigant ataca aquest nervi que Schiavone té al descobert. Ell té aquesta mena de relació amb Marina i es deixa endur. Si es concentra amb alguna cosa que el fa emprenyar —com és, en aquest cas la ludopatia del seu amic Italo—, això li treu temps per dedicar-se a ell mateix, a la seva dona i als seus records. Però no, les ferides no estan tancades.
—A Hagan juego venim de Pols i ombra, on es produïa l’assassinat, per error, de la parella d’un dels amics de Roma (Sebastiano). Tota aquesta trama, en el fons, vol reforçar tot allò que té a veure amb la nostàlgia de Roma i l’amistat, que és com dir nostàlgia de la infantesa?
—Una nostàlgia cap a la pèrdua. Ell va perdent físicament i també va perdent el seu amor. Ha entès que és millor no estimar-se molt la vida, perquè al final la perds. Els records se li comencen a barrejar amb els seus pensaments. Hi ha coses que no sap si se les inventa o van passar de veritat. Més que nostàlgia, és aquesta por a perdre. I perdrà moltes més coses.
—Quan Rocco diu «La meva vida ara és aquesta. No té sentit pensar amb Roma» i afegeix que la vida «m’ha arrossegat com una riuada del Tíber» sembla un heroi que reconeix que no pot lluitar contra el destí.
—És un home modern, en el sentit literal del terme. Contra el destí podien lluitar els herois de l’antiga Grècia. Ell ni tan sols es demana quin és el seu destí perquè es deixa endur per la vida. Com penso que li passa a la majoria de la gent. No lluitem contra el destí; procurem trobar illes de felicitat o de serenitat. A ell li costa trobar la serenitat; la felicitat no la trobarà mai. Desitja simplement poder estar de tant en tant amb els seus amics de Roma, que és allò que més estima. Però ni tan sols és capaç de crear noves relacions amoroses amb les dones. Té pànic a perdre una relació i, per això, ni tan sols comença una relació.
—En aquest lliurament, Schiavone paga els serveis d’una prostituta. És un senyal més de la seua decadència?
—És desesperació. Per mi és un acte espantós pagar una prostituta. Crec que també vol dir que no t’estimes a tu mateix. I ell no s’estima.
—Per al viceqüestor Schiavone, les drogues toves, especialment la marihuana, són de consum diari. Són una addicció normal entre la policia italiana?
—No. Hi ha molts policies que s’han emprenyat molt per això. Però també recordo que, fa anys, a Roma, hi havia un comissari molt bo, tothom el coneixia com Il Gabbiano (‘La Gavina’), i era un dels principals detectius de la policia. El van trobar mort per sobredosi d’heroïna. Per tant, jo crec que hi ha policies que consumeixen droga. No hi ha res de vergonyós. Si beus whisky, també et pots fumar un porro. El que no han de fer és maltractar manifestants ni joves adolescents ni detinguts que estan a la presó... Això és el que no han de fer els policies.
—Schiavone prové d’un estrat social popular de Roma on resulta estrany fer-se policia. De fet, entre els amics hi ha delinqüents. És una estratègia per fer un protagonista atípic?
—M’agradava la idea que al Trastevere, en aquells anys, era un barri pobre, popular. Nosaltres naixíem i creixíem al carrer. I al carrer hi ha dues alternatives quan jugues: o fas de lladre o fas de policia. Els seus amics van decidir fer-se delinqüents i ell va decidir estudiar i es va convertir en policia, però també és un lladre: sap forçar una porta, és prou violent, a Pista negra intervé una carga de marihuana per a un amic... És un home del carrer. No és policia per passió, sinó perquè necessitava un sou.
—Vostè és del Trastevere, també?
—No, soc d’un barri de prop, Eur, un barri més burgès.
—Va ser alumne de Camilleri a l’Accademia Nazionale d’Arte Drammatica. Estudiava interpretació?
—Sí. Vaig ser actor 25 anys. Amb Andrea Camilleri vam fer diversos espectacles junts. Ell es va convertir en un escriptor famós i no ens vam veure durant molt temps. Ens saludàvem, teníem bona relació, però res més. Després de Pista negra el vaig retrobar.
—Què hi ha de Camilleri a les seues novel·les? D’Intino i Deruta són una mica el Catarella de la sèrie Montalbano?
-He, he. Hi havia una cosa que ens agradava molt a Camilleri i a mi: Shakespeare. Ell deia que, de Shakespeare, el que més li agradava és que sempre posava un bufó i que allò ho havien copiat tots. En un moment dramàtic surten els bufons, perquè fan riure i, per un moment, et traslladen a un altre lloc; després tornem a la història, al drama. Com que Shakespeare escrivia aquestes obres per al poble, el poble demanava drama, però també un moment d’alegria, una estona per riure. Com que Camilleri escrivia llibres populars —com faig jo també—, hem aplicat la lliçó de Shakespeare. En totes les nostres vides, tant si estàs en una redacció com en un hospital o una comissaria, hi ha un D’Intino. Sempre hi és. Pot ser el teu cap. Hi ha el tímid, el fava, el que es pensa que és Jesucrist, és la humanitat que tens en qualsevol lloc. La part de la comèdia —de la bajanada, si vols— és molt important en un conte popular.
—Quins altres autors de novel·la negra li han influït?
—No ho sé. Llegia novel·la negra quan tenia trenta o trenta-cinc anys i després no hi he tornat. És probable que se m’hagen quedat coses dels autors que més em van agradar: Vázquez Montalbán, Jean-Claude Izzo i James Ellroy. Segurament, si m’ha quedat res d’algun autor de novel·la negra, serà d’aquests.