La història dels golluts de Ribes és una de les més fosques que han tingut lloc a Catalunya durant els darrers segles. Esdevinguda gairebé una llegenda durant molt de temps, el relat de menyspreu i discriminació d’aquesta comunitat marcada per una malaltia genètica i per un aïllament i unes condicions de vida duríssims que no van fer altra cosa que empitjorar encara més la seva situació.
Persones molt baixes i amb el coll inflat
Els golluts, a qui també s’anomenava nans o nanos, eren una comunitat d’homes i dones que van viure a la vall de Ribes fins a la primera part del segle XX. El nom pel qual se’ls va conèixer ve dels golls que tenien, unes tumoracions al coll que es creu que eren conseqüència de problemes amb el funcionament de la glàndula tiroide i, a més, de la manca de iode a l’aigua que bevien i a la seva alimentació.
Per bé que els de la vall de Ribes, concretament els qui vivien a la Vila d’Amunt de Ribes de Freser, són els més coneguts, sembla que també hi havia hagut comunitats semblants a pobles propers —les Llosses, Ventolà, Batet, Tregurà, Vallfogona de Ripoll...— i també a altres indrets com Gualba, al Montseny i en punts concrets de l’Estat espanyol. És possible, però, que malgrat que les descripcions tinguin molts elements en comú, es tractés de grups de persones que patien patologies diferents, però que van trobar-se amb una reacció semblant per part dels seus conciutadans.
La descoberta d’un diputat madrileny
En el cas que ens ocupa, sembla que eren presents a la vall de Ribes des del segle XVIII. No obstant això, seguir-ne la història és molt difícil a causa de la marginalitat en què van viure sempre. Quan es van fer coneguts, però, ho van fer no només a Catalunya i a l’Estat espanyol, sinó arreu del món. Va ser gràcies al periodista Miguel Morayta (1834-1917), que també era diputat republicà al Congrés i una de les principals personalitats de la maçoneria espanyola del segle XIX.
L’estiu de 1886, Morayta va passar les vacances al Balneari Perramon de Ribes de Freser. El poble, que fins aleshores havia estat una destinació del turisme de salut dels segles anteriors, estava convertint-se a un turisme més de lleure. Va ser en aquest moment que Morayta va descobrir els golluts. En va parlar en un article publicat al diari El Globo, que va donar a conèixer un fenomen de què, fins aleshores, no s’havia sentit a parlar gaire més enllà de la vall de Ribes.
Els va descriure d’aquesta manera: “D’un metre i quinze centímetres d’altura, amb el metacarpià excessivament desenvolupat, bastant amples de malucs, amb trets facials molt característics i homogenis, poc dimorfisme sexual, cabells rossos, malgirbats, cara rodona, pòmuls prominents i una mandíbula molt gran que els dona una aparença quadrada. El nas xato, la boca gran i els llavis carnosos. Els ulls horitzontals; els lacrimals estan més baixos que l’extrem dels ulls, dotant-los d’un aire oriental. Tots els homes són barbamecs”.
Actualment, sabem que aquests trets tan característics dels golluts s’associen a una disfunció de la glàndula tiroide, que facilita que apareguin els golls. A més, però, també hi podria haver altres factors que contribuïssin a la seva simptomatologia, com ara consumir aigua de fonts que contenien molt poc iode o l’absència de peix a la seva dieta. Aquest tipus de mancances, repetides al llarg de les generacions, podrien provocar l’aparició d’una població d’estatura baixa i on els golls serien molt habituals.
Fascinació internacional pels golluts
La peça de Morayta va tenir un gran èxit i va fer que, durant els anys següents, els golluts fossin objecte d’una gran curiositat, especialment entre els científics. Se’n va parlar a congressos mèdics internacionals, com el que es va celebrar a Brussel·les el 1894, però també antropològics, ja que el seu origen no era clar i s’havia pensat, fins i tot, que eren els darrers d’una raça perduda d’humans prehistòrics.
Va ser el cas, per exemple, de l’advocat i antropòleg canadenc Robert Grant Haliburton, conegut al seu país per ser el fundador del moviment Canada First, que defensava l’herència ària dels canadencs d’origen anglès pur davant l’amenaça que suposaven, creia, no només els indígenes sinó també els canadencs francòfons. Pel que fa a Morayta, va proposar explicacions històriques i antropològiques a l’existència dels golluts al seu article a El Globo. Podien ser els descendents dels tàrtars, un grup originari de l’Àsia central, per bé que reconeixia que la inflor del coll es podia deure a l’arsènic que contenien les aigües de la muntanya.
En una carta a l’antropòleg i científic alacantí Miguel Antón Ferrándiz, que va ser publicada a la premsa, Morayta arribava a dir que “és necessari mirar aquests éssers humans per a comprendre fins on se separen de la resta dels homes”. “Els nanos només s’uneixen entre ells”, continuava, “d’aquí que conservin pura la raça”.
Unes condicions de vida pobríssimes
A la mateixa missiva, el periodista i diputat també parlava de les condicions terribles a què estaven sotmesos. Una vida austera, completament aïllada de la resta de veïns i en una comunitat totalment endogàmica. Els golluts, de fet, eren “menyspreats pels seus veïns”, que els havien convertit en “objecte de befa”. Sobrevivien com podien fent de pastors o bé cuidant infants. “Sense cap instrucció, sense mitjans de millorar la seva situació i sense que ningú faci res per donar-los condicions de progrés, viuen en un estat d’embrutiment sorprenent”, assegurava Morayta.
La fascinació pels golluts va continuar durant força anys i va atreure personalitats com l’investigador escocès David MacRitchie, que, el 1895, va ser el primer a fotografiar-los. Tot plegat explica com va acabar passant que, si bé a la vall de Ribes no hi ha referències bibliogràfiques dels golluts, a biblioteques d’universitats com la de Harvard, als Estats Units, sí que se’n poden trobar.
Netejant la imatge del poble
En qualsevol cas, l’article i la carta de Morayta i els seus comentaris sobre la manera com els habitants de Ribes tractaven els golluts van tenir un impacte molt important en el poble. Tement que el seu relat taqués la imatge d’un poble que es volia promocionar com a destinació turística, els empresaris adinerats amb interessos en aquest sector van negar les afirmacions del diputat, fins i tot en articles a la premsa.
En veure que la polèmica continuava, les autoritats van mirar de canviar la manera com tractaven els golluts. En primer lloc, van refundar un hospital, que va passar a mans d’una institució religiosa. Després, es va prohibir als golluts beure aigua d’una font que els metges creien, sense gaires raons de pes, que podia ser causant de les malformacions que patien. Totes aquestes millores, juntament amb la fi del seu aïllament i la seva discriminació, van fer que desapareguessin de les notícies.
La fi dels golluts
Durant els anys següents a la polèmica, i un cop ja havien desaparegut del focus dels mitjans, es pensa que els golluts van anar sent expulsats i que almenys una part d’ells van fugir cap al nord i van arribar a la Garrotxa. Per bé que no hi ha cap prova que fossin assassinats, durant la dècada de 1980 es van trobar alguns esquelets de persones petites al costat de l’antic castell de Sant Pere de Ribes. En el seu moment, no se’ls va fer proves per comprovar que fossin golluts, però sembla que podrien ser-ho, especialment tenint en compte que “tampoc es podien enterrar al cementiri”.
Un llibre per reivindicar els esborrats de la història
Malgrat el que es va acabar pensant amb el pas de les dècades, la seva existència no va ser una llegenda ni forma part del folklore popular. L’any 2022, els ripollesos Miquel Sitjar i Joaquim Roquer van publicar Els misteris dels golluts o nans de Ribes (Edicions Terra Gollut), una obra on repassen l’existència d’aquesta comunitat i també la discriminació que hi van patir.
El llibre de Sitjar i Roqué tenia la intenció, com van explicar ells mateixos, de trencar aquest mite i “humanitzar” els golluts. Un grup de persones que durant pràcticament dos segles van ser víctimes del que definien com “una història de discriminació, intolerància, vergonya i ocultació”.
Per bé que, com hem vist, la seva existència no va ser àmpliament coneguda fins a finals del segle XIX, hi ha alguns documents dispersos que parlen dels golluts fins 150 anys abans. No va ser fins a l’aparició de l’article de Morayta, però, que se’ls va començar a fer cas. Com va afirmar Sitjar en una entrevista, “formaven part del paisatge”, i no va ser fins que van arribar primer els turistes i després els científics i antropòlegs de diversos països que s’adonaren de la duresa de les condicions de vida dels golluts.
Un capítol vergonyós
De les burles i els menyspreus que patien, pràcticament no n’han quedat testimonis més enllà dels que van registrar el mateix Morayta o alguns dels científics que van visitar Ribes de Freser. A més, els documents de l’església, que registren bateigs, comunions, casaments i defuncions, tampoc no serveixen per estudiar els golluts, ja que en cap cas hi consta la condició física o psicològica.
Roqué, per la seva banda, va explicar en una ocasió com el que més l’havia sorprès del que havia llegit durant l’elaboració del llibre és que coincidia amb el que li havien explicat els seus avis. Va ser així, recordava, com es va adonar “que la llegenda era veritat”, cosa que va acabar de comprovar quan van descobrir les fotografies fetes per MacRitchie el 1895.
L’objectiu dels dos autors del llibre, doncs, és “humanitzar” un col·lectiu que, a diferència del que han acabat afirmant les llegendes, no estava format per “monstres”, sinó per persones que van patir d’una manera salvatge la intolerància dels seus conciutadans. A més, Roqué i Sitjar volen treure’ls del folklore i tornar-los a la història del poble, ja que, encara que sigui un capítol vergonyós, no es pot ocultar.