A les societats medievals, els papers reservats per a les dones eren limitats. O eres monja o eres casada o eres vídua. En tots tres casos, vives sota una tutela masculina. No va ser així en el cas de les beguines, un moviment social religiós femení i secular que va arrelar arreu d’Europa, també a casa nostra, especialment entre els segles XI i XVI. Una nota discordant que aportà una nova manera de viure com a dona i d'experiència la fe.
Partim del context. En el cas de les monges, explica la medievalista Helena Casas, estaven sota la institució eclesial que “està monitorada i controlada per homes”. Aquelles que es casaven passaven “a estar per sota la tutela del marit”. Aquelles dones soles, sovint vídues, no ho estaven “per haver-ho decidit i moltes es tornaven a casar per supervivència”.
Apareixen, però, testimonis que exposen que hi ha unes dones que desconcerten la gent perquè no són ni monges ni casades ni vídues. Són les beguines. Casas, especialista en la història d’aquestes dones, detalla que “a més a més d’entregar-se a Déu, ho fan al marge de la mediació espiritual masculina, que és la dels confessors que envien els ordes religiosos a controlar la vida espiritual dins els monestirs”.
Fe i llibertat
És cert que els monestirs no deixen de ser espais de certa “llibertat femenina” i que permetien la formació intel·lectual de les dones, però les beguines van un pas més enllà.
La forma com les monges estableixen la relació amb Déu té un component polític fort, en un moment en què moltes havien estat obligades a la vida monacal per les famílies i en què la societat era essencialment teocèntrica.
Les beguines, diu Casas, troben “una sortida a aquesta política sexual del moment, regida per la mediació masculina” i inventen “un mode de vida original que no existia abans”.
A partir del segle XI, amb figures com l’austríaca Ava de Melk (una de les primeres murades, beguines que es reclouen entre murs voluntàriament), aquestes dones desenvolupen una espiritualitat innovadora en molts àmbits.
Per exemple, fan servir la llengua materna per escriure sobre Déu, “una cosa nova a l’època medieval, perquè la llengua del poder i de l’Església era el llatí”, descriu la historiadora.
Melk, a més, escriu poesia sobre les visions que té, unes visions que seran comunes en moltes beguines. Un fet que Casas considera interessant, perquè no hi ha una mediació masculina, sinó que “la seva mesura és Déu” en el marc d’una relació “superlliure”, tot i mantenir-se dins els cànons teològics. És lliure perquè “no depèn d’una institució punitiva com l’Església”.
Revolta senzilla
De fet, no tenen unes normes comunes o una regla com tenen les confessions monàstiques, sinó que es defineixen per una via original i lliure on al centre hi ha una “relació amorosa igualitària amb Déu”, molt lligada a la tradició cortesana.
La de les beguines és també una vida humil i senzilla, sense luxes, però amb molta formació intel·lectual. Un model que els fa ser respectades. A partir del segle XII, sorgeixen els ordes mendicants, com els dominics i els franciscans. “Sant Francesc d’Assís el posen a la sopa. Aquests homes diuen que imiten el model de vida evangèlic de Jesús i els seguidors. Però això no ho van inventar ells, ho copien a les beguines”, explica.
Trenquen cànons, però no fan una resistència política de confrontació. Casas diu que la seva forma és “anar més enllà, simplement. Construir una cosa que els serveix a elles sense haver de desautoritzar i entrar en conflicte amb l’Església”. Hi ha, doncs, dissidència, però no xoc, “una cosa molt més elegant, productiva i fructífera”.
Feina i respecte
Les beguines viuen molt vinculades a la realitat urbana i exerceixen de llevadores, infermeres, cuidant malalts (per exemple, leprosos) o en el món de l’educació. El prestigi que se’n deriva les ajuda a ser acceptades arreu i escoltades fins i tot per bisbes i inquisidors.
També als Països Catalans, on se’n té constància a partir del segle XII, representades per figures com Elisabet Cifre (Palma, 1467-1542) —sobre la qual versa la tesi doctoral de Casas—, que impulsà la Casa de la Criança —dedicada a escolaritzar nenes—, o Sansa de Barcelona, que demanà al rei permís per tenir cura dels cadàvers dels ajusticiats, que no es permetia que ningú els toqués. Ella ho demana i se li concedeix “perquè considera que són ciutadans, són criatures de Déu i, per tant, mereixen sepultura digna”, explica Casas. A Barcelona, a més, hi ha el cas de Brígida Terrera, que crea un grup de beguines, conegudes com a Terreres, les quals acullen nens a l’Hospital de la Santa Creu.
També consta, per exemple, la valenciana Teresa Fàbrega, que apareix al Llibre de l’almoiner de Pere el Cerimoniós, “perquè va peregrinar a Roma i el rei li va donar almoina”, o la infanta Elionor d’Urgell, que es va dedicar a la vida contemplativa a les muntanyes de Prades (Conca de Barberà).
Altres beguines mallorquines són Maria Sunyer o Ana María de Puigdorfila, la qual el 1532 decideix deixar l'orde religiós de les agustines del monestir del Puig de Pollença per esdevenir beguina. Casas ho atribueix al fet que “es trobava en un moment de molta pressió eclesiàstica vers les comunitats femenines”.
Tornant al cas de Cifre, ella també fou coneguda per fer de consellera. Per exemple, el novembre 1942, la van a buscar per posar pau i fer justícia en una disputa que hi havia al convent de Sant Francesc entre els bàndols dels Espanyols i els Armadans. Això, malgrat que, segons explica Casas, Cifre “critica obertament els sacerdots, perquè diu que són uns hipòcrites, que haurien de resar més i que són xivatos perquè trenquen el secret de confessió”.
A través de tota aquesta tasca, recull Casas, les beguines “desmunten la dicotomia patriarcal que separa l’espai públic del privat”. Aquesta historiadora detalla que als anys setanta del segle XX, el moviment feminista genera l’antinòmia o incompatibilitat de l’espai públic i l’espai privat, en tant que “les dones no poden accedir a l’espai públic i s'entén l’espai privat com l’espai domèstic on les dones estan recloses i on desenvolupen una vida que no té transcendència pública”. Casas considera que “això és mentida, no hi ha aquesta diferència” i que és el pensament patriarcal el que “tendeix a separar la vida i el coneixement”.
Considera que les altres beguines en són un clar exemple, perquè les seves cases “són espais oberts, espais de trobada, espais polítics”. A casa seva, Cifre rebia “les alumnes i homes i dones que anaven a buscar consell i sanació. Per tant, és un espai polític, on ella fa contemplació, on té experiències místiques, on viu, on fa de professora, on menja, on la van a buscar per fer de mediadora política”.
Seguir a Maria
Amb tot, la medievalista Helena Casas destaca que aquestes beguines ho fan tot sense demanar res a canvi. “Dediquen la seva vida a l’espiritualitat i això passa per no enrolar-se en el model productiu que tenim nosaltres al cap i que, de manera incipient, s’instaura amb la creació de la ciutat a partir del segle XII i XIII. Treballen per dedicar-se a Déu, no per guanyar diners”. En això, la vida en comunitat “afavoreix l’intercanvi econòmic entre elles, si bé moltes beguines provenen de famílies benestants, com Cifre”. Això no impedeix que fossin un “moviment interestamental, el que avui en diríem interclassista”.
Tot plegat no s’explica sense una concepció de l’espiritualitat molt centrada en Maria, la mare de Déu. “Entenen que el món ha estat parit per una dona i que aquesta dona és Maria. Per tant, la dona és el principi de tot”, explica Casas. Com a mostra, posa el cas de la beguina anglesa Juliana de Norwich, que parla de Déu en femení. Una forma que han recollit més contemporàniament religiosos influïts per la teologia de l’alliberament (i que a vegades citen Norwich), i fins i tot alguns papes. El papa Francesc, en una audiència el 16 de gener de 2019, va dir que “Déu no és només un pare, és com una mare que mai deixa d’estimar”.
Les beguines de vocació més mística, que no ho són totes, tenen visions en moments d’èxtasi, explica Casas, en les quals “Maria se’ls apareix i els demana que cuidin el nen Jesús”. Altres, relata, “veuen com Maria està donant a llum i parlen del seu part com una experiència mística, però plaent i bonica, sense dolor”. També s’han trobat bressols, per exemple al beguinat de Lovaina (Bèlgica), que aquestes místiques passaven “hores i hores contemplant per exercitar la sensibilitat del seu cos i poder arribar a l’èxtasi”. Aquest bressol, argumenta la medievalista, té relació amb “la maternitat de Maria, que, en realitat, és la maternitat del món”.
Una vocació a Maria que es veu també en el nom que Cifre posa a la Casa de la Criança, en record de l’estada que fa la infanta Maria de Natzaret, la mare de Déu, al temple del rei Salomó, a Jerusalem.
Casas cerca en els evangelis apòcrifs l’explicació a la tria del nom. Segons aquests, argüeix la medievalista, Maria és engendrada per Anna quan aquesta ja era estèril i quan Joaquim, el seu marit, no era a casa. Seguint aquest fil, diu, “Maria no és només la mare de Déu i l’ha engendrat de manera miraculosa, sinó que ella mateixa és fruit d’un naixement sense intervenció masculina”. Estaríem parlant d’una “genealogia de dones, que les beguines coneixen i estudien”. En néixer Maria i veure la seva intel·ligència, expliquen aquests textos, Anna la porta al temple de Salomó, on només podien entrar homes. Maria hi hauria acabat entrant i estant-s’hi dotze mesos, “es fa un fart d’ensenyar als sacerdots les veritats divines” i comparteix vida amb un grup de donzelles que s’estan amb ella perquè no estigui sola i pugui aprendre amb elles. “Això ho explica Isabel de Villena, que no era beguina, a la seva Vita Christi, un text que trobem a les biblioteques de Mallorca”, recorda Casas, la qual pensa que “la Casa de la Criança és això, la imitació d’aquesta estada. Només hi podran entrar nenes i aprendran a llegir i a escriure”.
Encara més, la medievalista exposa que “Maria, quan surt del temple, decideix que vol dedicar la seva vida a Déu i no es vol casar”. Aquesta Maria anterior a la concepció “és molt interessant per a les beguines, és una Maria més enllà de Josep i de Jesús, una Maria no sotmesa”.
També la pietat és un element important de l’espiritualitat beguina. Una pietat que Casas creu que cal llegir no des d’un prisma paternalista, sinó més des d’un prisma com el de Maria Zambrano, que “deia que la pietat és saber tractar amb l’altre”.
Declivi
Marcella Pattyn, la darrera beguina, morí l’any 2013 a l’edat de 92 anys a Bèlgica. El moviment, però, ja s’havia començat a esllanguir pels volts del segle XVI. “Hi ha un canvi de percepció d’aquest col·lectiu, que també té a veure amb la necessitat de l’Església de reformar-se per fer front al moviment protestant d’Europa i a les escletxes, els mals costums de l’Església, que les beguines també criticaven”, exposa Casas.
A partir d’aquí, doncs, es fomenta la institucionalització de les beguines a través d’ordes religiosos. Sobretot, s’acaben incorporant a monestirs de jerònimes.
Casas, però, considera que el seu llegat perviu, perquè “marquen un punt molt important del que és l’espiritualitat” i perquè pensen una divinitat que és “amorosa, no una divinitat que et jutja i et castiga, com en el primer testament”. Tot plegat considera que “és una herència que les dones van recuperant al llarg de la història”.