La mort de W. Benjamin, a ‘Una veritat difícil’ i a la sèrie ‘Transatlantic’
La sèrie alemanya Transatlantic (Netflix) aposta pel suïcidi amb morfina de Walter Benjamin, mentre que el doctor
Santi Vancells l’atribueix a una cardiopatia a Una veritat
difícil (Comanegra).
Amb una certa frivolitat, un fons de comèdia romàntica i voluntat juganera, la sèrie de Netflix Transatlantic retrata l’organització que el periodista nord-americà Varian Macfry va crear a Marsella per ajudar a fugir del nazisme a intel·lectuals jueus, en vaixell o pel pas fronterer entre Banyuls i Portbou. La sèrie lluu realment quan s’acosta al surrealisme dels seus personatges, com a la careta de comiat i al capítol 3, on la festa surrealista liderada per André Breton aconsegueix moments poètics únics —i excepcionals en la factura visual d’aquest producte massa convencional.
La sèrie, on apareixen l’assagista Walter Benjamin, el pintor Max Ernst, la multimilionària Peggy Guggenheim, Marc Chagall, Bella Chagall, es basa en el best-seller de la nord-americana Julie Orringer i simplifica excessivament alguns fets: la distància entre Marsella i Banyuls es recorre sorprenentment ràpid per ser el 1940, i la travessa del Pirineu fins a Portbou, més fàcil del que era.
Pel que fa a la mort del filòsof alemany Walter Benjamin a Portbou, Transatlantic aposta per la teoria de la sobredosi de morfina —no queda clar si voluntària o involuntària— de Benjamin (final del capítol 2) i omet l’agonia que va patir. Aquesta versió contrasta amb un dels llibres que recentment han tractat el tema, l’interessant Una veritat difícil (Comanegra, 2022), on el metge Santi Vancells apuntava que la mort per sobredosi de morfina no quadra amb l’agonia de Benjamin durant dotze hores, i l’atribueix a un agreujament de la seua cardiopatia després de l’esforç per travessar la frontera. Vancells recorda que, entre les poques coses que Benjamin carregava, hi havia una radiografia, feta a París tres mesos abans, que evidenciava un empitjorament.
Una història i moltes històries jueves properes
Coincideixen a les llibreries dues novetats sobre la història dels jueus: una és Els jueus als Països Catalansal segle XX, coordinada per Joan Pérez i Ventayol; l’altra, El retorn dels Bassat, una epopeia plena d’històries de Vicenç Villatoro.
Els jueus als Països Catalans al segle XX (Lleonard Muntaner / Afers, 2023) és un llibre col·lectiu amb diversos articles rigorosos sobre aquest àmbit d’estudi al Principiat, a la Catalunya del Nord, el País Valencià i les Illes. Amb articles tan concrets com “Els xuetes a Mallorca al segle XX: Música, teatre i petit comerç”, d’Albert Bonnín Fiol fins a d’altres tan orientatius com “Catalunya, terra de refugi de jueus durant la Segona Guerra Mundial”, de Josep Calvet (on parla de Varian Macfry, citat al Vincle 1).
A El retorn dels Bassat (La Magrana, 2023), Vicenç Villatoro fa una altra de les seues històries de nissagues que remunten un arbre genealògic com un riu amb mil afluents, i afegeixen històries noves (més o menys oblidades) al corrent principal. Ho fa amb l’ajuda del publicista barceloní Lluís Bassat i Coen i es remunta tant com pot en el temps.
La bona notícia és que Villatoro sempre pot recuperar històries perdudes, sap contextualitzar-les i narrar-les. Són històries que van més enllà de la història, però la nodreixen de nova saba.
“En les arrels de la família dels Bassat i dels Coen hi ha una història trenada per tots els confins de la Mediterrània, orient i occident, el nord i el sud. Un paisatge sefardita d’illes clares i mars de color turquesa i plats de la vetlla del sàbat amb espècies i memòria de la mare”.
Els Bassat venen de Sefarad, però no saben exactament la procedència. El 1917 tornen a Barcelona procedents de Constantinoble on tenien negoci.
Els Coen, la línia materna, és romaniota, “com la major part dels jueus de Corfú a final del segle XIX. Com la pràctica totalitat dels Ioànnina, a Grècia, molt a prop, que és d’on van sortir els Coen a mitjan segle XIX per anar-se’n a Corfú”.
Moltes històries, en aquest llibre de Vilatoro.
La nit de l’esvàstica, la distopia antifeixista i feminista anterior a 1984
La nit de l’esvàstica, publicada abans de la Segona Guerra Mundial, el 1937, és una distopia situada 700 anys després que Hitler aconseguís imposar el nazisme al món. Un precedent del 1984 d’Orwell.
Duna editorial (Raig Verd + Mai més) edita, per primer cop en català, La nit de l’esvàstica, amb traducció de Xavier Caixal: una distopia que imagina el setè segle després d’una victòria nazi a la Segona Guerra Mundial. L’autora, l’anglesa Katharine Burdekin, va restar amagada fins als anys vuitanta darrere el pseudònim masculí de Murray Constantine. Segons la prologuista de l’edició del 1985, “la ideologia nazi és la culminació d’allò que Burdekin anomena culte a la masculinitat”. I “És aquesta connexió contra el culte a la masculinitat, el que marca la diferència” amb altres distopies antifeixistes com 1984. Una bona oportunitat per comparar-la amb la novel·la d’Orwell, que La Magrana va reeditar el passat novembre, amb nova traducció d’Albert Nolla.