Potser alguns lectors han pensat, en un moment d’arravatament nostàlgic, que seria una bona idea recuperar algun film o sèrie del seu passat remot i compartir-lo amb la canalla. Una activitat de risc. Han passat quaranta anys o més. Han canviat els codis i les tendències. I el temps no passa debades. És inexorable i ho erosiona tot. També és cert que unes coses més que unes altres.
Si fa molt de temps que no heu revisat el musical Grease (1978), posem per cas, és molt possible que us caiguen els genitals a terra. Parlem d’un dels films del gènere que més èxit ha tingut en la història del cinema, amb una banda sonora enormement popular que tothom ha cantat a plena veu en bodes i festes escolars, amb el macarrònic anglès autòcton que convertia el “Tell me more! Tell me more!” de “Summer nights” en un indescriptible “Txa mi moa! Txa mi moa!”. O alguna cosa així. Imitant el “u-hu, a-ha” hi havia més sort, clar.
Sense entrar en més consideracions, la pel·lícula ha envellit cruelment pel seu repartiment, actors i actrius en edat provecta que interpretaven una colla d’adolescents. Res de nou en els musicals de Hollywood i, menys encara, en els de Broadway, germen de molts d’aquells films. El cas de Grease, tanmateix, és sagnant. John Travolta —encara com— rodà la pel·lícula amb 23 anys. Però l’australiana Olivia Newton-John en tenia 29. Amb l’estètica de nena bona de la primera part del metratge la cosa encara se sosté. Però quan arriba la metamorfosi fatxenda, els cabells cardats, els pantalons estrets i el maquillatge, el cap de l’espectador contemporani es liqua definitivament.
Si no ho ha fet ja quan, a l’inici del film, un dels secundaris, amb aspecte d’afaitar-se dues vegades al dia, diu alguna cosa així com: “Podem fer el que volem: Som adolescents!”. Pel mateix preu, cal remarcar que Stockard Channing, que interpretà el paper de Rizzo amb 33 anys, és segurament el millor i més edificant de la pel·lícula.
Comprovat el fracàs, en tot cas, potser tractareu de salvar els mobles davant de l’escèptica canalla, ressaltant el que, amb tota seguretat, ha suportat amb més dignitat el pas del temps.
—D’acord, entenc que no us agrade, però no em direu que les cançons no són collonudes.
—Pse.
D’això no els traureu.
No tot és derrota. Amb una mica de sort, la revisió de Grease us recordarà les pel·lícules de John Hughes, amb adolescents i trames creïbles, especialment dos títols que molts madurs i madures d’avui reivindiquen, The breakfast club (1985, estrenada a Espanya com El club de los cinco) i The pretty in pink (1986, La chica de rosa). Pel·lícules que, quan tornem a veure-les, ens recorden per què ens enamoràrem de la fascinant Molly Ringwald i del roïnàs Judd Nelson.
No ens desviem, però. Per a aquest reportatge sobre envelliments irreversibles hem recuperat El més gran heroi americà (1981-1983), un dels espais televisius més populars dels inicis de la dècada, sobretot entre la canalla. De nou, els alumnes del personatge protagonista —un dessaborit William Katt en el paper del professor Ralph Hinkley— són interpretats per actors i actrius que s’acosten perillosament a la trentena. Amb tot, si aquesta entranyable sèrie ha resultat dolorosament danyada és més aviat per la candidesa, per un humor ximplet i per un vestit de superheroi horrible, d’una lletjor que desborda la intenció paròdica. Per sobre de tot, però, la sèrie ha perdut vigència per uns efectes especials que no suporten el contrast amb els actuals. D’aquell naufragi salvaríem el personatge femení de Connie Sellecca, que es menjava a cada pla William Kat. Decididament, l’automòbil fantàstic de Michael Knight (David Hasselhof), sense ser res d’una altra galàxia, ha transcendit molt més.
L’envelliment depèn de vegades de factors externs. The Cosby Show —La hora de Bill Cosby a Espanya— era una comèdia de situació, estrenada el 1984, sobre una família de classe mitjana alta amb la particularitat que els protagonistes eren afroamericans. La visualització en prime time d’aquesta comunitat era meritòria, però a la pràctica la filosofia emanada era bastant conservadora, grinyolava per la comparació entre els benestants i gairebé ideals Huxtable i la miserable situació que patien la immensa majoria dels afroamericans, retratada —entre més— per bandes del rap combatiu com Public Enemy. El miratge de la família afroamericana d’ordre va començar a saltar pels aires quan una de les actrius de la sèrie, Lisa Bonet, intervingué l’any 1987 en la pel·lícula d’Alan Parker El cor de l’àngel, en la qual protagonitzava tòrrides escenes de sexe —interracial: compte amb això— amb Mickey Rourke, que havia esdevingut una icona sexual amb Nou setmanes i mitja (1986). En tot cas, la puntada definitiva al llegat de Bill Cosby arribà el 2015, quan fou denunciat per 35 dones que asseguraven haver estat violades per l’ídol televisiu després de sedar-les. El jutge va anul·lar l’única denúncia que arribà a judici, el mes de juny del 2017, després que el jurat no aconseguira emetre un veredicte unànime. Però la imatge del “pare d’Amèrica”, casat des dels anys 50, quedava tocada i enfonsada.
En defensa de Cosby caldria anotar que el final de la dècada produiria una sèrie amb afroamericans més indigesta i moralitzant encara, Family Matters (Cosas de casa), una sitcom que contenia un dels personatges més irritants de la història de la televisió, Steve Urkel (Jaleel White).
Les estètiques dels 80
En tot cas, si tanquem els ulls i pensem en els 80, molts lectors potser visualitzaran muscleres, escalfadors per fer gimnàstica, cabelleres cardades i jaquetes de purpurina. La dècada del 1980 va solidificar estètiques que han tingut recorregut fins als nostres dies, com ara el punk —sense el qual no s’explica el recent i molt reivindicable Mad Max de George Miller— o l’estètica dark (sinistra), en totes les seues derivades. Altres cultures urbanes, com la del rap, construïren bases estètiques —les gorres, les sabates i la roba de bàsquet— que, amb variants, perduraren al llarg del temps. D’altres opcions estètiques passaren al bagul dels records i la vergonya aliena.
Quan les muscleres començaren a posar-se de moda algú hauria d’haver emès un ban d’abast planetari advertint que aquest complement difícilment podia parar bé a algú que no fóra Louise Veronica Ciccone, més coneguda com a Madonna. No es féu. A criteri dels seus defensors, perquè tenien la funció de dissimular els muscles caiguts. Això té sentit per a la tercera edat, però els carrers s’ompliren de jovenetes que, independentment de la seua complexió, adoptaven aquest complement amb un entusiasme entendridor. Aquella aparença, entre robòtica i vuitcentista, va fer furor durant anys. I el món de la moda, que cavalca sempre entre el reciclatge i els canvis de cicle, amenaça aquest 2017 de recuperar aquest complement amb dissenys punxeguts i estilitzats. Lògicament, sobre els muscles de models esveltes de 180 centímetres, l’invent funciona. Veurem si la tendència acaba passant al carrer.
Per contra, ningú ha tornat a reivindicar, tret d’alguna conya televisiva, els escalfadors de gimnàstica que van popularitzar l’actriu Jane Fonda i pel·lícules com Fama i Flashdance. A l’Estat espanyol hi hagué el simpàtic però pàl·lid reflex de la lleidatana Eva Nasarre, monitora d’aeròbic i efímera estrella televisiva.
L’aparador musical
En tot cas, com en totes les èpoques recents, la música fou l’espill de tot tipus de tendències. Les muscleres —i tota mena de complements, roba de coloraines i maquillatge— foren una de les senyes d’identitat de grups com Mili Vanilli, uns paios molt aparents i, també, uns farsants que feien veure que cantaven cançons que enregistraven uns altres. El play-back féu possible l’engany durant molt de temps, però tot just per això començà el descrèdit d’aquest horror televisiu que avui sols té vigència per a programes de varietats amb un target molt concret —deixem-ho així— i, sovint, en la modalitat de “voz en directo”.
Reprenent el fil, les muscleres també eren un dels complements favorits dels ew RomaNntics, derivada de la new wave amb grups com Spandau Ballet o els més continguts Duran Duran, bandes que deixaren un grapat de cançons estupendes però feren una digestió no massa feliç —estèticament parlant— de l’herència del glam-rock i de figures com David Bowie. Spandau Ballet i alguns d’aquells grups semblava que acabaven de saquejar els baguls d’unes àvies aristocràtiques i s’havien posat a sobre el primer que havien trobat.
Ben mirat, però, una estètica relativament discreta si la comparem amb un altra derivada del glam-rock, el glam-metal i el seu apèndix de hair-metal. Grups com Poison, Bon Jovi, Mötley Crue, Def Lepard, W.A.S.P. o Whitesnake que, en diferents graus, lluïen lluentons per tota la roba, pentinats impossibles, talons alts, pantalons de cuir i tot tipus de complements que, tal vegada, en aquella època podien complir una certa funció provocadora. Avui, aquestes imatges poden provocar despreniment de retina.
Quin fou el reflex a l’Estat espanyol d’aquests corrents? Pel que fa a l’estètica New Romantics, el músic i productor Tino Casal fou el gran referent d’aquesta manera de vestir i, més discretament, algunes etapes de Mecano. La resta de l’escena musical dels anys de la Movida tenia uns altres influxos, de vegades combinacions de tot plegat (Alaska y los Pegamoides) o imaginaris autòctons (Gabinete Caligari).
Mentrestant, en l’àmbit del rock dur, el hair-rock no va passar la frontera pirenaica: els grups capdavanters, Barón Rojo i Obús (els Oasis-Blur del heavy hispànic), deixaren créixer els cabells però optaren per una indumentària bastant més discreta. Potser massa. Fortu, el cantant d’Obús, explicava en Jotdown que decidí omplir la roba del grup de tatxes després de viure l’esclat punk a Londres. Per a un grup sorgit al barri madrileny de Vallecas, amb orgull de classe, adoptar l’estètica colorista i pretesament glamurosa del hair-metal no tenia sentit. Menys encara amb la influència creixent del rock urbà de Leño, el rock radical basc de La Polla Records o el punk visceral dels catalans La banda trapera del río. Exponents de l’anti-glamour.
El mateix Fortu confessava en la mateixa entrevista que l’àmbit estètic d’Obús era la cultura “quinqui” dels barris perifèrics de Madrid o Barcelona. Una realitat de pobresa, precarietat, delinqüència i droga reflectida en pel·lícules com Perros callejeros, Yo, el Vaquilla o El Torete. Aquests films, amb les mítiques persecucions i atracaments al volant de l’emblemàtic Seat 124, han suportat malament el pas del temps. Els thrillers actuals rodats a l’Estat espanyol tenen molt millor factura. Com a document sociològic, però, eren impagables.
Podríem citar uns quants cadàvers més, de diferents àmbits, com ara el tecnològic: ningú podia preveure una mort tan ràpida dels sistemes de vídeo VHS i Betamax o dels ja antediluvians reproductors Walkman, símbols de la dècada. Millor record han deixat objectes entranyables com els Spectrum, els primers i desmanegats ordinadors personals o els jocs Arcade, homenatjats en una pel·lícula que ha unit generacions, Pixels (2015). Els jocs vintage són ara tendència.
Més difícil per tornar ho tenen propostes gastronòmiques que no faltaven en cap bateig, boda o comunió, el celebèrrim còctel de gambes amb salsa rosa i les postres conegudes com a pijama. Si no sou al cas, una aberració calòrica amb flam, gelat, neules i fruita en almívar inconcebible en temps de running, dietes alternatives i assessors dietètics. Perquè això es menjava després del famós còctel, el pernil, els rojos i la cuixa de xai. Menús per assolir el perímetre abdominal de Naranjito, la inenarrable mascota del Mundial de Futbol d’Espanya.
—Molt bé. Però tot i això, crec que els 80 molaren cantidubi.
—Efectivi Wonder. •